Penya cicloturista

Boires baixes, humitats llargues

El convidat de l'eixida d'avui ha estat la boira. De mati robat-nos els primers raig de Sol i durant tota la ruta d'abans d'esmorzar ha segut la companya que ens ha mantingut el cos humit. Jo no recordo haver anat en bici amb boira o al menys en tanta estona com la d'avui. Boira a l'eixida de La Vall, al pas per les Valls, en Sagunt, hem passat Petrés i Albalat dels Tarongers sense divisar el poble i hem pujat l'alt d'Estivella sense veure-nos entre nosaltres. La cosa s'ha buidat en agafar la vesant que ens portava a Torres, Torres, veient el sol per primera vegada fins la tornada a La Vall.

Els sorpresos d'aquesta inèdita situació hem segut Vicent, Pedro, Joan, Jose, Tony i Quique. 

El destí, sense ser desconegut, si ha tingut un recorregut de trams inèdits. Diguem que hem girat el calcetí. Hem fet cap a Torres Torres fent la volta al revés. El primer tram ha estat l'habitual, Camí de la Llacuna, àrea de servei paral·lel a l'autovia d'Almenara, camins de Les Valls, el Pontazgo, Sagunt, Cementeri, pont de Sarajevo, Petrés, Albalat dels Tarongers, camí d'Estivella amb el creuament del riu Palància amb aigua i el conseqüent "xop, xop", o siga que hem fet l'ànec, doncs l'aigua ens arribava a les punteres dels peus, havia que pedalar sinò volies fer peu a terra en mig de l'aigua i resultar pitjor. El més intel·ligent, Vicent, que s'ha tret les sabates i ha passat descalç. 

El gual del riu Palància amb més d'un pam d'aigua 
i la boira, companya de viatge

Un primer pla

Vicent posant-se les sabates que s'havia tret per creuar el riu

En Estivella hem tornat a la carretera i hem fet la pujada de l'eixida del poble en una boira espesa que resultava difícil la visibilitat, no sols als vehicles que ens passaven, amb el corresponent perill; sinó entre nosaltres mateixa que com anàvem separats no ens veiem.  

En arribar a Torres Torres, en la porta ja ens esperaven Quique i Tony. En mirar si hi havia lloc, m'agradat escoltar un comentari d'un client que estava en la porta quan ens ha dit. "Aquest bar sempre està ple; però sempre topetes lloc". I és que és veritat, menys o més apretats, ens col·loquem. En aquest cas hem tingut la sort que han deixat lliure una taula. Som els únics que fem us de la cuina, la resta ho fa portant-se el seu entrepà; però això no és problema pel jove que ha heretat el negoci de son pare, fill del matrimoni major, que tenien en la mare la cuinera, pren nota i s'arromanga en la cuina i a batre ous i en un pis pas tenim els bocates a taula, tan saborosos com els de sa mare. Cacaus per un tub, olivetes de senceres, partides, negres i trossos de ceba avinagrada., la beguda clàssica de cervesa i vi i uns bons rebentats de conyac, a excepció de Joan, que té la rentadora destorbada i s'ha fet un poliol, això si, tocat d'anís. Converses molt profundes han servit de tertúlia i al passar per la barra, els 5 lauros es mantenen. Separació dels dos grups en direccions contraries. Nosaltres hem seguit fent la volta al revés; però al calcetí, en passar el pont d'Algar li ha eixit una creïlla, al portar-nos D. Joan pel camí de l'esquerra, que ens portava a Escales. Total que hem arribat a La Vall en 62 km, a unes cames mal entrenades i que en el que respecta a mi, en el moment que estic fent la crònica m'estan pegant punxades.