EIXIDES D'ESTIU (La Vall, Xilxes, Moncofa, Faura, l'Horta)

BannerFans.com

dissabte, 28 de maig de 2016

EIXIDA A ALMENARA (28/05/2016)

EL PEIX GRAN ES MENJA EL XICOTET?
7:45 h. del mati. Ens concentrem la morralla; però, quins són aquest tres peixos que venen entre mig?,  de quina barca han caigut? Error de la llotja de Borriana? Aquest peix no és morralla. Què ha passat.
-- Que hi feu aqui?
-- Anem de comunió. - responem.
És clar, estem al mes de maig, temps de comunions. Els menús dels banquets de comunió requereixen un peix més selecte. Doncs en marxa, iniciem el repartiment.
Però de seguida  els tres peixos grans comencen a donar cuades i arrosseguen els més menuts. 
Diuen que tenen ales, Jo diria més bé aletes, I amb ixe ritme hem anant fent la travessia. Però per darrere encara hi venien dos més. Sembla que ha hagut bona pesca aquesta nit i ha passat un banc de peixos fluorescents,
Aquest dos tenien més pressa i amb un giró de cua saluden als seus congèneres i l'instint fa que algú se'ls s'enganxi per un moments i fins i tot un morrallil s'atreveix a jugar amb els més forts; però finalment desisteixen.
Està clar, aquests tres en el poc de temps que porten dins del cistell de la morralla han segut captivats per la resta i actuen com a morralla. Per tant els acceptem, no ens han menjat. Els fluorescents s'ha integrat plenament. Per tant sou morralla. Així que el:
Petit peix, pel camí creix
Anem fent camí en busca del peix que ha eixit de la llotja de València. A la llunyania es veu arribar un cistell roig, el cistell ve ple de morralla. Algú fa un estrany; però identifica més roig i es tranquil·litza, no sense amollar:
-- Qui sou vosaltres?
Aboquem tot el peix en un únic cistell i la morralla barrejada continua la seva travessia; però amb una particularitat, el peix menut es posa davant.
Arribem al lloc i un pescador ens llança una xarxa quedant tots capturats. Més tard ha causat efecte la bona relació entre peixos i ha sortit un aleví.
A la taula!
EL CISTELL D'AVUÍ
Pescador: David
Peixos grans: Joan, Tomás i Vicent
Peixos menuts: Jose, Pedro, Javi, Julio i Antonio
Aleví: Tony

dimecres, 25 de maig de 2016

EIXIDA AL MONPIEDRA (25/05/2016)

ON DIC PEDRO DIC PEDRA
QUE HA PASSAT AL MONPIEDRA?

El grup dels quatre mulers ens hem convertit en Channel número 5 i és que amb la tornada de Vicent, de Zuric, tornem a recuperar la colla de cinc. 
La puntualitat s'ha imposat com un assoliment definitiu i en l'espai d'un minut hem acudit els cinc components: Tomás, Jose, Pedro, Joan i Vicent.
El destí, el Monpiedra del camí Cabres, ens han assegurat que aquesta vegada si el trobarem obert, tenim la prova fidel dels que ja han estat. El maicalles de Pedro s'avança com sempre a fer mals pronòstics i augurar-nos que ens rascarem la butxaca.
El guia de Joan que agafa el cap de la tribu i en filera prenem direcció cap a la mar. El pensament de Joan ens encamina en direcció contrària als altres vegades per tal de trencar en la rutina. Si, perquè com animals de costum, sempre eixim direcció sud. Així que avui ho hem fet en direcció nord. Per tant, en comptes d'abordar el bar des del sud, ho farem des del nord. El recorregut per les platges no serà des de Sagunt cap a Moncofa; sinó des de Borriana fins a Moncofa. Per segona setmana no hem xafat terres blaueres.
Pel camí del Pou hem fet cap al polígon industrial de Nules i per dins del poble hem arribat a Mascarell, creuant-lo per agafar el camí de la mar, eixint a la platja de Borriana i seguint per vora mar hem passat les platges de Nules  i Moncofa per arribar a la de Cabres i dirigir-nos al bar Monpiedra. En agafar el carrer que ens porta al bar ens arriba un baf de peix fregit que ens anuncia que està obert. En parar a la porta prompte descobrim el canvi del seu aspecte. Es confirma les noticies que deien que l'han reformat i que el nou propietari és el mateix que porta el restaurant l'Alter de Xilxes.

El nou aspecte de luxe desperta novament els pensaments pessimistes de Pedro. Amb el seu remor brunzint-nos les orelles hem agafat la taula que ens ha indicat el cambrer, contraria a la que volia seure's Pedro. 
Servint la taula de cacaus (fregits), olives i la beguda, arriba Tony.
Arriba el moment de demanar i sense escoltar l'oferta, Pedro pregunta si té brascada.
--Si usted la quiere se la hacemos.
-- Muy bien. Me trae una brascada
I afegeix un comentari dient-nos que es mira a l'espill i es veu prim.
--Ja, i eso es que te falta hierro-- li contesta Tomás.
La resta, tres demanem bocata de calamars en all-i-oli i dos el plat de calamars i boquerons fregits, típic d'aquest bar i que es manté en la nova direcció del bar.
Ràpidament ens acabem la cervesa i els cacaus. Ho reposem i novament el recordatori de Pedro, fent petar els dit en senyal de que ho pagarem car. Per a tot seguit dir que:
--Tranquilos que no vais a pagar, que estais invitados.
-- Qui convida, que es celebra!
-- Mi cuñado Juan. Que nos hemos apostado que si nos cobran 5€ pago yo y si son mas de cinco paga él. Asi que como lo de hoy va a subir más de cinco pagará él.
-- Doncs està clar, en aquesta aposta es segur que no paguem.
Tony que no enganxa mai el sentit irònic de les nostres converses ens demana aclariments  al que no s'estava assabentant. En donar-li les explicacions pertinents i el somriure del seu rostre manifesta clarament que ho ha comprés.
Amb ambient de festa i converses disteses anem fent-nos l'esmorzar. El vi de la Manxa que s'acaba i la segon gerra de cervesa ja feia una estona que Pedro l'havia apurat  a base d'anar reomplint contínuament les copes.
Joan demana un culet de vi; però ve l'ampolla sencera.
--Begueu tot el que vulgueu, no patiu. --ens diu el cambrer.
Demanem els carajilos. Fins Tony s'apunta. Només caure, ja està l'ordre del segon. 
Pedro que es frega les mans. "Muchachos os estais pasando. Preparaos"
Són les 12h. Més de dues hores en taula. Ben contentets anem a la barra a pagar. Joan que s'avança per dir que el segon carajillo el paga ell. La de la barra que li diu que elsegon convida la casa i que l'esmorzar són 5€.
Què ha dit! Ens ha faltat poc per a, que tots a una veu, i mirant a Pedro entonem el
--PEDRO PAGA!
En comptes d'estar content, balbucejant li deia:
--Però como puede ser.
En altres ocasions li estaria besant la mà; però avui li sabia mal que digués aquest preu. Curiositats de la vida però així és Pedro.
Però no penseu que ha complit en la aposta. Ha soltat un enfilall d'excuses per no fer-ho.
Primer el que no porte prou diners. Al que l'ama, prestant-se a la conya del moment, li ha dit que podia vindre a pagar quan volgués.
Després, alhora de pagar, en veure Jose que ho feia en un bitllet de 20€, li ha deixat els seus 5€ per que pogués complir en el compromís. Tampoc.
Així que cadascú hem pagat i en anar a replegar les bicis ix el cambrer per a dir-nos que hi ha un que no ha pagat.
-- No fotis, damunt això. Ara si que estem fent el ridícul. 
-- A veure qui no ha pagat?
La veu de Tony ens ho diu. 
-- Yo no he pagado. No pagaba Pedro!
Novament el no assabentar-se de la doble intenció de les nostres converses li ha donat una mala passada i sense voler estàvem quedant en evidència. Sortejat el contratemps hem emprès la marxa de tornada entre rialles i disparant-li a Pedro tota una col·lecció d'improperis.
La tornada per La Llosa, Cami Fondo, Polígon Belcaire, Polígon La Mezquita i banquet.

dimecres, 18 de maig de 2016

EIXIDA A FANZARA (18/05/2016)

Anar amb la saca plenaA la gent de muntanya, qui la perd la guanyaDeixar-se prendre el pèlEstacar-li-la [a un] fins al mànecFer el caneloAfluixar [o amollar] la moscaFurgar-se la butxacaPagar a pes d'orPagar el gust i les ganesPagar ganes i tot.
Fa unes dies Pedro va venir enlluernat per un reportatge que havia vist sobre el poble de Fanzara on destacava unes pintures a les parets de les cases del poble que valia la pena visitar i que ell proposava d'anar en bici. 
Dissabte al banquet es planteja la pregunta de costum: On anem el dimecres? 
Podríem anar a Fanzara i acontentem a Pedro. S'accepta la proposta i acò és el que hem fet avui. Pedro, Jose i Tomás en bici de carretera i Joan en la BTT, ens hem desplaçat al poble de Fanzara a descobrir eixes pintures tan anomenades. Pedro s'ha presentat tot content, per alguna vegada li hem fet cas i això es reflecteix en el seu semblat. 
No ha estat fàcil educar a la ment per a que alhora d'iniciar la marxa el cervell donés l'ordre de anar en direcció contrària al que està acostumat. Avui no devíem anar en direcció de la Terrreta; sinó girar 180º per dirigir-nos cap a les muntanyes de la Serra Espada i la ribera del Millars. Poc a poc anem retrobant-nos amb el carril bici de La Vilavella a Betxí, el pas per aquesta població, el camí veïnal de Betxí a Onda, la visió majestuosa del seu castell, el tram d'Onda a Fanzara en el que el paisatge canvia de sobte i el verd de les muntanyes i l'aire pur li treu una exclamació a Joan: "Quan entre en aquestes terres ja ho veig tot diferent, es una sensació que no trobes en altres recorreguts" Ara bé, gaudir d'aquest entorn té una contrapartida, has de pujar l'esforç per sortejar les pujades que ens separen de Fanzara, amb el Salvador primer i més endavant un collao que en sortejar-lo ens llança en forta baixada dins del poble.
La llarga entrada del poble ens permet divisar les primeres pintades. Però quin és l'origen d'aquests grafitis. Vos deixe aquest enllaços:
Elegim el bar que coneixia Joan de feia dos estius, quan en una de les rutes d'aproximació a Jose que baixava de Montan per esmorzar en Torrechiva es va quedar en Fanzara per fer-se-li tard per estar en hora. Ja de camí, quen ens recordava aquest fet ens ha avisat que el preu era car perquè el compte ho feien a la carta, o sigui cobrant per cada cosa consumida.
Fa bon oratge i les taules de la cera semblava un lloc ideal, el sol era el problema; però l'amo del bar atent als nostres comentaris ens dona la solució, disposa d'un tendal que ràpidament ens baixa per donar-nos ombra. Bon detall.
Mentre ens demani el gasto Jose aprofita per fer la foto del gat de l'entrada al poble i algunes del poble.




 Demanem la beguda de costum, una de cervesa, una de vi i una de llimonada. Ve acompanyada d'un plat d'olives i res de cacaus. Demanem els bocates que en escoltar el que ens ofereix, tots ens decantem per truita francesa amb llonganisses i botifarra i el pa en tomata. Ens bevem la de cervesa acabant quasi totes les olives. 
Quan venen els bocates, Pedro, que ja feia una estona que no parava de recordar-nos que falten cacauets, li en demana. 
-- Mira Pedro que aquí ha dit Joan que cobren per tot. 
-- "Ya, por eso no vamos a pedir otra cerveza"
Aixi que uns bon bocates, de gran mesura, amb un pa de forn i d'un embotit saborós els hem empassat mesurant la beguda, passant de la cervesa al vi i apurant la llimonada.
Hora dels carajillos. Per fi algú que no s'estranya quan els demanem de conyac, és clar, estem en terres castellonenques. És més, socarrament ens diu:
--Los querreis de esos malhechos i de cualquier manera no!
En servir-los la pinta ja ho diu tot. Estaran bonissin. I així ha segut, fins a tal punt que de seguida a Joan li ha vingut al pensament l'acompanyament del dolç i l'ordre a Pedro de que anés en busca del forn. Però Pedro en principi no estava per la llavor. Ja se sap, si algú no solta la mosca, ell no anirà. I pagar ell! Aquin sant!. Jose és el que s'estira i li llença 5€- No tarda en allargar la mà i dirigir-se al forn que prèviament ja li havíem preguntat al cambrer on era.
Ha tornat en un rotllets d'anís típics de la zona. La veritat és que el canviar de la coca no ha estat gens mal, estàvem molt bons. 
Si en la beguda hem escatimat, en quant als carajillos ha segut superior a les nostres forces i ens hem rendit per demanar un altre i acabar un rotllet que encara dansava per la taula.
Estàvem gaudint de tal manera que el rellotge ha corregut sense assabentar-nos que estàvem prop de les 12h.
Ens dirigim a la barra amb l'esglai en el cos i escoltant a Joan que el segon carajillo corria del seu compte. 
La pregunta de que es deu no sé de qui ha eixit; però quan vegem que el cambrer agarra paper i llapis i comença a sumar ja ens indica que el que havia dit Joan perdurava. Els segons són eterns, algú solta allò de que per un esmorzar no hi ha que contar massa que allà a on anem ho fem a preu tancat.
No res, ell a la seva i són 9€. 
El primer que salta com un moll, com no Pedro. Joan per suavitzar ens recorda que ell paga el segon i ens diu que nosaltres paguem 8€ i ell la resta.
De cap de les maneres, aquest lladronici ha de ser per tots igual.Traiem els bitllets de 10€ i 20€ damunt de la barra remugant; però Pedro no es podia xafar la llengua, i això si, moderadament li anava fent l'explicació de que "nosotros estábamos hartos de almorzar por 4 € y 5 € y no se explicaba porque en la provincia de Castellón cobrábamos tan caro y si nos hacíamos dos carajillos el gasto ascendía a 6 €; pero 9 €, se ha pasado.
El raonament de l'home passà per dir-nos que l'esmorzar del ciclista ell el cobrava a 6,50€. Resposta, doncs un segon carajillo a 1,50€ serien 8€. Tomás ja havia pegat a fugir i Jose eixia quan escolta: 
--Es que os habéis hecho una botella de vino, i son 5€.
Aquesta resposta ja li treu de les caselles a Pedro que li respón:
-- Que no serà de reserva. Haber si es que no deberiamos beber....
Joan el treu en un estiró i fi de la discussió.
Calents d'orella hem pujat a les bicis i hem eixit del poble sense veure cap pintada i tota la tornada fins La Vall escoltant la canturela de Pedro que ens ha sorprès la quantitat de vocables, frases, expressions diferents que té per desqualificar el fet del pagament. Es podria composar una cançó en el que el "estribillo" de la lletra seria:
Fanzara, Fanzara
la gran estafada
Ciclistas, a almorzar
 en Fanzara no parar
Xiquets, i xiquetes
jo no tornaré mai més
Fanzara,Fanzara
la gran estafada
(Pedro)
Els que no exterioritzem el nostre enuig com Pedro, reconeixem que avuí s'han passat i ha estat una estafa en tota regla. 
No hem tingut ganes de banquet, a la redona de Moncofa Joan i Tomás, veïns del centre del poble han girat cap al nucli urbà i Jose i Pedro, veïns d'extraradi han seguit per la carretera de Xilxes cap el Poblet.  
Així que no hem quedat pel dissabte i no sabem que determinació prendre. Buscarem pel Wassap alternatives.
Tal vegada, ara que estem acostumant-nos a les sorpreses, si el dissabte passat tinguérem la mala experiència de Canet, avui la de Fanzara, que us sembla, que seguint la gira de pobles del Camp del Morvedre, ens toca Petrés. Doncs anem al bar de l'entrada, el situat al cantó i a veure com ens ix el canvi.

dissabte, 14 de maig de 2016

EIXIDA A CANET D'EN BERENGUER (14/05/2016)

Val més un roí conegut que un bo per conèixer
Tot estava planificat, els de València avisats, tots deurien de trobar-nos al pont de Sarajevo. Havia que garantir que l'esmorzar de Canet fora en un altre bar. De tots és sabut que les preferències de la penya estan encontrades respecte al Bar Murillo. Són molts els anys fidels a aquest bar i necessitàvem conèixer altres alternatives. 
Doncs bé, la cosa pintava bé i anava eixint com es volia. En Gilet ja ens hem trobat de cara amb Javi, Quique Atienza i Julio. El missatge estava funcionant. Tots agrupats ens hem dirigit a Canet a la recerca del bar nou. En principi ja hem recuperat una cosa, anar tots junts un grapat de kilòmetres i no compartir sols la taula del'esmorzar. Més d'un s'ha retrobat com a ciclista d'un pilot i ha fet escapades, llançaments i altres escaramusses. En arribar a Canet hem anat a buscar el bar que segons les referències deuria estar davant de la gasolinera. Efectivament, el bar Paso de Canet que així s'anomena, ens esperava. Està ple, bon senyal. La penya de la gent gran de La Vall estava allí. Efectivament aquest deu ser el bar. Anem a provar com ens va la cosa.
Sols quedaven dues taules lliures. Primer marejol, agarrem una i al poc ens canviem a l'altra. Problema el de sempre, el d'estar "mas o menos juntitos". Ens quedem en la de més amples, pensem en Tony per si venia, que a la fi si va vindre. Total vuit: Joan, Julio, Tony, Pedro, Javi, Jose, Quique i Tomás.
Julio rep la primera alegria, es retroba en dos vells amics, Varó i Berenguer. Primera exclamació. 
-- Vaja, només per saludar a aquestes persones ja estic content.
Varó i el follaoret de Beniferri
Bé comencem, si Julio està content la cosa pinta bé. Però poc dura la felicitat en casa del pobre. En seure-nos tots i anant adonant-nos de la situació prompte apareixen els contratemps. Que la taula no tenia mantell. Petició de neteja a la cambrera no molt ben acceptada i netejada posteriorment amb mal geni. 1-0. La nostra desubicació és patent, no sabem si hi ha que anar a la barra o vindran a preguntar-nos. A Pedro li entren les preses i el nerviosisme, els altres asseguts demanem la beguda quan s'acosta la cambrera a preguntar. Uns pocs cacaus (encara que són bons, d'eixos fregits com els d'Almenara) i una mescla d'olives. Arriba un bocata per a Pedro. Vaja, resulta que D. Piter s'havia avançat a la barra a demanar. Descobrim que en aquest bar és igual que el Murillo. Serà la tònica de Canet. Tots a una ens encaminem a la barra. Hi ha poca oferta a vista, els que ja hi estaven abans havien arramblat amb tot. Jose veu que un bocata de calamars tornava d'una taula per error. Vist lo vist no ho dubta.
--Eixe bocata no té amo?
--Que lo quieres tu? pregunta la de la barra.
--Porta'l. Val més un ocell a la mà que cent volant.
La resta optà per un plat de llomello, ou, creïlles i pebrera (que en servir-ho no aparegué) i entrepans. 2-0.
Reposem de beguda i alguns pocs cacaus més, això si, anant a la barra a per ella. 3-0.
Els caps comencen a menejar-se, les cares diuen que no estem satisfets. Però ja ho dia Sant Tomàs. "Si no ho veig no ho crec". I ja se sap "Per aprendre, perdre"
Encara que en tanta agror, els tres que estaven esmorzant en plat, semblava que estaven gaudint, i si bé protestaven perquè l'ou en comptes d'estrellat deien que estava rebentat, el pa ha repassat tot el plat traient-li tota la poca grogor escampada.
Inicis de l'esmorzar
Així han quedat els plats
 Ve l'hora dels carajillos. Es repeteix la història de que si són de conyac tardaran més. Tomas diu: 
--Som tots jubilats, tenim tot el temps del món i no ens importa arribar tard a casa. Tot això la cara d'oix de la cambrera era patent. Joan s'esforçava en fer-se amable i simpàtic; però el rictus no canvià i el seu somriure ni aparegué.
Els nostres veïns de taula i de poble que se'n van i venen a acomiadar-se. Aprofitem per a que ens facin una foto.
"UNA Y NO MÁS, SANTO TOMÁS"
Venen els carajillos. Tenen bon beure. Un puntet a favor.
El preu final de 4€ el mig bocata i 4,50€ el sencer ha estat l'única bona noticia del matí. Això explica la bona acceptació del local; però a nosaltres, siga per novells, siga perquè el personal tenia la castanya torta, siga que la feina els ve gran, siga pel que siga, la qüestió final i vist el vist, no cal preguntar,en mirar les cares queda tot clar. TORNEM AL MURILLO. Ja ho diu el refrany i que encapçala la crònica d'avui i en que també l'acabe.
Val més un roí conegut que un bo per conèixer

dimecres, 11 de maig de 2016

EIXIDA A LES CASES DE QUERALT (10/05/2016)

Pegant pedalades per pla, muntanyes i platges

FITXA DESCRIPTIVA
Hora d'eixida: 7:45h. 
Lloc d'eixida: La Vall d'Uixó
Lloc de destí: Cases de Queralt (Restaurant Sol de Mar). 
Bici:BTT
Equip: Jose, Pedro, Tomás i Joan.
Ruta: La Vall d'Uixó-Redona d'Escales-Camí d'Algimia de La Baronia, Alfara d'Algimia, Torres Torres, Les Valls-Cases de Queralt (esmorzar Restaurant Sol de Mar)-Platges d'Almenara i Xilxes- Cabres-Camí Cabres-Polígon La Mesquita-La Vall d'Uixó.
Km. totals: 62 km. 

Crònica: Els quatre assidus com un clau hem estat al banquet per cometre una nova eixida bikera per fer un recorregut, que com molt bé diu el títol, el nostre recorregut ha estat una mescla  de les tres zones de relleu que composa el nostre territori de mobilitat. Partint del pla rodejat de muntanyes, com diu l'himne de La Vall, ens hem encaminat de cara a la zona muntanyosa de Cassanya i Escales. D'aquí hem buscat l'obertura a la mar seguint pel pla del Camp de Morvedre entre zones de tarongers, terrenys erms on els conills acampaven en manada gaudint de la humitat del terreny provocat per les últimes pluges, nuclis de població de les Valls, marjals en arrossars i de cap a la mar en la zona desèrtica de les Cases de Queralt.
Tan desèrtic estava avui, que sinó fos per nosaltres, el del bar no es menja una rosca. Almenys que férem gasto de cuina, perquè una altra taula que hi havia portava el seu entrepà. 
La sornegueria del cambrer es mesclava amb la bogeria. En un ambient gelat ens hem fotut els entrepans amb el rosegó de Pedro que remugava per baix corda i li pilotejava quan s'arrimava a la taula. Els cacacaus pelats i les olives trencades ajudaven a engolir els bocins. Uns quadres de marines penjats a les parets han servit a Pedro per donar lliçons de pintura i ressaltar la pintura realista per contra de l'abstracta i desacreditar a Pere Ribera, quan Jose ha apuntat que li han regalat dues quadres d'aquest pintor. Els carajillos, de presentació separada, per un costat el cafè i per l'altra el conya, han donat pas al final de l'esmorzar i la tertúlia. 
La tornada l'hem fet per l'altra zona geogràfica, la platja. Seguint la passarel·la del passeig marítim de les platges de Casablanca d'Almenara, hem gaudit del remor i la brisa de la mar, sentir el caloret del matí lluent en el que s'ha alçat el dia d'avuí després de les dies de pluja i sortejar els vianants que hi passejaven. Tot seguit,les platges de Xilxes i més endavant la de Cabres. Un gir de 90º ens encamina en direcció a La Vall pel camí Cabres en les muntanyes al fons i la Comarca de La Plana Baixa sota les nostres rodes.
Eb l'asseguda al banquet hem rebut la visita del nostre amic Xavier Pagés que ens ha saludat i ens ha fet una foto tots quatre acastanyats com es pot veure.

dissabte, 7 de maig de 2016

EIXIDA A ALBALAT DELS TARONGERS (07/05/2016)

Si aquest reguitzell vos sembla asfixiant, això és el que hem patit aquest matí Jose, Tomás i Joan, escoltant a Pedro els primers 20 km. de l'eixida avui.  Sense venir a compte ha agafat la verba i amb una llengua de destral ha fet un repàs per tota la fauna humana que li venia al cap desqualificant a dreta i esquerra i amb la llengua d'infern anava soltant un enfilall de blasfèmies, renecs i paraulotes. Ho feia amb tanta energia i sense respirar, que a ningú sens ocorria intervenir. L'únic que si ha fet Jose, que anava davant i estava patint l'efecte doppler, ha segut deixar-se caure al final del grupet. La víctima permanent era Tomás. En això que toca el tema del F.C. Barcelona i de rebot la independència, situació que desperta les ires de Joan i pegant un cop al manillar gira la truita i les desqualificacions canvien de sentit pegant-li un espolsó que no li deixava entrada per defensar-se, tan sols balbucejar, acatxar les orelles i fi de la murga. Arribem a Algar i al pas pel Palància, mai millor dit, les aigües tornen a la seva llera.
La normalitat ha estat la resta de la marxa. A l'eixida de Gilet ha tingut lloc l'encontre amb Julio i Javi, just en el lloc on també ens creuàvem temps enrere en la parella d'avis, als que des de fa uns mesos no els veiem. L'atzar ha fet que avui, en front de la casa on viuen, estava l'avi. Pedro, fent us d'eixa ramalada que té, ha parat i s'ha dirigit a ell per saber-ne que esta passant. La resta hem seguit la marxa. No l'hem vist fins a prop d'Albalat, fent una passada a l'estil Julio i arrossegant a aquest fins la plaça d'Albalat.
El temps no afavoria gaire l'esmorzar en la plaça; però ens hem fet els valent i hem agafat taula fora. Sigui perquè el bar estava ple, sigui perquè el servici és lent, sigui pel que sigui, la cosa és que la tardança ha estat més que desitjable. Bocates grans però amb pa que es feia bola i escamotejant la mescla, sinó fos pels cohentents que han ajudat a engolir, l'engarrofament era present. 
Els carajillos han anat arribant per etapes, els dos primers pel cambrer, els dos segons per Julio que ha aprofitat el viatge de pixar per dur-los, els altres dos estaven a la finestra; però ningú de nosaltres volia fer de cambrer i aquest que tampoc volia acabar el servici. En aquest dilema estàvem i gelant-se els dels demés, quan uns crits de la taula del costat ha desviat la atenció de tots els de la plaça per adonar-nos que un pitbull havia mossegat del morro a un yorsay i ho tenia ben enganxat. Cap ordre ni cop era atès pel can, que s'aferrava a la seva presa. Joan, que entén de tot i és coneguda la seva simpatia per aquests animals, des de la taula intentava donar orientacions sobre el que calia fer. Una de elles la de tirar-li aigua al morro. Doncs bé, aquesta solució ha estat l'efectiva, en sentir caure-li l'aigua pel morro i notar-se falta d'aire, ha amollat al caganiu. Amb el morro ensangonat i el encreuament de paraules entre els amos dels dos gossos tirant-se en cara la seva descàrrega d'ira, malicia i responsabilitats i de la que també han participat alguns clients a acabat la tensió. A Pedro encara li quedaven blasfèmies d'aquest matí i ha estat l'únic de nosaltres que ha volgut prendre part de l'anàlisi del contratemps. Al final els protagonistes han pres la marxa seguint camins diferents. Segurament el ferit de camí al veterinari. No sabem com quedarà la cosa; però una vegada més es planteja la conveniència o no de tenir aquest tipus de gossos tan perillosos.
AQUÍ TENIU UNA ESCENIFICACIÓ DE COM HA OCORREGUT ELS FETS 

I els dos carajillos que faltaven per vindre i els de la taula gelant-se. En aquest marejol, no pensem que al cambrer li vingui al cap el portar-los. Jose que havia rebut el cafè del viatge de Julio s'ha alçat en busca dels dos. Seguíem comentant i bevent-nos els carajillos tebis. En acabar-los no hem tingut ganes de més xarreta, la panxa se'ns havia remogut.
Els 5 lauros ha estat l'única cosa que ens ha fet oblidar aquesta trobada de mals sabors de boca.
La tornada, agermanada fins a l'eixida de Petrés, on la canalla es separa en dos i fins la propera setmana valencianets. Els vallerets, a la marxeta, enfilem el camí de la N340. Amb un pedalejar constant i velocitat relaxada poc a poc devoràvem els kilòmetres. Abans d'Almenara, de sobte, Joan ha passat en acceleració amb el crit de me'n vaig a pixar. Agafa distància i de parar res. No l'hem trobat a veure dins a La Vilavella. Què és el que ha fet? Ell sols ho sap; però com diu Pedro "Tiempo de hacer muchas cosas ha tenido" "Es algo raret el meu cunyaet"  Cap a la Vall ja hem anat junts fins que en passar el Randero la pluja que marca lleugerament, i això per a alguns d'aquesta penya ja es prou per espantar-se. Total que Joan i Tomás decideixen entrar cap el poble i els del Poblet seguim endavant com de costum. No ha hagut banquet. I de la pluja res de res cagats!

dimecres, 4 de maig de 2016

EIXIDA A ALGAR (04/05/2016)


FITXA DESCRIPTIVA
Hora d'eixida: 7:45h. 
Lloc d'eixida: La Vall d'Uixó
Lloc de destí: Algar del Palància (Bar El Casino). 
Bici:BTT
Equip: Jose, Pedro, Tomás i Joan.
Ruta: La Vall d'Uixó-Redona d'Escales-Camí de Torres, Torres-Torres, Torress-Via Verda d'Ojos Negros- Algar del Palància (esmorzar bar El Casino)-La Vall d'Uixó.
Km. totals: 50 km. 

Crònica: A l'hora d'eixida ens hem presentat Pedro, Tomás i Jose. Joan eixia més tard i acudiria a Algar pel seu compte. Com mol bé diu el títol hem tingut una ruta plaent. Després de la traita de la setmana passada no hem tingut ganes de més aventures. Hem xerrat tot el que hem volgut, alguns més que altres i en particular la verba no la soltava un que no vull anomenar. Entre camins de tarongers sense fruit despuntaven per dalt el colorit groc dels nespres, tots plens i que malauradament sembla que ignorats pels seus propietaris i menys desitjats pels vianants. El fet de que ahir Pedro i Jose estigueren collint-ne en la finca de Joan i en tastar-los i comprovar la seva dolçor ens ha sensibilitzat envers aquesta fruita.
Estan per a furtar-los
També podem veure de continu la polseguera generada pels atomitzador de pesticides que estan tractant les plagues d'insectes que apareixen en aquest període, especialment des de l'inici de la primavera, són els insectes xucladors, com pugons, cotxinilles i mosques blanques. La pituïtària i la pell pateixen les seves emanacions, la qual cosa fa que la ruta no sigui tan pura com caldria. Com que no hi han pujades la fatiga no existeix i pots contenir la respiració una mica i sortejar les seves glopades.
Avituallament en ruta
Abans de les 10 h. hem entrat al bar d'Algar. Tot per a nosaltres, no ens ha resultat difícil elegir taula; però com a animals de costum, no ho hem dubtat, directes a la nostra, encara que això si, hem canviat l'ordre dels seients, per tal de veure la tele, menys Pedro que està enconyat en la presentadora de TV1, Mariló Montero. Hem esperat l'arribada de Joan per a demanar els bocates ajunt-nos davant del cambrer que tornés a les 10 h. en punt que el que falta de segur apareixerà per eixa porta. L'hem clavat, tocant les 10h. en el rellotge de l'església, Joan que apareix en la plaça. I si, el cambrer com un clau, davant la taula per prendre nota, tampoc tenia altra cosa que fer, seguíem estan sols. 
Ja més tard han entrat dos ciclistes per separat, una funcionària de l'Ajuntament i dues dones majors a les que Pedro li ha tirat els teixos, en eixa gracia que té i que tant li agrada. No sabem el que els haurà dit; però en acomiadar-se, una d'elles ha tirat per terra la seva copa de beguda. La confiança havia arribat fins i tot a posar-li la mà sobre el muscle.
Si l'anada ha segut plaent, a la tornada hem fet drecera i en no res hem arribat al banquet per fer una bona asseguda i recuperar la que no vàrem fer la setmana passada i donar temps a Pedro que arribés, després de l'aturada 3 km. abans, per arrambar les poques taronges que hi queden als horts.
Ens vegem a Albalat sinó plou o la burra no es mor.