EIXIDES D'ESTIU (La Vall, Xilxes, Moncofa, Faura, l'Horta)

BannerFans.com

dissabte, 25 de juny de 2016

EIXIDA A PORT DE SAGUNT PASSANT PER LA MINIFÉ (25/06/2016)

Ironia del destí [o de la sort]
I de sobte, en un instant, tot canvia. Aquesta és l'única veritat. Per norma general les coses no solen succeir com un voldria en el moment desitjat i de la forma ideada. Solen ser així, de sobte. Sense draps calents. El agafes o ho deixes. El destí és capritxós i de vegades no pensa igual que nosaltres. Per això, visquem el moment, l'aquí i l'ara. Demà tot arribarà.

És un pensament, i és que cada vegada que patim un contratemps, com el d'avui, et fa pensar. Avui afortunadament el destí o la sort l'hem tingut de cara i els nostres companys Tomás i Vicent Pedreguer sols es quedaran en el dolor passatger de les ferides, contusions i fractures; en l'esglai de les famílies i en els seus propis pensaments de quant de temps estaran aturats per tornar a la batalla.

És una caiguda més, de la que no cal entrar en detalls; doncs com he dit al principi, les coses del destí no tenen explicacions ni volen lamentacions; hi han alguns contratemps que diuen que te'ls busques, perquè tentes a la sort,; però avui no ha estat el cas. Com es sol dir quan menys tel penses salta la llebre. Per tant són gafes de l'ofici i forma part del riscos que comporta la pràctica de la bici. 
La malicia bé quan descobreixes, al nostre paer, que lo d'avui ha segut una trampa mortal de unes obres mal senyalitzades i que deuríem denunciar. Amb el cap fred ja ho decidirem.





Doncs bé, hem tingut un matí en la Minifé a l'espera de les noticies, que en la primera exploració i a la vista del bon aspecte de Tomás i Vicent auguraven un bon diagnòstic i calia esperar el resultat de les probes radiològiques. Prop de les 13 hores han donat els resultats, Tomás dos dits trencats de la mà dreta i calia operació i Vicent contusions musculars. S'han quedat a esperes de l'alta en els seus familiars i nosaltres hem decidit, després de l'esglai i les bones noticies, seguir el destí truncat aquest matí i anar a pegar un mos al Bar Titos. Ha estat una ostentació de ràbia. Encara que la decisió no ha estat lliure de controvèrsies, diversitat d'opinions i propostes d'alternatives canviants. Situacions típiques de La Morralla. Però a la fi ha imperat la voluntat de seure-nos en el bar Titos.

Una coca que dona el pego però res a veure en la de Petrés
En acabar tornada a casa i a esperar l'evolució dels contusionats.  

dimecres, 22 de juny de 2016

EIXIDA AL MONPIEDRA (Camí Cabres)_22/06/2016

PITER A LA D'ELL COM ELS DE MASCARELL
Així és, al cap i a la fi, l'estiu és per Sant Joan, i a Pedro no hi ha que fer-li gaire memòria, ja ha replegat els trastos i cap a la platja que demà la nit toca fer allò de "per Sant Joan el primer bany" i que si bé la tradició diu, que el mullar-se els peus dona sort, en el cas de Pedro, sembla no tindre efecte. Tal vegada siga que quan li entra el sol al cap li produeix una congestió que el desbarata. En definitiva, que per una cosa o per l'altra o per ninguna de les dos i resulta ser que el seu caràcter, de sobra conegut, en instal·lar-se en la platja, li creix.
Tota aquesta introducció ve a compte de que, quan arriba l'estiu i la Penya es mou de residència, comença el desgavell. Som incapaços d'arribar a aconseguir una coordinació. I avui, Pedro ja ens ha donat el primer avís de que les coses es repetiran un estiu més. 
Alguna cosa ja hem aprés d'altres anys, i és que sabent els llocs d'eixida, la ruta a seguir i el destí del'esmorzar, ja ens veurem al lloc. I això és el que hem fet avui i la cosa ha eixit rodat. Via wassap ens havíem coordinat en els de l'Horta, en on fer el encontre, el pontazgo, i sinó coincidíem, al Monpiedra. Per tant, Tomás, Joan i Jose, en passar cinc minuts i no aparèixer Pedro, hem iniciat la marxa en direcció al pontazgo, escollint una ruta que ens ocupara el temps necessari per estar al lloc en hora. Pedro ha fet el mateix des de Xilxes, elegint la seva ruta en vista a acudir també al pontazgo. I com he dit, la cosa ha eixit rodada. 
El primer en arribar ha segut Pedro que com era prompte ha continuat direcció Sagunt en la seva recerca. Nosaltres també hem arribat 10 minuts abans de l'hora i estant parats per decidir que feríem, han aparegut Javi, Quique i Antonio en companyia de Pedro. Perfecte, la coordinació no podia haver segut millor. Movem tots junts amb 10 minuts d'avantatge sobre l'horari previst. 
La combinació de bicis de carretera i muntanya no es bona mescla i lògicament els bikeros hem provocat una marxa alentida; però com estàvem en hora, hem arribar passat cinc minuts de les 10h.  al Monpiedra, on ens estava esperant Tony.
En agarrar taula, la impressió dels nouvinguts ha estat molt bona i sembla que el lloc ha estat del seu gust. Les atencions des del primer moment no han faltat i tots hem quedat contents del que hem demanat, menys Pedro. Sembla mal anomenar-ho; però és que no pots evitar-ho, i és que sempre té que donar la nota. Quan s'enconya en una cosa és per a llarg temps i ara està per demanar "balustrada" = brascada, allà on va. Doncs bé, demana el que vol i després ho tira per terra i tot són defectes. La resta només hem protestat pel vi, que de totes les marques que ens han tret, cap ha estat encertada. 
Els de l'horta, en companyia de Tony, han abandonat la tertúlia abans per dos motius, un que Antonio tenia un compromís i l'altre, que els quedava un bon tros per arribar a València. Els de la Vall i Xilxes ens hem quedat una estona més parlant de la música i els músics vallers dels anys 60 i en particular de Tony Martin, Pansolo i Nino. Per unanimitat dels dos especialistes musicals de la Penya, Pedro i Tomás, han coincidint en destacar a Tony Martin com el millor cantant de l'època i com  "quien tuvo retuvo", avui encara ho és.
Alhora de pagar avui han hagut tres preus, segons el nivell: els de mig bocata, 4€;  els de bocata sencer ordinari i plat ciclista, 5€ i els de sèpia i brascada, 6€. No ha estat una vegada més lliure d'anècdota. En realitat, quan hem anat a pagar el cambrer en havia dit que a 5€ menys els de sèpia a 6€. I Jose se li ocorre dir, "Home, els de sèpia 6€ i els de brascada que?". La contestació del cambrer no ha tardat. També 6€. La cara de Pedro i les mirades travessades a Jose seguides d'unes rialles nervioses se les podeu imaginar. Ja fora de la barra, les exclamacions acusatòries no han faltat. De res li han servit. Ha quedat com un descarat que sempre vol aprofitar-se de l'ocasió. Si la vegada anterior es va excusar de l'aposta perduda, avui volia escatimar-li 1€.
Hem iniciat la tornada els quatre fins el primer kilòmetre, en que Pedro, que quan en el cap té una emronia, va per a d'ell com els de Mascarell, no li ha convençut el camí que hem decidit i ha agarrat el portant i "Adios muy buenas" Com ho vegeu. 
Vos poseu massa en Pedro, dieu alguns; però si s'ho busca, no podem deixar-ho passar per alt. Açò és una crònica i es publica allò que és noticia rellevant i en les nostres eixides, Pedro dona molta "cancha". És com el Ronaldo de la 6ª, sempre esta en el "candelero".
Els tres que hem arribat a la Vall hem fet una mitja hora de banquet després de fer 56 km, molt lluny dels 94 que ha fet els de l'Horta i els tramposos 66 de Pedro.

dissabte, 18 de juny de 2016

EIXIDA A PETRÉS (18/06/2016)

Amb els dolors coneixem els amics

Coca prima satisfà la vista, però no atipa;
Coca de Petrés, es grossa i no sobra res

A falta de bous llauren els ases

Tres encapçalaments per a tres retrobaments. 
Primer, el de Jose, que arropat de bons companys, s'ha incorporat al grup després de tres setmanes de baixa esportiva i en fase de recuperació del seu contratemps.
Segon, el de David, que de tant en tant fa acte de presència alhora de l'esmorzar i ho fa obsequiant-nos en el dolç i que en el cas d'avuí ha tingut el detall de parar en Petrés per proveir-se de la famosa coca petresana, recent treta del forn i posar-la damunt de la taula.
I tercer, el de recuperar la crònica de les eixides, que com s'ha comprovat una altra vegada, sempre té que pagar el "pato" el mateix.
La ruta d'avui, abans d'esmorzar, ha segut una marxa neutralitzada, supeditada al respecte que la penya ha volgut tindre amb Jose, que apareixia després de tres setmanes en el dic sec, i que han establert un ritme de no agressió.  Així que els cinc rogets (perquè si, avui hem acudit tots igualment uniformats) hem pogut enraonar tranquil·lament. Al pas per Algimia ens ha agarrat per darrere Quique que venia ja de Paterna, passant per l'Oronet i arribar fins el Juncar. I nosaltres encara al costat de casa. Parada en sec i no ha tingut més remei que pujar a l'autobús i armar-se de paciència. Encara que anàvem a pas de bou, estàvem en hora i els passos pels llocs cronometrats no s'apartaven gaire del de altres vegades. En Gilet ens hem creuat en Javi i de camí a Albalat des de Petrés hem donat caça a Julio. Una cridada de telèfon a Pedro ens anuncia que Tony estava una vegada més perdut per Canet. No s'entén gaire que li tinga que ocórrer dia si i altre també aquesta situació per no voler tindre el Wassap. Com està lleuger, no ha tardat gaire en aparèixer a la taula. 
Doncs si passem llista, veurem que la taula ha estat ben sortida: Pedro, Tomás, Vicent, Jose, Joan, David, Quique, Javi, Julio i Tony. 
El bar ha canviat novament d'administrador per a bé, el servici ha estat molt més ràpid que l'anterior ocasió, els bocates mengívols; perquè el pa estava al seu punt i els rebentats molt acceptables. Per últim el preu es manté en els 5€, no ens podem queixar. 
Es manté també les curiositats d'aquesta plaça. 
Primera, la paret de l'agüela del costat del bar, es manté lliure de bicicletes, i "ojito" que les poseu!. 
Segona, la plaça té dos bars, l'un està de gom a gom, el nostre, i el del costat buit.
Abandonem la taula en dos tongades, primer ho fan Javi i Julio; perquè aquest tenia un compromís, no sabem si de faldes o gastronòmic i després la resta.
La tornada sense accelerar gaire el pas ha mantingut l'itinerari per La Vilavella, tot i que han tingut el detall de preguntar a Jose a l'altura de Moncofa de girar cap a La Vall; però Jose no ha volgut influir en canviar i ell mateix ha pres la decisió de seguir cap a Nules, La Vilavella i fins La Vall. 
No ha hagut banquet, Pedro tenia convidats i s'ha avançat perquè se li feia tard, els urbanites de Joan i Tomás, en arribar a la redona primera d'entrada a la Vall han entrat cap a dins, sols quedàvem els dos del poblet, Vicent i Jose i el dansaire de Tony que per fer més exercici sempre ens acompanya a la Vall.
Els vallers a la fi hem fet 75 km.

diumenge, 12 de juny de 2016

EIXIDA A CANET D'EN BERENGUER (11/06/2016)

Com sempre tancat el bar. 
I què, sinó està el missatger no hi ha noticia?. Tots els secrets de la Morralla per a vosaltres, i la resta què, ha pelar-se-la?. Doncs la cosa pot anar per a llarg. Així que aneu agarrant el relleu i comenceu a mantenir-nos informats.
SALUTACIONS CANETOS I QUE "OS LA PIQUE UN POLLO!"