SETMANA PASSADA PER AIGUA (23-26 DE NOVEMBRE)

DE RITA A FIDEL ENTRE DUES AIGÜES

Setmana passada per aigua. El dimecres ens alcem amb la pluja i la noticia de la mort de Rita Barberà. Se suspèn la bici però no renunciem a l'esmorzar. Ràpidament ens organitzem i fem cap al bar Pinyalva a suggeriment de Joan, que el coneixia i tenia bona anomenada. No ens van enganyar. La brasilada de darrere  de la barra no ens ho va fer pensar, torrada. Sols Joan, que no para de farra en farra, la va desestimar per un bocata de sèpia. 

Aquí teniu la torrada

El dissabte es repeteix la història. Guaitem al carrer i la pluja està present, al temps que la radio anuncia la mort de Fidel Castro. Coincidències de la vida. Però aquesta vegada no qualla l'esmorzar. Entre absències, compromisos culinaris i panxes destorbades declinaren la sentada en taula.

La setmana que ve, segons les prediccions meteorològiques, mantenen els pronòstics de que la pluja seguirà amb nosaltres. Cosa inèdita per aquestes terres. Serà la primera vegada en la vida de la Penya, que suspenguem més de dos eixides per inclemències del temps.

EIXIDA A ESLIDA (19-11-2016)

LA MORRALLA ES RETROBA EN ELS SEUS ORIGENS

L'1 d'octubre acudia en solitari a Eslida, santuari de la nostra Penya, per encendre un ciri a la nostra devota Paquita i portar la flama a La Vall per tal de reviscolar la penya que estava en hores baixes.

Mes i mig després aquella petició ha estat escoltada i avui tots els vallers components de La Morralla ens hem retrobat en el bar Paquita, com feia temps que no ocorria. 

El canvi d'última hora de anar a Eslida a estimulat a Tomás i David per acudir a la cita. Tomás, callant-se i no manifestar-nos els seus temors de la falta de preparació per abordar el desnivell. I David, que ha fet l'esforç de trobar un forat per acudir a la cita. No cal dir, la satisfacció que ens ha envaït a tots en veure-nos tots plegats en la taula.

Era el moment de agrair-li a la Paquita el seu miracle. Ella no entenia res; però no ha dubtat en arrimar-se a compartir en nosaltres aquest moment d'eufòria. 

L'àpat, com no podia ser menys, ha estat a l'altura de l'ocasió. Amb un servei llampec, ens ha arribat els bocates del ciclista, truita francesa, pernil i formatge, amb l'excepció de Pedro, que demana la truita de ceba. El vi de macabeu, a excepció de Joan que ho demana negre. Els cacaus i dos amanides ben untades d'oli feien els complements. 

Sense demanar els carajillos han arribat sis de mel. Si en els bocates ningú vam protestar, malgrat del remugó de Pedro que volia pimentó, en els carajillos els que el prefereixen de conyac li han fet l'observació i sense dubtar s'ha dut un de mel i ha vingut en els tres de conyac. L'operació matemàtica no ha estat ben mesurada i ens hem trobat damunt la taula amb 8 carajillos. Els de mel hem eixit guanyat; perquè ens hem repartit els dos de sobra.

Ens hem acomiadat de David que s'ha aixecat de la taula abans per tenir presa i la resta hem demanat una ronda de cremaets. 

A les dotze i després d'acomiadar-nos d'una representació política pepera que havia esmorzat en una taula del costat i integrada entre altres per l'alcalde d'Eslida al que li acompanyaven dos coneguts nostres, Aparici de La Vall i Jarque de La Vilavella, als que ja havíem saludat a l'entrar i ara a l'eixir i amb l'expressió de Tomás dient-los que fins que ells no s'anaren nosaltres estaríem esperant. I això és el que hem fet, darrere d'ells hem iniciat la marxa de regrés. 8 euracos, propi d'un bar d'estrella Michelin, ha estat el preu, ben assumit per tots, inclús per Pedro que al crit de "OJO!", ahir en el wassap ja ens alertava de que la Paquita ens estaria esperant als clerums, amb el seu somriure de boca a boca. Però el que ens hem pres ho valia.

EIXIDA A ALGAR DE PALÀNCIA (16/11/2016)

No és igual a vegades que a voltes

El bloc marca que avui toca anar a Algar en ruta tranquil·la i apropiada per a Tomás. Els alcem i es trobem un wassap de Tomás comunicant que fa fallida, una mala nit d'insomni la deixat xafat i en poques ganes d'alçar-se. 

Amb aquesta baixa ens trobem al banquet, Pedro, Vicent, Jose i Joan. Algú llança la pregunta:

--Mantenim el lloc o canviem?

Prompte es lleva la idea de canviar de destí per respecte a Quique i Tony, que poden acudir. 

-- Doncs, el que si podem fer és canviar és la ruta apuntà un altre. 

-- Que tal si li ensenyem el camí a Pedro perquè no es torne a perdre! 

-- Correcte, exclama Joan, m'ho donat una idea. 

-- No et passes, i el que podria ser un mati tranquil  es converteixi en un sacrifici.

-- Del que anàvem a fer i el que farem ve a ser igual.  

-- Igual -és Pascual! No és igual a vegades que a voltes.

Iniciem la ruta i ja des de l'inici ho fem per lloc no habitual, encara que si conegut. Pel camí del Corral Blanc. Coincidim en Frias i anem junts fins el camí d'Escales, on en el mateix punt on la vegada anterior es va despistar Pedro, ens hem separat, Frias ha seguit recte per on se'n va anar Pedro i que porta a Azúebar i nosaltres hem girat a l'esquerra en direcció Soneja. Després de sortejar varies pujades hem arribat a la carretera d'Azúebar a Soneja i per ella hem arribat al poble, on hem agarrat la via verda d'Ojos Negros, fins a Algar. Jus a l'entrada hem coincidit en l'arribada de Quique que ho feia per la mateixa via verda des de baix (venia en la BTT) i ja dins del poble en Tony, que venia en la híbrida.

Agrupament i ens encaminem al bar de la plaça Major. Bon esmorzar com sols ser i que no et falla mai. Els cacaus ens han eixit per les orelles. La conversa, si està Tony, ja vos la podeu imaginar, vins, avui dedicat al matinal vitivinícola celebrat en La Pergola de Castelló, on van estar ell i Joan. Han fet un repàs als bons caldos de la província de Castelló, destacant els de l'Alt Palància i la zona de Cabanes i Benlloch. Continua apareixen el tema del quadre de la bici i els components per vestir-la.

Alhora de pagar i seguint en la roda de persones agraciades en l'esmorzar gratis que ofereix aquest bar per cada 10 esmorzars, li ha correspost a Tony, Sempre que cobrim els 10 bons, si està algun de la Morralla que es deixa caure de tant en tan, tenim la deferència de que siga aquest el beneficiat. La vegada anterior va ser Quique i avui ha estat Tony.
Eixim fora i estem uns minuts més de xarreta, uns en la bici del morro i altres mig a cavall., fins que algú dona l'ordre de moure. Però la veu de Pedro ens fa parar.
-- Vaya, he pinchado. Tengo la rueda pinchada.
Vicent es presta a unflar-li-la per si perd poc i pot arribar a la Vall. Això fem i eixim. A les afores del poble ens separem els dos grups. Només passar el pont d'Algar, Pedro es para. No ha funcionat l'inflament, la roda està en terra. 

Dos moments de la reparació

Emprenem la marxa i Pedro es dedica a la recerca d'alguna olivera estatal, com ell anomena a les que estan a les redones o vora la carretera. Sembla que aquestes no tenen bona pinta i ofereixen un tamany més propi d'un lledoner. Es passa a la recerca privada, primer mirant horts abandonats, que ofereixen la mateixa mala pinta i definitivament a la dels horts ben cuidats. Fins aquí ens ha arribat la paciència, i com que collir olives no és el mateix que collir taronges, l'hem deixat i amb l'ordre de al banquet t'esperem hem seguit avant.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

Quasi mitja hora de banquet repassant la historia valenciana del Segle XIX de boca de Vicent que està assistint a un curset en Vila-real sobre aquesta temàtica i Pedro sense aparèixer. Farts d'esperar hem donat per conclosa la xerrada i l'espera sense saber si la collita ha estat bona o no i amb el dubte de que si ha tornat a punxar no portava recanvi. Una situació que ell no ha calibrat després de la punxada. Però l'interès està per damunt de tot i el que a Pedro se li passa pel cap va fins les últimes conseqüències.

EIXIDA A PETRÉS (12/11/2016)

De deu, nou

Per molt poc que La Morralla avui no ha arribat al complet absolut; però la cosa millora. Amb la incorporació de Tomás que ha provat en la de carretera amb èxit, els vallers ens mantenim amb el nombre de cinc: Joan, Pedro, Jose i Vicent han completat el cinquet. De la part de València, que últimament va basculant, avui s'ha estirat i Julio ha vingut acompanyat de Antonio a més de la grata sorpresa de l'aparició de Javi que amb cotxe ens ha alegrat en la seva presència. Tampoc a faltat Tony. Total, nou asseguts en un pam de taula i "bien juntitos" ens hem engolit tot el que hem demanat. 

Una inscripció en ceràmica a la façana del bar m'ha cridat l'atenció i en apropar-me he descobert que amb el nom que identifique aquest bar no és exactament correcte. He fet la foto i aquí teniu la informació que descriu exactament la seva nomenclatura.

Ja hem comentat en l'anterior ocasió, que hem estat en Petrés, que ha hagut canvi d'administrador. La continuïtat del personal no és la tònica d'aquest bar. Per tant sempre estem exposats a les novetats. Però hem segut i som fidels al lloc, i és que si bé, una vegada ho vam intentar en el bar de la competència, la tranquil·litat que tenim aquí no la trobes en un altre lloc i predomina açò, davant de qualsevol millor esmorzar.

Un canvi en la cuina sempre ve acompanyat també d'un canvi d'hàbits i costums dels nous incorporats. En aquests, la novetat ve en els cacaus, que els presenta pelats i rostits, una modalitat que també ens dona en altres llocs; però que no està gaire estesa.

Ara bé,  sembla que a Pedro no li ha degut d'agradar, perquè en una manotada els ha escampats tots per damunt la taula.

Malgrat estar "todos juntitos", és inevitable, que no hi haja més d'una conversa i fins i tot ha hagut un moment que parlàvem per parelles. 

La tornada a l'igual que a l'anada, a la marxeta, trencant per Moncofa i col·laborant en "l'entrée" de Tomás.

EIXIDA A ALMENARA (09/11/2016)

Tornar les aigües a mare 

Poc a poc La Morralla va recuperant l'aparença normal. Avui en arribar al banquet ens hem trobat en la grata sorpresa de veure assegut a Tomás. Ha complit fidelment al compromís adquirit el dissabte, quan a causa del vent, vam suspendre l'eixida i ens vam concentrar a esmorzar en el bar Pradas, al que ell també aparegué i es va gestar l'eixida d'avui acord a les seves possibilitats i que malgrat intentar dissuadir-nos a que férem dues rutes, no ho va aconseguir. Som una Penya i "on va la corda va el poal". 

Una vegada més Tomás ens demostra la gran força de voluntat que posa en la recuperació de les seves malalties, tot i no estar recuperat de la mobilitat de la mà, ha decidit que ja està bé de restar a casa, cal seguir i com se sol dir "el temps tot ho cura".

I ja hem som 5!

Així és, després de quatre mesos, la vessant morrallera de La Vall torna a tenir el nombre habitual de membres. Vicent, Jose, Pedro i Joan hem acompanyat a Tomàs en la seva reincorporació a la pràctica ciclista i el que és més important, a la convivència del grup. Com a bon i metòdic calculador, Tomás ha sabut elegir la manera idònia per encetar la marxa. Com hem dit, la mà encara no realitza tot el seu recorregut complet de tancament i per tant ha pensat que la bici de muntanya és la més apropiada per accionar el fre, d'ahi en eixir avui. Assegurada la frenada, la forma ja es cosa de aconseguir-la a base d'eixides.

Tan sols ens quedava a nosaltres dissenyar un recorregut que facilités la marxa de Tomás. Cap problema, ruta costera i destí, un dels bars ben situats al nostre ranking particular, l'Alpino d'Almenara.

En marxa relaxada, conversa amena, dia esplèndid (el fred ens ha donat una treva) i paisatge agradable, hem recorregut els diferents camins que ens han portat al pessebre.

No ens ha defraudat el bar, segueix en la bona línia. Tal vegada una excepció, el pa prefabricat no és el més apropiat per una bona mescla. Però els bons carajillos per partida doble que ens hem begut arrodoneix un bon matí gaudint de la companyia de Tomás i la recuperació de les converses rutinàries; però que tornen a tenir un sabor especial  en eix seny que aporta Tomás, sobretot per a fer reflexionar a Pedro en les seves desbocades intervencions.

Però pensàveu que Tomàs havia acabat de mostrar tots els seus càlculs de l'eixida! Doncs no, encara tenia guardat en la recambra l'última sorpresa de la seva planificació. 

"El dilluns he complit anys i l'esmorzar està pagat" O siga, que s'havia marcat com a data de tornada, la setmana del seu aniversari. No se li escapa res. 

MOLTES FELICITATS TOMÁS. 

EIXIDA A ALGAR DEL PALÀNCIA (02/11/2016)

CÀRRICA - AVARIA MENTAL = ALGAR

Poc durà la felicitat en casa del pobre. Encara no porta una setmana Vicent per la Vall i ja ha tornat a fallar. Un viatge al voltant de l'Imserso la fet viatjar fins a Benidorm a compartir unes dies en uns amics. Ens hem trobat novament els tres: Joan, Pedro i Jose. Però per contra hem rebut un missatge de Quique i Tony que s'apuntaven a l'expedició a Càrrica. I és que Càrrica, està demostrat que és un bon atractiu pels morrallers i fins i tot fer acostar als més llunyans.  Però "mi gozo en un pozo", una avaria mental de Pedro ens ha truncat totes les il·lusions. I és que el que mal comença, mal acaba. D'eixida ja remugava, que o veia lluny, que era molta tela i deuríem d'haver anat en la de carretera. A continuació les despenjades de rigor, fruit de la manca de motivació. Coneixent la seva actitud, optem per esperar-lo. La reacció espontània d'ell en arribar a la nostra altura, la típica, passar de llarg i fer una arrancada. En la pujada a la redona d'Escales l'agarrem i en arribar, Joan pren la direcció del camí d'Escales. Sorpresa de Pedro que se li cau la botifarra a la cendra. Mes remucs i caiguda de cames novament. Les primeres pujades el van allunyant; però està a la vista. De sobte Joan gira a l'esquerra, jo darrere. Al poc de temps ja li rumie a Joan que Pedro no ve i que igual a tirat recte. A quin sant, està fart de vindre per ací. Així que avant i les girades de coll que de tant en tan pegàvem no feia més que confirmar que no venia. Arribem al magatzem de la finca gran i parem. A mi hem ve a la memòria que aquesta situació no es nova. Recordo que quan vam anar a menjar empedrao a la caseta de Panera i que va vindre Javi, va ocórrer el mateix. Tinguérem que esperar-lo. Però arribà; però avui no ha segut així. 

Tirem mà dels telèfons i sorpresa!, no hi ha cobertura. Què fem?, seguim o anem a per ell. Es clar, que s'ha perdut; però hi ha que descartar que no hi hagi tingut cap contratemps. Desfem el camí i a la seva recerca. Una parella de ciclistes que feien el mateix recorregut que nosaltres ens diuen que no han vist cap ciclista. Doncs està clar, ha seguit recte i no ha tornat. Farà cap o a Fondeguilla o a Azuebar. Intentem novament la telefonada i continuàvem sense cobertura. Prenem la decisió que ja era impossible arribar en hora a Càrrica i desistim d'anar. Ni tan sols arribar a Soneja. La única solució és Algar i trobar cobertura per localitzar a Pedro, Quique i Tony. I això és el que hem fet. En recuperar la cobertura hem parlat en tots tres. Primer Pedro. Efectivament estava en la carretera de Azuebar a la Vall de regrés a casa. No li deixe explicar-se, li comunique que anem a esmorzar a Algar i que faci el que vulgui. A continuació jo parle en Quique i Joan en Tony. Quique ja estava per Sot de Ferrer i li he donat l'avís. Girarà i acudirà a Algar. Tony diu que estava per Torres Torres. També acudirà a Algar. Ja tots avisats, Joan i jo a les 9:30h que s'havia fet,directes al bar. Per fer una mica de temps hem pegat la volta pel pantà, moment que hem vist arribar a Quique. Els tres ens hem dirigit al bar de l'Ajuntament. Segona sorpresa, està tancat, celebra el dia de difunts. Jo m'encamine al de la carretera; però Quique ens diu que anàrem al de Dalt que ell ha estat altres vegades. I que fem en Tony; perquè Pedro no pense que vinga, o si ve vindrà en cotxe. Quique diu que Tony ho coneix. Doncs Pedro ja respirarà. Efectivament al poc d'arribar al bar ha aparegut Tony. Només saludar-nos ja ens ha llançat les primeres esclatonades:

- "¿Però que es esto! "Cada vez andais menos. Cualquier dia almorzareis en vuestra casa".

Ens hem assegut en taula i Tony ha continuat en la paraula, no ens ha donat l'oportunitat d'explicar-li perquè hem canviat de destí. 

Primer amb un somriure de boca a boca ens anuncia del negoci vitivinícola que acabava de tancar per aquest cap de setmana i després que està buscant un quadre de bici i ens ha fet tot un recorregut per les diferents marques, preus, qualitats, pàgines d'internet al temps que buscava la complicitat de la resta per trobar les nostres opinions. El més expert ha resultat ser Quique i de tant en tant Joan, jo que el tenia enfront i estava en la seva mirada només he pogut que menejar el cap, no tinc ni puta idea de bicis. En tota la meva carrera d'aficionat al ciclisme mai m'he preocupat de instruir-me. Al final s'ha convertit en un diàleg entre Tony i Quique; mentre Joan i jo estàvem devorant els bocates de bona pinta i la guarnició típica valenciana amb coentets, ceba en vinagre i fresca, olives negres, verdes i partides i els corresponents cacaus. La part curiosa ha estat que els bocates els servien partits per la mitat. 

En eixes estàvem quan hem tingut la tercera sorpresa. Apareix Pedro i en bici. El primer que fa és voler acusar-nos i voler explicar-se. No li hem donat opció. Pedro aquí la cosa va de quadres. Tu no en vens ? És que Tony en busca. A pues si. Però prompte s'ha assabentat que la cosa anava d'altres quadres. 

Aleshores, com que el tenia al costat i ell, tot era voler contar la seva aventura i jo que no estava participant de la conversa de quadres, l'he invitat a que es desfogue. Així que per animar-lo li he reconegut que deu d'haver fet una proesa, dons des d'on estava en el moment de la trucada fins a Algar hi havia tela marinera. Doncs per a que tots els lectors no vos quedeu en la intriga, ahí va l'explicació de Pedro. I també per a Quique i Tony que continuaven en la seva conversa. Joan també ha optat per seguir a Pedro. Sobretot per rectificar-li, i donar-li canya.

Efectivament, en el punt que hem girat en el camí, ell ha continuat recte, ha passat per la caseta de Panera i ha fet cap a la carretera d'Azuevar per la caseta del cunyat de Tomàs. Alli havia decidit tornar-se a casa fins que ha rebut la meva trucada. De sobte, el que aquest matí l'hem deixat amb les cames caigudes i pensàvem que igual l'havien violat, s'ha refet, ha girat i s'ha encaminat a Algar. Ho ha fet pel camí que deuriem d'haver eixit aquest matí. el que ix a la carretera d'Azuebar a Soneja. Bé, ara resulta que ha fet el doble. Si no volies caldo, dues tasses. I no tenia força. Pedro contista, te s'ha vist el plumer. Primer li hem donat la mà; però ara en l'altra l'hem mamporrejat. I Joan li ha donat l'estocada. No ha glapit. Una reflexió última. Pedro, sàpigues que aquest cunyat que et pica i jo que soc la mosca collonera, ens hem preocupat per tu i hem anat en la teva recerca i no hem parat fins que hem sabut de tu. Una sol·licitud de foto a la cambrera que ens portava els carajillos han tancat les dos converses. Recordar que els quadrers no han parat en cap moment.

Per cert, cal fer la valoració del bar. Ha estat la millor sorpresa del matí. Sempre es una alegria el conèixer un bar nou i que siga de l'acceptació de tots.  Bo és tenir aquesta alternativa i si ara quan el del bar del casino de l'Ajuntament canviï d'amo, com diuen, tenir aquest bar per continuar venint a Algar. I el preu 5€.

A les 11h Quique ha començat a replegar, senyal de que ell vol moure i té justificació, que per això ve de més lluny i la volta és llarga.  Tots el seguim, paguem i anem a per les bicis. Tony que no es treu del cap el quadre veu una Giant fora, es munta en ella i entra a buscar el propietari per demanar-li preu. Esperem i torna amb l'oferta de 800€. Res, seguir pegant-li al perol i ja sabrem quan pareix.

Ens faltava pegar-li l'última a Pedro.

- Pedro, tu ja has fet l'entrenament; però Joan i jo estem ha mitges, aixi que anem per Torres Torres.

- Por Torres Torres? Lo que querais, ja voy almorzado y voy donde vayais.

- Així m'agrada, eixe "es mi Pedro". Valent!

No l'hem perdut fins que ha tingut que fer l'aturada clementil i que D. nerviós l'ha feta tan prompte,a les Valls, que ha tingut que portar la càrrega fins la Vall i no ens ha pogut alcançar fins que l'hem esperat a l'entrada de La Vall.