EIXIDES

BannerFans.com

dissabte, 24 de juny de 2017

EIXIDA A SEGART (24/06/2017)

En Pinxo li va dir a en Panxo"
vols que et punxi amb un punxó?
"i en Panxo li va dir a en Pinxo
"punxa'm però a la panxa no".
Començaré la crònica pel final ja que després  de tres punxades m'ha vingut al cap aquesta cançó infantil. Després d'un gran matí gaudint d'un lloc poc habitual, Segart, a la tornada i en baixar el port i passar Albalat dels Tarongers, primer Segi, i després Manuel, dues vegades (per no llevar la punxa residual en la coberta) hem tingut que fer tres parons per tal de reparar les punxades.
Aquest contratemps no entela un bon dia de bici amb un recorregut habitual; però amb un final poc habitual, Segart. 
En un principi el destí pensat era l'Oronet; però l'asfaltat del port feia desaconsellable accedir i hem fet aquesta alternativa.
A les 7:30 h., nou horari d'estiu, hem iniciat la marxa des de La Vall: Joan, Pedro, Jose i Tomás, des de Moncofa: Vicent i Manuel, que han vingut a La Vall per continuar junts, des de Xilxes i seguint la seva pròpia ruta: Quique i Sergi i des de Faura, Tony. Tots 9 hem esmorzat en el bar la Estrella després de superar els 4 quilòmetres de pujada que hi ha des de la redona d'Albalat dels Tarongers fins al poble de Segart.
Últim tram a l'entrada del poble i el més dur
El perfil

Ja en Segart, Joan que ja havia estat ens ha encaminat al bar de La estrella, en el que ja havia estat en una altra ocasió. Al principi se'ns han presentat alguns dubtes en si el servici seria l'apropiat, remug en quan a la neteja, taules i cadires apegaloses de brutícia, actitud amb poca edspenta per part de la propietària; però es el que hi havia, aquest poble no té per a elegir (en eixir i en parar en la font per omplir aigua hem vist que hi havia un altre bar. l'Olivera, per a la propera ocasió). Però al final, quan hem quedat servit en tot el que hem demanat, la cosa ha millorat, els bocates tenien bona grandària i mengívols. La cervesa treta amb pinces hem tingut la que hem necessitat i els rebentats prou bons. 
En una altra ocasió ja vaig manifestar que aquest xicotet portet és molt assequible de pujar i ho deuríem de pujar més vegades i si el bar no és del nostre grat, podríem baixar després de coronar a Albalat dels Tarongers.

dimecres, 21 de juny de 2017

EIXIDA A TORRES TORRES (21/06/2017

A LO TONTO A LO TONTO
Com aquell que no fa res, hem eixit aquest matí Joan, Pedro i Jose, primer en busca de Manuel a la redona de Xilxes i ja tots junts, "a lo tonto a lo tonto" hem anat pedalejant, primer vora mar, fent un recorregut per les platges de La Llosa i Almenara per pujar cap a la serra pel assegador de Benavites passant per la redona de la N-340, moment que a Pedro li ha entrat el dia tonto, s'ha despenjat dient que està cansat, no sabem si del quilometratge del dia anterior a Alboraya, de si l'empatx d'orxata, de si del bocata boquimoll que li havien tret, la cosa és que, qua pren aquesta actitud, es deixa caure i ni estirant en corda aconsegueixes que segueixi roda. En aquest panorama hem entrat en Les Valls fent un laberint de camins (que Pedro no ha volgut fer i s'ha anat directe a Torres Torres, mentre, nosaltres continuàvem en el galimaties per tal de fer temps, fins que hem accedit a la carretera de Tores Torres i amb el repte d'anar a per Pedro, cosa que no ha tardat gaire en produir-se. L'hem passat i tot seguit venia la cruïlla que va cap a Algar i tomba per ella amb la intenció d'anar per Algimia, Pedro es fa el tonto i segueix a la d'ell en direcció Torres Torres, Manuel, Joan i Jo, si vols o no vols agafa a pit el primer tram que té un bon desnivell (cosa que no es nota al revés, que és com ho solem fer sempre). I puja que te puja, fins arribar a dalt i ja trencar a l'esquerra en busca d'Alfara.
Hem arribat al bar passat els 40km i on lògicament ens estava esperant Pedro. Aquesta vegada no hem tingut problemes per agafar taula i hem estat dins, segurament el canvi d'administrador del bar ha restat clientela. En quant al servici no hem notat cap diferència, manté la mateixa qualitat i atenció. Seguirem venint.
Al tornat hem fet la ruta al revés amb algunes variants per tal d'apropar a Manuel a Moncofa. L'accés a la N-340 ha segut per camins diferents i ja en la N-340 l'hem seguida amb la intenció de fer l'acomiadament en la redona de Moncofa; però pedro ens tenia reservada l'última parida, a l'altura del camí de Xilxes ens dia adeu i ens deixa. Nosaltres continuem i Joan i jo tenim el mateix pensament, en comptes d'arribar a la redona de Moncofa ho fem en l'anterior,en la del camí de Cabres i provem d'arribar abans que ell a La Punta. Es clar això ha suposat un canvi de ritme; però l'hem clavat, on s'ajunten el camí de Xilxes i el de Cabres a l'alçada del motor de la Punta, hem arribat tots tres. Ja a partir d'aquí, tots junts hem seguit fins La Vall.

dilluns, 12 de juny de 2017

EIXIDA A ALBALAT DELS TARONGERS (10/06/2017)

LA MORRALLA CREIX
La nostra Penya arriba al soci número 20 

L'eixida d'avui ha tingut tres notes a destacar.
1.- En el bar de la Plaça d'Albalat dels Tarongers, Manuel ha entrat oficialment en la Penya La Morralla amb el número de soci 20, actuant com a testimonis els morrallers veterans que avui hem eixit en la sortida setmanal: Pedro, Tomás, Vicent, Jose, Joan, David i Javi.
2.- La companyia una vegada més de David que malacostumant-nos ens ha tornat a obsequiar amb dolç, en aquest cas un rotllets d'anís, que si bé es notava molt l'anís han estat un bon complement per acompanyar els "carajillos".
3.- No és que siga una proesa; perquè no ho és; però donat la tendència garrepa en que es troba la nostra Penya en quant a desenvolupar itineraris pocs exigents i distàncies curtes, avuí l'aplicació Endomondo, que utilitza Jose per enregistrar les eixides,en arribar a casa li ha enviat un comunicat de superació del millor registre en quant a distància recorreguda durant l'any 2017. Si fa unes setmanes vam batre el de la mitja, avui ha estat el de la distància. Senyors, hem fet 71,1 km.
Lògicament hem fet distàncies superiors; però aquesta data ens ajudarà a motivar-nos i ha proposar-nos recuperar itineraris que estan en la nostra memòria i que desitgem tornar a viure.
D'entrada el dimecres anirem a Càrrica i en la ment ja està pujar l'Oronet i arrimar-nos al Bar Chaparral, on ens espera un plats combinats que no es veuen en altre lloc. I en l'horitzó, l'eixida estela, LA BARONA. 
Es quedarà en una il·lusió, o com diuen a La Vall "en fum de canya" o veuran la llum. El temps ho dirà.   

dimecres, 7 de juny de 2017

EIXIDA A QUART DE LES VALLS (07/06/2017)

HI HAN DISCULPES 
QUE APLEGUEN TANT TARD,
QUE JA NO TROBEN A NINGÚ

Molts morrallers som mestres i recordarem que allò de demanar disculpes és una de les primeres coses ensenyàvem als nostres alumnes, però per contra, alguns adults es neguen a demanar disculpes, fins i tot quan estan equivocats. 
Dir "ho sento" sembla ser una de les frases més difícils de verbalitzar.

Generalment se sol interpretar aquest tipus de reacció com una forma d'orgull o de tossuderia, però, aquesta incapacitat sovint amaga motius més profunds. Quan una persona mostra dificultats a demanar disculpes o a reconèixer la seva part d'error o de responsabilitat en una dinàmica relacional, el que passa és que en realitat està desplegant una sèrie d'esforços per protegir una fràgil percepció del seu propi "Jo".

I TOT AÇÒ A QUE BÉ?
Doncs ve a compte de que són moltes les eixides que venim parlant de l'absència inexplicable del nostre amic Julio ( perquè per a tots segueix i seguirà sent el nostre amic"). Dos són les reflexions a que havia arribat el grup:
Una part d'ell amb una relació més estreta que no ix de la seva decepció.
Una altra part, amb una relació més recents, que no ix de la seva incredulitat.

I PERQUÈ TREURE AVUI I AQUÍ EN EL BLOC AQUEST TEMA?
L'explicació és ben senzilla. 
Ho faig per mig del bloc; perquè aquest és el mig de comunicació de La Morralla, és públic i de seguiment de tots els que accedeixen; però principalment, pels components de la Penya. I per tant garanteix l'abast del missatge. 
I trec el tema avuí perquè un fet excepcional s'ha produït alhora de l'esmorzar. 
Estant en taula del bar Valencia de Quart de Les Valls, Joan, Jose, Pedro, Tony i Quique, ha sortit el tema de la propera paella de Pedro, els seus preparatius, no lliure de xirigota i fins i tot amb la participació de persones alienes (els de la taula del costat) i la formalització dels comensals. I és aquí on es produeix un fet que cal immortalitzar i que m'ha fet deixar el meu silenci, Pedro ha marcat el telèfon de Julio (recordar que és dels pocs que té el seu nou número, l'altre és Javi, la resta no l'hem rebut, un fet que és per a prendre nota) i ha rebut resposta. 
Tots els allí presents hem segut testimonis de la resposta evasiva de Julio i alguns a mesura que seguíem la conversa i llegíem les expressions de Pedro, hem acabat traient les nostres pròpies conclusions i aplegant tots a la mateixa reflexió. LA COSA ESTÀ ENQUISTADA. Ni un gest, ni un esdeveniment, ni el que és més important, una amistat, ha estat un motiu per apropar-se.
L'arribar a aquest punt és el que explica la reflexió inicial. i és el que aquest escrit ha pretès, sense més. 

En totes les relacions possibles malentesos, desacords, conflictes, etc. Cap relació terrestre humana se salva d'això. Fins i tot és necessari i desitjable perquè gràcies a aquestes dificultats aprenem i creixem com a persones. La gran diferència rau en la capacitat per reparar el dany causat.
Rellegiu-ho de nou.
HI HAN DISCULPES 
QUE APLEGUEN TANT TARD,
QUE JA NO TROBEN A NINGÚ

NOTES DE ITERÉS
1.- Visita del tossal del rei situat junt a l'Hotel Simba, on segon conta la història, va parar el Rei Jaume I per planificar la conquesta del Puig. Era l'any 1238, Jaume I venia de conquerir Almenara, Xilxes, Moncofa, Uixó i Nules. Després de la batalla del Puig, Jaume I entra a València el 9 d'octubre: els moros, en senyal de rendició, hissaren la Senyera Reial.
Monòlit commemoratiu 
2.- Hem estrenat bar. Bar Valencia en Quart de les Valls. No sé que té ni aquesta Vall de Segó, que no hi ha cap bar roí. 

Església Parroquial Sant Miquel Arcàngel 
(Vista des de la terrassa del bar)

dissabte, 3 de juny de 2017

EIXIDA A PUÇOL (03/07/2017)

Trons de lluny, gotes d'aigua com el puny

Amb trons i amenaça de pluja ens hem alçat i amb eixa incertesa ens hem encaminat al punt d'eixida. Unes primeres gotes comencen a cobrir la vorera; però tots estàvem ja amanits i sense cap intenció d'avortar l'eixida. Tots mirant al cel hem pronosticat un temps favorable als nostres desitjos, la tronada va cap a Moncofa i nosaltres anem cap a València. No plourà!
Xip-xap, xip-xap, avant les bicis i amb l'esperança que la cosa no vagi a més i que a mesura que avancem, escamparà.
Xip-xap, xip-xap; però suau, no arriba a xopar, baixem la pujada de Xilxes amb coneixement per no esvarar i efectivament, en arribar baix, es para i no l'hem tornada a trobar en tot el dia. A la fi tan sols ha segut "quatre gotes d'aigua" i encara que de "les gotes s'ajusten els rius" no serà el cas d'avui. Ja en camí i a meitat matí, un wassap ens ha anunciat que a La Vall hi ha hagut dues bones trombes d'aigua que si bé no ha arribat al riu si que ha ocasionat alguns basals. 
Deixem la meteorologia de banda i ens centrem en la matinada ciclista. La ruta la mateixa dels darrers dissabte, la N-340 s'ha convertit en el nostre traçat d'entrenament i de veritat que ho aconsegueix; perquè el nostre cervell, habituat de molts anys a la pràctica ciclista té ben bé memoritzat que aquest traçat convida a anar en filera, cap catxo, boca tancada i imposant un ritme que ell treu com si no hagués passat els anys i que sense voler ens desperta la vena competitiva o almenys volem emular temps anteriors.
El rellotge avançava; però nosaltres més que ell. La cita en Javi era a les 9:30 hores en el Pont de Sarajevo; doncs a les 9:05 hores ja estàvem al lloc de la cita. Una hora justa des de La Vall. Ens hem deixat arrossegar poc a poc pel camí de Lliria per no arribar gaire prompte al retrobament; però l'avantatge era massa i el retrobament s'ha fet tot just ja damunt de Puçol, amb la satisfacció de veure a Javi amb la companyia de Antonio que feia dos mesos que no apareixia.
Així que a la fi el que s'ha produït és, que l'arribada a la taula del bar Ca el Ratllat, ha segut a les 9:35 hores. Com humorísticament ha esclatat Jose, "hem vingut més a presa que el cotxe de línia de La Vall" 
Un parell de cambrers disposats a atendre-nos, diligents i amb professionalitat ens han amanit una taula tota ben preparada; mentre nosaltres acudíem a la boca de la cuina a pegar una ullada a les diferents safates que oferien un variada i suculenta gastronomia que feia difícil l'elecció per a la fi acabant optant pel de sempre, el pimentó amb calamars o el llomello en tomata.
No per arribar més prompte hem eixit abans, no, ni pensar-ho, hem apurat dues botelles de cervesa i una de vi amb els cacaus i olives, mentre preparaven els bocates. 
En arribar els bocates han reposat de cacaus i olives amb el detall del cambrer d'afegir coents i cebeta en vinagre, complements que ha ajudat mol bé a espentar els suculents bocates que ens han servit i per tal de que no es apalanquen, dues ampolles més de cervesa i una altra de vi. Com és normal, no ha sobrat res. 
I han vingut l'hora dels carajillos. Últimament ens hem fet flatosos alhora de demana-los, ja no anem tots a una i ha desaparegut allò de a la veu. -qui vol carajillo cremaet de conyac?,  i de seguida tots alçàvem la mà, no, ara no, ara només fer la pregunta el cambrer de: -què voleu? Ràpidament intervenen els dos primers flatosos, Vicent i Joan, nosaltres dos volem un carajillo en el conyac calent, sense cremar. A continuació, dos flatosos més, Javi i Pedro, apunten que ells de rom cremat i ja sols quedem per al final els clàssics, Jose, Antonio i Tomás, amb el de conyac cremaet. Fora d'aquesta guerra, Manuel, demana un tallat. 
Mentre ens servien els carajillos ens hem embrancat en la conversa d'ultimar el famós dinar de Pedro que definitivament serà el DIJOUS DIA 22.  Tan abstrets estàvem que ens estàvem  bevent els carajillos sense adonar-nos el bons que estaven i que ja havíem depassat les 12 hores. Tot un record, dues hores i mitja de bar. 
Avuí Javi i Antonio ho tenien fàcil, estaven a un tir de pedra; però a la resta encara ens faltava una bona troçada. 
Per acabar d'arrodonir un gran matí, el preu, xiquets, 5 lauros per tot el que hem menjat i hem begut, una ganga. 
En la porta Pedro estava xerrant en l'ama i amb eix excés de confiança que manifesta en qualsevol que parla, afectuosament li estava passant la mà pel muscle. Ha degut excitar-la perquè alegrement ens ha preguntat si hem quedat satisfet. No hem escatimat elogis i Joan més explícit, amb un -"no veus que venim; sinó estiguéssim contents vindríem! ha deixat a la dona tota estovada. -M'alegre que vos agrade.
Hem mogut i als cent metres ens hem separat de Javi i Antonio i la resta, després una breu i habitual parada en Ciclos Jose per saludar-lo, hem agarrat novament el camí de Lliria per arribar a Sagunt i incorporar-nos a la N-340 per agarrar el ritme troter. 
Una aposta entre cunyats només eixir de Sagunt ha avivat el seu pedaleig. Es jugaven, com sempre un esmorzar, la fita, a veure qui arribava abans, en un principi a La Vall, després fins La Llosa...
Com no, qui primer es calfa és Pedro, es posa davant. Culejant i cabotejant agarra una distància amb l'ombra de Joan. Jose a una distància actua de testimoni i Manuel s'apunta a la vigilància. Vicent i Tomás aprofiten l'ocasió per imposar-se un ritme més relaxat. 
Sembla que al poc, Pedro pensa que ha fet una ximpleria i que una vegada més ha caigut al cepet i amaina. Jose en veure la situació s'arrima als dos, Manuel continua a la distància. Estem tan sols a la redona del "pontazgo". 
L'arribada de Jose produeix en Pedro l'efecte rebot i torna a incrementar el ritme; però Jose ja havia agafat roda. Com que no treia fruit de la situació i estava fent un desgast inútil, en arribar a la redona del Ventorrillo entra davant i amb el crit de que: 
--"Era hasta aquí, he llegado primero" ens abandona pegant la volta a la redona i quedant-se a l'espera de Vicent i Tomás, amb el pensament d'excusa que girava per acompanyar al seu inseparable amic Tomás, el mateix que quan li rota es separa.
Ha partir d'aqui la cosa ha anat de baixada de velocitat dels de davant i reagrupament en La Llosa per seguir tots junts fins La Vall, no sense acomiadar-nos de Manuel en la redona de Moncofa.