EIXIDES

BannerFans.com

dissabte, 28 de gener de 2017

EIXIDA A PETRÉS (28/01/2017)

PEDRO
Hi ha tres períodes a la vida: 
la joventut, la maduresa, i el bé que et veus

Que continues amb eix bon aspecte



Ni el fred del mati, ni el vent de costat és noticia. La verdadera noticia ha estat en la celebració del 71 aniversari de Pedro i en el que és més gran. HO HA PAGAT TOT ELL. Sense l'ajut d'altres anys.
MOLTES GRACIES PEDRO
Aixi ho vàrem celebrar l'any passat

MOLTES FELICITATS JULIO

dissabte, 21 de gener de 2017

SI AL MATÍ TRONA A LA MAR, VES-TE'N A CASA TERE A ESMORZAR (21/01/2017)

UN BON ESMORZAR ESTALVIA UN DINAR
Aquesta és la teoria de Pedro, que ens ha recordat que hem començat massa prompte a esmorzar i de que d'haver-ho fet mes tard de les 10 ens aprofitaria per a no dinar. 
Es possible que en algun temps i sobretot en l'època de la fam, les coses funcionaren així; perquè jo no he perdonat el dinar. No sé que haureu fet la resta.
He perdut el compte de les vegades que últimament hem suspès l'eixida en bici per culpa del mal oratge. No ens sap gens greu; perquè com no deixem perdre l'esmorzar, la moral no se'ns cau a terra, tot el contrari, és la situació ideal per fer un extraordinari i comprovar si els efectes de les pastilles contra la tensió i el colesterol compleixen amb la seva funció.
Perquè mireu quina bona pinta tenien els plats que ens hem engolit Joan, Pedro, Vicent, Jose, Mª Pilar i Joan Carles:

Com veieu, res a veure al que és un esmorzar d'eixida en bici. Fins i tot pareixem altres persones sense la disfressa ciclista. Uns més "guapos" que altres, segons la imatge que cadascú vol donar o la simple comoditat.
Total que amb eixos plats, pa amb all-i-oli i vi, el fred és bo de sofrir. Però per tal d'evitar algun que altre calfred, els carajillos, si en plural que hem demanat al final ens ha deixat un cos calent.
Hem eixit al carrer i una ventada gelada ens ha recordat que el mal oratge encara és present; però amb roba i bons aliments, el fred es torna calent  i ens hem marcat un passeig per rebaixar el greix, que no les calories.
Abans d'acomiadar-nos hem parlat de la programació setmanal, que manté l'eixida d'avui al Port de Sagunt per al dissabte que ve i de cara al dimecres i en previsió de que el mal oratge es mantingui, ens quedarem planejant per la nostra zona habitual de la Baronia, La Vall de Segó i el Camp de Morvedre, per acabar esmorzant en la taula del bar Martí de Torres Torres, que tan be ens tracta i del que tan satisfets ens quedem.

dimecres, 18 de gener de 2017

EIXIDA A BENAVITES (18/01/2017)

Fer un matí de diana 
(Fer un matí ras i gelat)
Que ve el fred!. El dimecres les temperatures baixaran sota 0º!. Alerta, groga, rotja...! Missatges que abans passaven sense adonar-nos i que ara són capçalera de tots els mitjans de comunicació i que creen tanta alarma que fins i tot ens ha fet dubtar de si eixir o quedar-nos a casa. A la fi no ens hem arrugat i fent-nos els valents ens hem llançat al terme.
Cal dir que l'avís no ha estat erroni. Segurament en altres ocasions hem eixit en fred, recordem haver passat més d'una volta amb gel en la carretera quan anàvem a Eslida; però una cosa és que hagi rosada per la nit i aquesta es geli  i una altra és que la temperatura ambient estigui sota 0º, que és el que ha passat avui.  I si a més a més l'edat sembla que pot influir la realitat ha estat que hem passat fred, fred que s'ha ressentit sobretot a la punta dels dits de la mà i els peus. Vicent i Pedro ens anaven anunciant la temperatura amb un marge de diferència de 2 dècimes. Així que hem eixit del banquet marcant 2,5º  per només eixir de a Vall començar a baixar fins arribarar al punt més baix de -2,6º.  Fins que no hem passat Escales el termòmetre no s'ha posat a 0º i poc a poc anava pujant amb l'ajuda del Sol, que ja havia fet acte de presència, fins posar-se en valors de . Temperatura que marcava a l'arribada del bar Ambient de Benavites, punt de destí de l'esmorzar. L'exclamació de tots en deixar les bicis és que estàvem gelat com un poll. A favor, les exclamacions de la gent que en eix moment eixia del bar tractant-nos de valents. Com anècdota de l'efecte del fred dir que alhora de manipular el telèfon no disposava de sensibilitat en teclejar la pantalla tàctil. Ens ha costat una estona entrar en calor tot i fregar-nos les mans. No han tardat en arribar Quique i Tony.
Feia temps que no veníem a aquest bar i al demanar, malgrat que el cambrer havia iniciat la sèrie de coses que podríem elegir, l'hem parat per preguntar-li si tenien el llomello en samfaina (pisto). En dir que si, tots ens hem demanat l'entrepà, uns en llomello i altres en embotit.
Al principi de la conversa, Tony ha anunciat que hi havia problemes en quant a poder celebrar en breu la cata de birres, sembla que el procés no està encara completat i no assegura la seva qualitat. Esperarem a nova ordre; però segueix en peu.
Un altre tema de conversació han estat sobre les dues eixides que La Morralla havíem comentat que caldria programar i que avui, a falta de concretar els detalls, ja tenen data establerta. 
1ª eixida: Mes d'abril (abans o després de Pascua) a Donesteve, en dones. Dos o tres dies.
2ª eixida: Finals de maig a Socuellamos en bici. Tres dies. Es decideix proposar a Tomàs encarregat de trobar lloc com autòcton del lloc.
AIXI QUE MIREU EL CALENDARI, OBRIU L'AGENDA I FEU UN APARTAT PER ANAR.
Amb millor oratge; però en un airet, encara gelat, hem tornat cap a La Vall, Faura i València seguint els itineraris de costum.
El banquet orientat cara sol ens ha aportat una calefacció agradable i ben rebuda, recreant-nos en una conversa que ha acabat en una aposta entre cunyats, que com el gos i el gat que ens tenen acostumat, han acabat embolicant-se en una discussió meteorològica sobre el temps que farà el dissabte i el dubte de si podrem o no eixir. La pluja sembla ser l'amenaça per al proper dissabte. Joan es decanta perquè plourà i Pedro que no. Una vegada més, és Joan qui talla la polèmica apostant-se l'esmorzar, si no plou pague jo i si plou pagues tu. Arribat a aquest punt, Pedro sempre ha reculat; però avui, sorprenentment ha acceptat. Doncs ja ho sabeu, estarem a la mira del temps i al desenllaç de l'aposta.

dissabte, 14 de gener de 2017

EIXIDA A PETRÉS (14/01/2017)

NO BADAR BOCA
8 del matí, Joan, Pedro, Vicent i Jose estem al lloc. Tomás segueix "gabut" a més de suport sanitari. Ens hem saludat  i sense més paraules hem emprés la marxa amb un Joan que ha agafat el cap i la resta enfilats no hem tingut temps de comentar res. Sol obríem la boca per agafar aire o bufar. Si el fred que ens estan anunciat ha arribat, nosaltres no l'hem notat fins que amb la samarreta suada ens hem enfilat cara avall. No podia durar gaire aquest ritme, l'edat no ens perdona ja a alguns i poc a poc hem anat establint distàncies i amb un parell de redones de Joan i l'espera dels altres ens hem agrupat. Tots junts hem seguit; però poc més d'unes paraules soltes per contestar a les preguntes dels portadors de pilots lluminosos per assegurar-se de que les han apagat, en silenci hem continuat. Poble darrere poble anàvem menjant-nos el temps, que amb l'aparició del ven de cara, l'hem acurtat aviat. Així que a les 9:40 ens hem acaràvem direcció a Petrés darrere l'estela de Antonio que ens portava uns metres i que com a motivació ciclista ens ha animat a donar-li alcans i fer l'últim esforç abans de l'esmorzar. Com l'educació no l'hem perduda, hem obert la boca per saludar-lo i a partir d'ara:
PARLAR PELS DESCOSITS
Només entrar al bar observem que ha hagut novament canvi d'administració. Ràpidament el servici està per nosaltres, preparen taula, tot seguit el cambrer amb la llibreta per prendre nota, els cacaus i olives ja estan amanides i la beguda arriba encara aposentant-nos i deixant els cascs. Les primeres paraules giren al voltant de com els amics en l'absència es veuen i és que en una colla tan unida el forat es troba a faltar. En eixos primers comentaris estàvem quan ens han servit els bocates i ha aparegut Javi en cotxe com ja ho havia promès. Una veu més per alimentar la profunda conversa que portàvem i que ens ha ocupat una gran part de l'esmorzar i que esperem li hagi xiulat les orelles en el bon sentit. Però les coses que s'allarguen corren el perill de que l'absència és la mare de l'oblit i qui de casa se'n va, a casa torna i paga la pena dobla. 
Amb la boca calenta, la panxa plena i els carajillos en marxa hem soltat la llengua que durant tot el matí ha estat cosida. Tan a gust xerràvem que per no quedar-nos a mitges hem demanat el repito que ens ha retingut passades les 12h. Un poc abans s'ha acomiadat Antonio que ha fet el camí en solitari i ha desestimat la invitació de Javi per tornar en el cotxe.
Javi ens ha fet arribar aquesta imatge de Petrés
amb el contrast entre l'urbà i l'agrícola
LA TORNADA COM ADÉS; PERÒ AMB UN MAL ENTÈS
En la plaça de Petrés ens hem acomiadat de Javi sense intenció encara de tornar a agafar la bici i abans Antonio ens ha dit que tampoc perquè se'n va a esquiar al Pirineu. La branca del Cap i Casal està en fase hivernant i no sabem fins quan despertaran. Esperarem esdeveniments.
Joan torna a eixir primer, mentre Vicent comunica que vol tornar per  Almenara, donat el tard que és i jo dic que havia quedat abans en Joan que pel mateix motiu aniríem per La Llosa. Joan a la d'ell i nosaltres a distància darrere. A Pedro li entren ganes de pixar, mai fa us del lavabo; serà perquè és escrupolós, no ho havia pensat; però ara que ho observe, tal vegada. I com diu la dita, si vols veure el teu ase caminar, para't a pixar. La cosa és que Joan se'n va, Vicent segueix a uns 100 metres i jo em quedo a esperar a Pedro. Amb aquestes distàncies és impossible parlar; així que no diem ni mut. Emparellats Pedro i jo intentem la caça de Vicent que és el que teniem més a tir; perquè Joan quedava en la llunyania. Quan pareixia que caçàvem a  Vicent, Pedro es quedava. Al segon intent, el mateix. Així que al tercer intent m'avanço i contacte amb Vicent i esperem a Pedro. Tots tres seguim; però en boca tancada no entren mosques, no teníem res que dir-nos. Tan sol de tant en tant Pedro soltava alguna exclamació de queixa pel seu cunyat que no parava ni ens esperava. Així hem passat Almenara i hem arribat a La Llosa amb la imatge d'un ciclista allà l'hòstia que pensàvem seria Joan. Apleguem a La Llosa i girem direcció La Vall. De sobte la imatge de Joan no està present. Aleshores obrim les boques per esbrinar quina seria la seva ubicació. Estarà pixant ahí en un hort, s'haurà passat de llarg oblidant-se de que teníem que anar per La Llosa. Igual vindrà per Xilxes. Si és així igual intentarà guanyar-nos. Total que en arribar al banquet ho sabrem. Vicent, que el tems se li tira damunt diu que se'n va directe a casa. Pedro i jo decidim anar al banquet a veure si està i sinó fer una espera de deu minuts a veure per on ha anat. Estem aparcant les bicis al banquet quan ens girem i el veiem aparèixer. Tot el silenci concentrat l'ha destapat llençant-nos tota una sèrie d'improperis deixant-nos ben arreglats. Quan pareixia que havia parat Pedro ha intentat dir-li que no s'entera, encara s'ha acalorat més i l'ha manprés. Vicent havia dit per Almenara i això és el que he fet jo, he parat, he pixat, m'he menjat una taronja i quan he vist que no veníeu he vingut. Aleshores intente recordar-li la decisió que havíem fet els dos d'anar per La Llosa abans de que Vicent, no sabedor de la nostra decisió, diguera d'anar per Almenara i que jo quan ell diu d'anar li rectifique. Però no hem deixa acabar. Ell a la seva. Conclusió, que com ha eixit al davant no s'ha escoltat la meva indicació d'anar per La Llosa. Les aigües han tornat a mare. Ha estat un final de traca. Tot el silenci o pauses del matí han eixit de colp. Ha estat un mal entès i com a tal s'ha de agafar, comprendre, assolir i tan amics.

dimecres, 11 de gener de 2017

EIXIDA A MONCOFA (11/01/2017)

Si pel gener la gavina va per l'horta, 
fes foc i tanca la porta 
Les últimes pluges han deixat la marjal ha vessar d'aigua. Les gavines, més aclimatades a l'hivern, són les úniques que s'han deixat veure. Fa tres setmanes ho varem intentar; però el camí inundat ens ho va impedir. Avui, encara que l'aigua continua envaint el camí, l'altura no era gaire i hem pogut passat en tacte per evitar mullar-nos els peus com va ocórrer la setmana passada. 
Al banquet, el dissabte ens vam acomiadar amb la decisió d'anar a Moncofa, seguint una ruta que anara de dalt cap a baix per fugir dels camins de sempre. Quan avui hem tornat al banquet Pedro, Vicent, Joan i Jose, Tomàs no ha aparegut per trobar-se "gabezón, gosdipao i s'ha quedat en la gama", Joan, el guia oficial, no sé si per inèrcia, o pensament d'última  hora, ha pres el camí de costum, en direcció sud. La resposta immediata, davant de la pregunta de per què anem cap allí, ha estat la de que anem a entrar per baix per passar per les marjals i veure els aus. Ja de camí, per tal de no repetir itinerari ha anat serpentejant i buscant camins inèdits per a nosaltres; però que ell passa moltes vegades, com a bon coneixedor de la zona de les Valls. Per fi hem eixit a la redona de Quart de les Valls i ens hem encaminat cap al Ventorrillo, no sense a l'altura de la redona que accedeix al seu poble, Benifairó, ha trencat per un camí d'horta entre tarongers que ens ha tret a la redona última que enllaça amb el Ventorrillo. A partir d'ahi tot ha transcorregut per la ruta habitual de l'assegador de Benavites, i per la costa, passant per les Cases de Queralt, Almenara, Xilxes, Polígon Belcaire Sud de la platja de Moncofa, amb parada per punxada de Vicent, i direcció al poble de Moncofa en busca del bar El frontó on segurament ens estarien esperant Quique i Tony.
L'organització per arreglar la punxada és total. La víctima, lògicament, és la que més s'arromanga; però la resta també hi participa. Pedro és l'especialista en esbrinar on està la punxa, la tatxa, el ferret o l'objecte causant de la punxada, tasca que continua després de desmuntada la càmera en mirar primer que la coberta no resti l'objecte que ha provocat la punxada i unflar la càmera per trobar el forat. Joan subjecta la bici i jo després de fer la foto faig de mosso de Vicent preparant-li la càmera de recanvi, unflant-la amb una mica d'aire. La resta ja es cosa de Vicent. Quan està enllestida, muntatge de la roda, replegada de ferramenta i Pedro que encara segueix barallant-se en la càmera punxada, es cobra el dret de pernada, descarant-se en Vicent per proposar-li que sinó volia la càmera punxada si es la podia quedar. Es clar, dit així i tractant-se del bonàs de Vicent, ha eixit en la d'ell.
Quan hem arribat al bar El Frontó, que diga dit de pas, està tan amagat que si no ve Vicent que ho coneix, jo no sé si l'hagués trobat, es clar preguntant si; però caldria fer-ho més d'alguna vegada per la quantitat de cantons que has de girar, allí estaven Quique i Tony que feia un quart d'hora que ens esperaven. Donat les explicacions del motiu de la tardança ens hem dirigit a la barra per tal de elegir l'esmorzar d'entre un gran ventall de possibilitats que ens oferia un ben sortit mostrador.
Tots asseguts i en espera dels condiments hem picotejat els pocs cacaus que hi havien i hem contemplat l'encesa laboriosa d'una estufa d'ambient de butà, a la que hi havia que manipular per aconseguir el seu funcionament i la qual cosa ha posat nerviós a Pedro que veia perillar la seva existència per una possible explosió. Evidentment, res daixò ha ocorregut i feliçment l'home la feta funcionar i en un tres i no res, la calentor ens envaïa a tots, uns més que a altres, segons la proximitat.
El menjar ha anat arribant i ha estat del més variat. A dos els han servit plat i als altres quatre entrepà, dos de sèpia, un d'una barreja de verdures i l'altre de mandonguilles d'abaejo. 
Tots hem quedat contents del que ens han servit i de com ho han elaborat. Tal vegada els de la sèpia l'hem trobada dura; però en quantitat, com els de la resta.
Alhora dels carajillos, quatre l'hem demanat, tots de conyac cremant, com de costum, Tony amb el seu tallat i Joan que segueix amb la infusió. Bons carajillos per a uns i bé per altres, per trobar-los massa dolços.
Varies han estat les converses obertes, per moments en comú i per moments per parelles. De totes elles cal ressaltar, pel que competeix a tots els morrallers, que per:
aquí a dos dissabtes, Tony, que ja té les cerveses a punt d'encetar-les, ens ha convidat a sa casa. La cosa seria arrimar-se en les bicis, portar el gasto en les motxilles o comprar-ho en el super (a base de pernil, formatge,embotit..) i esmorzar en sa casa. Al final a tant eixim, a tant paguem, menys Tony, es clar.
Fins aquí tot perfecte i xerrant i acabant-nos un vi de 14º, que ens ha posat cabuts (o gabuts com diria Tomás) ha arribat el moment d'anar-nos. Però alhora de pagar hem descobert que ens han cobrat a la carta, cadascú ha pagat arreglo al que ha menjat. Així que els del plat un preu i diferent segons la mescla i els de bocata un altre i diferent segons el seu contingut. Al final la franja d'euros ha anat des del 5:50€ fins els 7€. Les discrepàncies no han arribat al consens. Tot i que Joan ha intentat convèncer-nos de la qualitat, que si és veritat, al final això de que un bar no tinga un preu fixe no ens convens. L'altra circumstància és que una vegada més es confirma que la província de Castelló està en una altra onda alhora d'establir els preus. 
El regrés, com sempre que compartim la taula en els de València, comporta la separació inminent, en el dia d'avui només arribar a l'eixida del poble de Moncofà, la N-340 ha estat el lloc de divisió, ells cap a l'esquerra direcció València, nosaltres cap a la dreta, direcció La Vilacella, lloc pel que accedirem a La Vall d'Uixó. Poc més de les 12:30 eren quan hem arribat al banquet, amb 55 km fets i en el que hem fet una llarga aturada, moment que ha servit per recordar-nos del compromís anunciat en l'esmorzar d'anar a obrir les cerveses de Tony d'aquí a dos dissabtes. Quedem a l'espera de la confirmació de Tony per concretar i de la màxima participació de la penya.

dissabte, 7 de gener de 2017

EIXIDA A BENIFAIRÓ DE LES VALLS (07/01/2017)

Benifairó baix la creu, La Vall en una costera, Fondeguilla en un barranc, 
Faura baix la garrofera
Els pardals de la Vall,Pedro, Tomás, Joan i Jose,avui hem fet un bot des de La Plana Baixa a la Vall de Segó. Ha excusat la seva presència Vicent per tindre un compromís familiar. No podem dir el mateix dels del Camp del Túria, que no han pegat ni un pas.
El bar Splay era el punt d'encontre per esmorzar. Un suggeriment de Joan que no podíem negar-nos. Anàvem al seu poble i qui millor per elegir un bon lloc. No ens ha defraudat.
Per tal d'arribar hem fet un recorregut geogràfic entre comarques veïnes. El punt de partida, la nostra, La Plana Baixa, el punt d'arribada la del Camp de Morvedre; però aquesta està dividida en subcomarques. La primera que ens trobem és la de La Baronia, que a la vegada està subdividida en La Baronia Alta (Algar de Palància, Alfara de la Baronia, Algímia d'Alfara i Torres Torres); que és la que hem passat. Està també la Baronia Mitjana (Estivella, Albalat dels Tarongers Segart; què l'hem llepada i per últim La Baronia Baixa (Gilet i Petrés); que l'hem deixada a la dreta. 
Doncs bé, el recorregut cronològic ha estat: La Vall d'Uixó, Algar del Palància, Alfara de la Baronia, Algímia d'Alfara, Torres Torres, camí antic de Terol (Terme d'Estivella, Albalat dels Tarongers i Petrés), Redona del Pontazgo i entrem en l'altra subcomarca del Camp de Morvedre, La Vall de Segó, també coneguda com Les Valls (Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls, Quartell i Canet d'en Berenguer). El primer en passar és Faura i arreglo seguit, tot pegat, Benifairó, punt de la parada gastronòmica. El bar Splay, com he dit al principi ha estat l'escollit. L'hem abordat per rereguarda franquejant una porta falsa corredissa mig tancada i que per als que anàvem per primera vegada ens resultava estrany el seu accés, fins que hem descobert que es tractava de la porta de darrere i que Joan, coneixedor del local, ha triat per a deixar les bicicletes. Un bon punt per tenir en compte com a protecció de les bicis. Ja dins, descobrim que està ple. Ens assignen l'única taula que quedava disponible; però enfront de la porta principal i al mig de la corrent. Ha estat l'únic punt feble, tot i que ho hem intentat de agarrar la taula i arrimar-la a un altre punt més protegit del local, la qual cosa no ha estat ben rebuda per la propietària i ens hem tingut que quedar enlloc. En aquest bar també és costum passar per la barra i elegir el gasto i això és el que hem fet. Una safata de cansalada crua ens recorda que veníem precisament aquí per menjar-la torrada. Tres l'hem demanada amb fabetes, el quart ha preferit una altra cosa. Entre calfreds, i remugant per les ventades que ens venien cada volta que obrien la porta, hem esperat l'arribada dels entrepans fent compte dels cacacaus i traguets de vi. No han tardat gaire en servir-nos, bona mida, ben presentats, plens de mescla i pa bufalenc, d'eixos que entren suaus omplint el bossí i gaudint a mesura que empassaves cada mos. Per posar algun però,dir, que no sé si per la quantitat de gent, o per la política de la casa, garrepejaven els cacaus i les olives,ja que al demanar repito de les dues coses, sols ens ha arribat els cacaus i de vi ens hem conformat en la primera ampolla. Així que ens hem rescabalat alhora dels rebentats, que a l'igual que el dimecres passat, no ha hagut quòrum per continuar Joan decantant-se per la infusió, a l'espera que se li arregli la rentadora. Molt bon carajillos. El segon s'ho hem d'agrair a Tomás, que una vegada més s'ha estirat. L'esmorzar ha eixit per 5.50€. Bon preu. Un més per a la llista, dins de la nova política de la Penya d'alternar en més bars. Repassem el llistat de bars que tenim com a referents:La Paquita (Eslida), Bar Martí (Torres Torres), Societat Petrenense (Petrés), Bar la plaça (Albalat dels Tarongers)Bar Ambient (Benavites), Bar Splay (Benifairó); Bar Alpino (Almenara), Bar cases de Queralt, Bar el Casino (Algar del Palància)i Bar de Mascarell.
Per tal d'ampliar la llista, en l'eixida del dimecres anirem a conèixer un nou a Moncofa. Ja comentarem que tal ens ha anat.

El recorregut de tornada ha seguit per la resta dels pobles de La Vall de Segó per a tornar a entrar novament en la nostra comarca La Plana Baixa pel poble fronterer amb la província de València, Almenara. La resta per la N-340 fins la redona d'accés a La Vall a l'altura de Moncofa i tertúlia al banquet. La temàtica, la distància recorreguda, 65km i la picada entre cunyats durant uns kilòmetres.
Per tant: Dimecres, 65 + 65 dissabte = 130km. Això vol dir una cosa, la situació millora i si bé les agulletes i enganxades de cames es fan present, els avanços estan ahí. I si damunt entrem a les provocacions i demés, vol dir que estem a punt de tornar a ser la Morralla que hem segut. La cosa pinta bé. AMUNT MORRALLA.
VALENCIANETS, NO DECAIGUEU, NO US CONTAGIEU DEL VALÈNCIA F.C. I BAIXEU A 2ª DIVISIÓ. DEIXEU-VOS DE COLLONADES I ESTEU PER LA FEINA.
EL DISSABTE QUE BÉ ENS VEGEM EN PETRÉS, 
NO HI FALLEU

dimecres, 4 de gener de 2017

Boires baixes, humitats llargues
El convidat de l'eixida d'avui ha estat la boira. De mati robat-nos els primers raig de Sol i durant tota la ruta d'abans d'esmorzar ha segut la companya que ens ha mantingut el cos humit. Jo no recordo haver anat en bici amb boira o al menys en tanta estona com la d'avui. Boira a l'eixida de La Vall, al pas per les Valls, en Sagunt, hem passat Petrés i Albalat dels Tarongers sense divisar el poble i hem pujat l'alt d'Estivella sense veure-nos entre nosaltres. La cosa s'ha buidat en agafar la vesant que ens portava a Torres, Torres, veient el sol per primera vegada fins la tornada a La Vall.
Els sorpresos d'aquesta inèdita situació hem segut Vicent, Pedro, Joan, Jose, Tony i Quique. 
El destí, sense ser desconegut, si ha tingut un recorregut de trams inèdits. Diguem que hem girat el calcetí. Hem fet cap a Torres Torres fent la volta al revés. El primer tram ha estat l'habitual, Camí de la Llacuna, àrea de servei paral·lel a l'autovia d'Almenara, camins de Les Valls, el Pontazgo, Sagunt, Cementeri, pont de Sarajevo, Petrés, Albalat dels Tarongers, camí d'Estivella amb el creuament del riu Palància amb aigua i el conseqüent "xop, xop", o siga que hem fet l'ànec, doncs l'aigua ens arribava a les punteres dels peus, havia que pedalar sinò volies fer peu a terra en mig de l'aigua i resultar pitjor. El més intel·ligent, Vicent, que s'ha tret les sabates i ha passat descalç. 
El gual del riu Palància amb més d'un pam d'aigua 
i la boira, companya de viatge

Un primer pla

Vicent posant-se les sabates que s'havia tret per creuar el riu
En Estivella hem tornat a la carretera i hem fet la pujada de l'eixida del poble en una boira espesa que resultava difícil la visibilitat, no sols als vehicles que ens passaven, amb el corresponent perill; sinó entre nosaltres mateixa que com anàvem separats no ens veiem.  
En arribar a Torres Torres, en la porta ja ens esperaven Quique i Tony. En mirar si hi havia lloc, m'agradat escoltar un comentari d'un client que estava en la porta quan ens ha dit. "Aquest bar sempre està ple; però sempre topetes lloc". I és que és veritat, menys o més apretats, ens col·loquem. En aquest cas hem tingut la sort que han deixat lliure una taula. Som els únics que fem us de la cuina, la resta ho fa portant-se el seu entrepà; però això no és problema pel jove que ha heretat el negoci de son pare, fill del matrimoni major, que tenien en la mare la cuinera, pren nota i s'arromanga en la cuina i a batre ous i en un pis pas tenim els bocates a taula, tan saborosos com els de sa mare. Cacaus per un tub, olivetes de senceres, partides, negres i trossos de ceba avinagrada., la beguda clàssica de cervesa i vi i uns bons rebentats de conyac, a excepció de Joan, que té la rentadora destorbada i s'ha fet un poliol, això si, tocat d'anís. Converses molt profundes han servit de tertúlia i al passar per la barra, els 5 lauros es mantenen. Separació dels dos grups en direccions contraries. Nosaltres hem seguit fent la volta al revés; però al calcetí, en passar el pont d'Algar li ha eixit una creïlla, al portar-nos D. Joan pel camí de l'esquerra, que ens portava a Escales. Total que hem arribat a La Vall en 62 km, a unes cames mal entrenades i que en el que respecta a mi, en el moment que estic fent la crònica m'estan pegant punxades.