EIXIDA A ALBALAT DELS TARONGERS (16/07/2016)

A L'ANADA: 

Anar més sol que la una; però 

Val més anar sol que mal acompanyat

A LA TORNADA

En bona companyia; però

A tota pastilla

Açò ha estat el inici i el final de l'eixida d'avui. De matí sembla impossible la coordinació. Cadascú vetlla per la seva comoditat i tria la ruta que menys el perjudica. Aquest any els xilxeros han baixat un esglaó més, ja es ve tort pujar a La Vall; sobretot gràcies a la posició de Pedro. I ja se sap, quan un fa marxa enrrere després és molt difícil de recuperar. Ho va provar el primer dia anant en busca dels valencians i li va eixir bé, ho va repetir la setmana passada i els càlculs li tornaren a eixir bé en trobar-se en el camí en la resta i avui ni ha encertat en la ruta ni en els càlculs, no ha topetat a ningú.  Cal dir que Jose ha jugat al amagatall, primer, que com a sol que ha eixit, ha iniciat una marxa de arrossegament de temps, retallant en la no espera del banquet i més encara en la no espera de la carretera d'Algar. Total que ha avançat 20 minuts. Pels que coneixeu els nostres temps de pas, avui a les 8:25 ja hi era a Algar (en comptes de les 8:45 h). 

En girar cap a Alfara m'ha vingut al pensament que deuria d'haver pujat al Juncar; però per no fer marxa enrrere he continuat, sabent que anava molt avançat de temps per fer els retrobament en els de València i en Pedro, si feia el mateix que la setmana passada. Però vas sol i sense voler vas calfant-te i et veus en Estivella prou abans de les 9. He passat la cruïlla de Les Valls sense trobar-me en Pedro. Clar, he pensat, ell porta en el cap l'altre horari i avui quan ixca de la cruïlla, jo ja haure passat i ell anirà cap a Algimia i..., que es fotiga. En arribar a la cruïlla de Segart he tingut un pensament de pujar i fer temps. Ha estat tot un encert. Faria més de 20 anys que no hi pujava i ni em recordava com de pesat seria la pujada, ni els kilòmetres de distància. El primer que he descobert només entrar a la carretera és que hi han els accessos a l'autovia; això explica perquè sempre que passem per la redona Albalat-Segart hi ha algun que altre cotxe que ens fa amainar o parar. Un cartell ens diu que són 4 km. 

Total que la pujada al principi té una alternança entre ascens continuat i alguna pujada curta per arribar a l'últim kilòmetre que és quan es fa més dura. No ha estat mal. Propose com alternativa fer-la de tant en tant i en comptes de rodar per Petrés, pujar a Segart i tornar directes a Albalat. O inclòs quedar-nos aquí a esmorzar.

En tornar a la carretera de costum i al pas per Gilet m'he trobat de cara en Javi i Antonio. Els tres hem continuat fins a Albalat per Petrés. Ja entrant al poble els que venien de cara eren Quique i Sergi, aparcant les bicis en la plaça, Pedro i quan estàvem agarrant taula, Joan. Que curiós, alhora del pessebre si que hem sabut estar tots en temps.

Ja en taula, la curiositat de Pedro no s'ha fet d'esperar. 

--¿Por donde habéis venido? Però mirant-me a mi.

-- I tu? Explica't. Nosaltres hem fet la ruta marcada. Amb l'excepció de que jo he anat a Segart. 

-- Ahi està, por eso no te he visto. 

-- Yo he venido por la N-340, haciendo el recorrido al revés y me he subido hasta Estivella para ver si venias; pero claro tu estabas en Segart.

-- Si; però reconeix que no portes bé els temps; perquè aquí hem arribat tots junts i tots ens hem trobat en ruta menys tu. Fins i tot, Quique i Sergi també han pujat a Segart i curiosament  no ens hem trobat. Quan ells han pujat jo ja havia tornat i mentre jo he rodat per Petrés ells han pujat i tornat directes a Albalat i fent el recorregut en direcció Petrés per trobar-se en nosaltres com així ha ocorregut.

I com Joan no ha piulat, no hem sabut de perquè ha vingut sol i com tampoc li hem preguntat, en això ens hem quedat.

Hem tingut temps de raonar, de carregar de beure i menjar cacaus (no gaire; perquè aquí els serveixen en plats de disseny i cap poc més que res); perquè avui ha segut un verdader desastre. Quan ha pres nota dels bocates i en escoltar a Pedro que volia brascada, ja ha arrugat el nas i li ha fet una mirada, que a Pedro no se li ha passat per alt; perquè arreglo seguit a afegit, "si puedes". Però a la fi, encara que quan més tard li hem demanat explicacions per la tardança inusual d'avuí i ha retret que la culpa estava en haver demanat brascada i calamars, no és excusa. 

-- I calamars també! Però si estem farts de demanar-ne. 

-- No, és que s'havien de descongelar. 

-- Això es falta de previsió vostra. 

Res que per a acontentar-nos ens ha tret uns pocs cacaus més i una altra cervesa i curiosament el bar del costat buit. Ja tenim la mateixa de Petrés la setmana passada, en un lloc patint i en l'altre sense rascar bola. Coses del negoci de l'hoteleria.

Per fi ha arribat la comanda. Vagi, sembla que han canviat de forner o panificadora, que bocates més raquítics, no arriben a un pam, de fet els que han demanat mig bocata se'ls han portat en un mos menys. L'únic que s'ha salvat, els rebentats.

Total que hem arribat prompte i ens han servit super tard. La raonada s'ha portat a terme només abans de l'esmorzar (llarguíssima) i durant; perquè a l'últim trago de carajillo hem eixit botant (11:45 h). Dues hores de bar. L'ombra del carrer curt ha fet que no patirem calor; però estar en un bar sense rossegar, com que no. REPLANTEJAMENT. Açò, o que estem molt ben acostumat a l'hivern en poca gent i els bars tot per a nosaltres i quan arriba l'estiu, l'afluència de gent els desborda.

Hem passat per la barra ha pagar de la que hem eixit remugant per uns 50 cent. de més o de menys, no ho sé; perquè jo he pagat el primer, he donat el que m'han demanat i he eixit en busca de la bici que no era temps d'entretenir-se.

Hem anat tots junts fins a la redona de l'eixida de Petrés. Allí com sempre, Javi i Antonia han pegat cap a València, la resta hem seguit, agarrant la següent formació: Davant i sempre en paral·lel, Quique i Sergi, a continuació Jose i Pedro, un darrere de l'altre i en alguns moments en paral·lel i ja mantenint la distància com és costum en ell, Joan. Aquesta formació s'ha mantingut durant tot el trajecte de tornada.

Des de la mateixa redona de l'eixida de Petrés, Quique ha posat el plat xixotet i el pinyo xicotet i en tot el camí no ha canviat, la resta amb el plat gran i pujant i baixant un pinyo segons el desnivell. Li ha posat una velocitat sempre per dalt de 30 km/h., arribant fins el 37 km/h. i els demés hem aguantat el tiró. Cal dir que avui no teniem l'aire en contra com les setmanes anteriors; però tot i així, aguantar eixe ritme tanta estona i per els que no estem ja acostumats, tela. 

En arribar a l'eixida de Xilxes, els cunyats han pegat a fugir, no sabem si per esgotament o per la comoditat que ha introduït enguany Pedro a l'aplicar la llei del mínim esforç, acurta a l'anada i acurta també a la tornada.  Les veus es sentien allà darrere; però nosaltres tres ni ens hem girat, ni tan sol Quique i Sergi s'han assabentat fins arribar a la redona de Moncofa, lloc on m'han preguntat que volia fer. Jo, fent-me el valent, els he contestat que per on vulgueu. Menys mal que Sergi ha contestat que volia estar en la platja per prendre el bany i hem tirat cap a La Vall. Pujada de pinyo, mantenint la formació i a 30 km, cap amunt. Total que al arribar a l'altura del camí Cabres he dit prou. Ells han seguit, han pegat la volta en la redona de la carretera d'Algar per tornar per Moncofa, moment que ens hem acomiadat.

Total, que jo avui he estat 3:20 hores damunt de la bici, he fet 76 km. a una mitja de 23 km/h. (recordar la pujada a Segart de 322m arribant a 560m d'altitud) i alcançant una velocitat màxima de 50 km/h (en el descens de Segart). 

El dimecres els que estem hem quedat d'anar a Eslida i el dissabte com que només estarà Pedro i aquest diu que se n'anirà a Jaén, no hi haurà eixida. La gent que estarem repartida per eixe món gaudiu allà on es trobeu.

RUTA RECORREGUT PEL RIU TÚRIA: VALÈNCIA-VILAMARXANT-VALÈNCIA (13/07/2016)

Dues setmanes que li hem agarrat el gustet al tren. Si la setmana passada ens ha portat als limitis de la província de Terol, aquest dimecres ens ha apropat al Cap i Casal per fer el recorregut del llit del riu Túria des de la Ciutat de les Arts i les Ciències fins a la població de Vilamarxant, fent l'aturada de l'esmorzar i refer el camí de tornada al punt d'origen.

ELS PRELIMINARS. Ha hagut que matinar per tal d'estar als diferents punts de trobada. Jose des de La Vall i Pedro, Joan, Joan Carles i Javi Pedreguer (júnior) des de la Platja de Xilxes per tal d'estar a les 6:55h. a l'estació de Xilxes.

Javi des de Benicalap per tal d'estar a l'estació del Cabañal a les 7:30h. I Quique des de Paterna per tal de trobar-se amb tots en el trajecte del riu a l'altura del pont del 9 d'Octubre.

Tot i recordar que havia que matinar i que el tren no espera,encara ha hagut uns minuts de nerviosisme i com no, Pedro arribar en el cagalló al cul. Gràcies al retard del tren no l'ha perdut. Ha estat l'únic  contratemps. La resta tot ha anat de meravella.

ACCÉS: La ruta s'inicia a l'estació del Cabañal de València, per fer un tram de via urbana pel carrer de la Serradora que ens porta directe al llit del riu Túria a l'altura del Museu de les Ciències, circulant un tram pel passeig de l'Albereda i per la primera rampa baixar al llit. 4KM.

Estació del Cabañal-València

RUTA. Iniciem el recorregut pel mig del vell llit del riu Túria, donant-li l'esquena al Museu de les Ciències, i seguint el marge dret del riu, en sentit ascendent.

Al principi, per un enllosat vermellós, hem anat deixant enrere el Museu de les Ciències, el Hemisfèric, el Palau de les Arts, el Parc Infantil Gulliver, al Palau de la Música i passant sota els ponts de Montolivet, del Regne, de l'Àngel Custodi, d'Aragó, de la Mar o Pont de la Trinitat, el més antic de València construït a 1402, i els ponts de les Flors, de l'Exposició, aquest popularment conegut com el «Pont de la Peineta», fins a arribar davant del Pont del Real. En aquest tram ens hem topetat en Quique de cara.

En creuar el Parc de Capçalera hem arribat a l'alçada del Molí del Sol, on s'ubica un reforç de la Policia Local, i des d'on comença el Parc Fluvial del Túria, moment que hem aprofitat per fer les necessitats, reposar forces i omplir aigua.

Passem pel costat de la carretera que dóna accés a un camp de tir. A continuació passem per sota de la V-30 per arreglo seguit trobar-nos en un tram en obres per estar arreglant la passarel·la de fusta que és per on es deuria de passar i en aquest cas l'hem tinguda que rodejar i utilitzant un tram de carretera en direcció contraria per entrar novament al camí de la ruta justament en l'inici del Pla Sud, on es troba l'Assut del Repartiment, lloc triat per desviar el riu Túria, i ja en el terme municipal de Quart de Poblet.

Seguim ara el recorregut pel terme de Paterna i creuem la sèquia de Montcada. De tant en tant anem passat per passarel·les, totes elles amb unes rampes pronunciades per a les quals havia que pujar pinyos de sobte i en la que en més d'alguna, per no calcular bé hem tingut que posar peu en terra, moment que hem aprofitat per fer-nos la primera foto.

En passar una d'aquestes passarel·les veiem a l'equerra la urbanització Masia de Traver.

Passem sota un pont i arribarem davant el pont vell de Riba-roja de Túria pel qual creuarem, un cop més, a l'altre costat del riu. A continuació passem per sota del «Pont de Ferro» ja fora de servei, des que el tram ferroviari Riba-roja de Túria - Vilamarxant - Llíria va ser desmantellat i on Javi li ha proposat a Pedro venir a desmuntar-ho per vendre la ferralla.

Estem ja prop de Vilamarxant, es veu a l'esquerra.

Passem l'última passarel·la i per sota el pont de la carretera CV-50 que uneix Llíria amb Vilamarxant, hem arribat a l'alçada del Centre d'Interpretació i d'Informació del Parc Fluvial del Túria, on es dóna per finalitzat el recorregut pel llit i per una rampa accedim a l'esmentada carretera que per una pista de terra ens apropa a la població de Vilamarxant i seguint a Javi a la recerca del Restaurant Civera, lloc escollit per fer l'aturada de l'esmorzar. Fins aquí hem fet 39 km.

En arribar confiem en trobar-nos en Antonio que havia promès a Javi allargar-se,ja que està en Ribarroja el Túria, tant sols un 6km. d'aquí i tal vegada a Julio. De moment ni l'un ni l'altre. Una trucada de Javi seguit d'un wassap ha alertat a Antonio de la nostra arribada i a meitat esmorzar ha aparegut.

L'esmorzar ha estat tot un clàssic ciclista, amb repeteixo de rebentat. El dolç no ens ha acompanyat per estar en un polígon, molt lluny de qualsevol forn o pastisseria.

A la tornada pel mateix lloc ja hem pogut anar gaudint del meravellós entorn, creuant els ponts de fusta, i els que Pedro ha anat contant, hem traçant les sinuoses corbes de la pista amb més confiança i velocitat i escoltant de tant en tant el relaxant i suau xiuxiuejar del riu i els pardals, al tems que teniem que sortejar les rames de les canyes que contínuament envaïen la pista en ample i en altura.

Un de tants ponts de fusta

En passar pel terme de Paterna, Quique ha agarrat un bufador de l'esquerra i s'ha encaminat a sa casa. La resta hem continuat.

A l'arribar novament a l'altura de l'inici del Parc de Capçalera, hem eixit per una pista de l'esquerra que ens ha portat a Campanar, lloc que volíem visitar i aprofitar per fer-nos un refresc. El repàs als ponts, segons els càlculs de Pedro, estaria d'uns 15. Javi, irònicament,  li ha proposat tornar per contar-los bé. Ell ho ha assegurat.

Així que hem entrat al casc antic de Campanar i guiats per Joan hem parat davant de la casa on havia viscut sa mare. Pare i fill s'han retratat davant dels seus arrels.

A continuació ens hem encaminat a la plaça de l'església de la Mare de Déu de la Misericordia, on s'havien casat els seus pares. Hem begut i omplit els bidons d'aigua en la font pública i de cap al bar d'enfront a fer-nos una líquida granitzada.

Plaça de Campanar

Esperant la líquida

En acabar hem reprès la marxa en busca novament del vell riu del Túria, accedint pel pont de les Glòries Valencianes. Hem seguit pel carril bici procurant no topetar-nos de cara en altres bicis. A l'altura del pont de la Petxina, Javi s'ha acomiadat de nosaltres i per una rampa d'eixida s'ha dirigit cap a Benicalap. Nosaltres hem fet els últims quilometres pel llit i en arribar a l'accés de la Ciutat de les Arts i les Ciències hem eixit i pel carril bici del passeig de l'Albereda hem seguit fins l'altura del pont d'Assut de l'Or i girar a l'esquerra pel carrer de la Serradora que ens ha portat a l'estació del Cabañal. Assegut en els banquets hem esperat l'hora d'arribada del tren. A les 16:04h. hem agarrat el tren que ens ha deixat en Xilxes i cadascú a sa casa.

TOTAL KM: 78KM.

CONCLUSIÓ.- Ruta senzilla i agradable, encara que en alguns trams hem tingut que esforçar-nos per salvar uns quants pujades de no més de 20 metres cada una, i també els inicis de les rampes de quinze passarel·les (PEDRO L'HAS CLAVAT, en realitat la informació que he consultat diu que hi han vint, però dos són planes i tres no les hem creuat), ja que les han dissenyat amb una inclinació excessiva per la poca velocitat amb que les tenim que abordar. A més a més cal anar amb molt de compte de no trobar-te ningú de cara, ja que les han construït donant-los l'ample just per a l'encreuament de dues bicicletes en sentit contrari. Precaució que no s'ha de perdre en tot el trajecte per la poca visibilitat que ofereix el sinuós traçat. Finalment, no es pot entretenir gaire en la contemplació del paisatge ja que el ferm de la pista està en molts trams deteriorat i algun que altre clot i per descomptat alça una pols blanca que ens ha deixat a nosaltres i a les bicis com si vingueren de treballar d'una cantera.

EIXIDA A PETRÉS (09/07/2016)

Fugir del foc i caure a les brases

-- On anem el dissabte?
-- A Petrés
-- Uff, a Petrés!
-- Va, anem a canviar d'aires, anirem a esmorzar al bar de l'entrada.
-- Vinga, va, anem a provar.

Amb eixa idea hem eixit cadascú del seu corral i seguint pel carrer de la dula el bestiar dispers, poc a poc ha anat posant-se dins del ramat fins nodrir-se de 9 caps en el pessebre del bar Avinguda de Petrés.

Del corral de La Vall han eixit Joan i Jose. Del de Moncofa, Vicent. De Xilxes ha aparegut Pedro per una "cañada" i Quique i Sergi per una altra. De les pastures dels arrossars s'han arrimat Julio i Javi. I ja pel camí de la Vall de Segó, Tony.

En arribar a la paridora, altres ramats ja ens havien avançat i el seu pastor els havia ubicat en els millors llocs; i això que hem arribat més prompte que mai. La cosa quedava molt atapeïda. L'eficàcia i bona disposició de la pastora ha resolt la situació instal·lant-nos en una zona descoberta i exposada a la prompta aparició del sol. I és que el món està mal repartit, Déu dona un tros de pa a qui no se'l sap guanyar. On va Vicent? On va la gent,
Aixi que tot el ciclista que arriba a Petrés va de cap al bar Avinguda i de rebot al bar de la Societat Petrenense.
Com bé diu la capçalera d'avuí, hem fugit del fang per caure dins l'aigua, o dins el bassiot, o en el barranc. Perquè bocata per bocata ja estàvem bé on estàvem i per a aquest viatge no necessitàvem alforges. La veritat és que el personal s'ho curra bé i no para d'aquí cap allà; però la tranquil·litat és un factor primordial i això queda garantit a l'altre bar.
I com no, alhora estipulada del calendari solar, ha aparegut el rei i mitja taula hem pegat l'espantada en busca d'ombra per a poc a poc anar fent el mateix la resta i acabar els rebentats i el tros de coca petresana que ens ha convidat Pedro en una altra taula que havia quedat lliure.
Per unanimitat hem decidit de tornar a la nostra paridora.
Igual que a l'eixida cadascú poc a poc ha deixat el ramat i per la dula ha tornat al seu corral.

EIXIDA VIA VERDA OJOS NEGROS (06/07/2016)

VIA MENERA CAUDIEL-ESTACIO DE TORÁS-ALTURA

Trajectes d'accés: 

      * Xilxes - La Vall - Algimia

      * Segorb - La Vall - Xilxes

      * Segorb - Sagunt

Hem fet el molt, hem d'acabar de fer el poc

Aquesta dita reflecteix mol bé l'eixida d'avui. 

Havíem fet un gran esforç durant tot el mati fins arribar a Segorb per fer l'aturada del dinar i per la tarda, cara a casa, quan el cansament havia fet mossa, calia fer l'últim sacrifici.
Doncs anem a descriure el que ha estat una ruta espectacular, almenys pels que no estem acostumats. I es que de sobra és conegut, de que La Moralla no és propensa a fites extraordinàries. La d'avui és una d'questes que ens marca; sobretot per la satisfacció final d'haver aconseguir trencar la barrera de la mitja dels 65 km. i haver-la sobrepassada amb escreix, fins els 107 km totals. A més a més de la dificultat d'anar en la bici de muntanya, en que la majoria portàvem màquines ordinàries.
La història comença quan Javi ens proposa de fer una eixida per la Via Verda d'Ojos Negros, començant en Barracas i baixar fins a un punt determinat. El programa seria pujar en tren fins Barracas i fer el descens. Tots vam acollir com a bona la proposta i es quedà encarregat a que fera les gestions pertinents. El dissabte passat ens comenta que el tren regional que va cap a Terol arribava a Barracas a mig dia. Vam pensar que era massa tard per fer el recorregut. Aleshores Jose proposa agarrar el de rodalies que arriba fins Caudiel, fer un recorregut en direcció Barracas i al temps estimat, donar mitja volta i fer els descens fins a Segorb per parar a dinar i ja després del dinar continuar fins al lloc d'origen. Vam consultar l'horari del rodalies i vam veure que arribava a Cudiel a les 9:30 h.Tots coincidim que aquest horari és ideal per fer el recorregut. Doncs es queda que els de València anirien en cotxe fins a Sagunt i allí agafarien el tren i els de la Vall/Xilxes aniríen en bici fins l'estació d'Algimia.
Per tant el dimecres 6 a les 7 del matí eixien em bici de Xilxes Pedro, Joan i Joan Carles, des de la Vall ho feien a les 7:15 Vicent i Jose i Javi i Quique des de València varen fer cap en cotxe a l'estació se Sagunt per agafar el tren de rodalies de les 8:24.
La puntualitat d'avui era imprescindible perquè qui marcava l'horari era el tren i aixi que la unió Xilxes La Vall s'ha produït en hora i en el lloc de costum, la carretera d'Algar. I l'arribada al'estació d'Algimia en més de 20 minuts de sobra. Calia no arriscar-nos a tenir sorpreses en forma de punxada, per exemple.
A les 8:45 h. estàvem els set dalt del tren i a les 9:30 h. baixàvem a l'estació de Caudiel.

Estació de Caudiel

En la mateixa estació agafarem forces prenent-nos les energies necessàries per afrontar el ascens del Ragudo i cobrir el trajecte que ens ocupe el temps marcat d'una hora i mitja pedalant i girar per fer el descens fins Segorb, lloc estipulat per fer l'avituallament complet d'esmorzar/dinar.

Com que aquest tram des de Caudiel fins el Ragudo i tornar ho farem dues vegades, deixaré la descripció d'aquest tram per a fer-ho des de la tornada. 

Aquest tram és en continu ascens.

Altimetria 

Al cap d'una hora estàvem en l'estació antiga i abandonada de Toras, ja pràcticament al final del Ragudo, justament als peus dels molins eòlics. Ací ha proposta de Javi, ens hem desviat uns 2 km. en direcció el poble de Toras per visitar la font de Camarillas amb un xicotet embassament que replega les aigües de l'esmentada font per tal d'abastir-nos d'aigua fresca.

Font de Camarillas_ Toras

Font de Camarillas_ Toras

Font de Camarillas_ Toras

Font de Camarillas_ Toras

En aquest descans se'ns obrin uns dubtes entre si tornar a la via verda i pujar els dos kilòmetres que havíem baixat o seguir per carretera direcció Toras i enllaçar per Viver en Caudiel. Al final vàrem decidir seguir el programa. 

Embassament de Toras

Embassament de Toras

Embassament de Toras

Iniciarem l'ascens a l'estació antiga i que a la fi no va ser gens pesada, en baixar la sensació va ser de major desnivell.

Estació antiga de Toras_edifici d'ADIF millor conservat

Pujant a l'estació Antiga de Toras

Pujant a l'estació Antiga de Toras

Pujant a l'estació Antiga de Toras

Estació Antiga de Toras

Estació Antiga de Toras_Edifici de la Via Minera

Iniciem el descens a 8 km. de Barracas, en les últimes estivacions del Ragudo. 

A los pocs kms. ens trobem el primer punt d'interès, el mirador del Ragudo, des d'on es veuen la Serra d'Espada i la Calderona.

Un km. més endavant passem per un viaducte. En la foto tenim el que correspon al de la línea d'Adif, nosaltres lògicament passem pel de la Via Minera.

Viaducte

A partir d'ara travessarem una sèrie de túnels. El primer en aparèixer és el que travessa el Ragudo. Té una longitud de 237m. i està perfectament il·luminat, llum que s'activa per una cèl·lula fotoelèctrica que detecta la teva presència. Després dos més curts, de 88 i 132 km.

Túnel del Ragudo 237m.

Túnel del Ragudo il·luminat

Als 8 km. arribem a l'estació de Masadas Blancas al costat de l'encreuament amb el vell traçat de la carretera N-234 i que compta amb una Àrea de descans. (En aquest punt, quan pujàvem, vam veure a una parella d'estrangers que deurien estar fent aquesta ruta, possiblement seguint el camí del Cid que en aquest tram utilitza la via verda).

Després d'un 12 km. veiem una trinxera en corba, profunda i amb inclinació que ens llança fins al viaducte de la Fuensanta. Aquesta gran obra, de gairebé 150 m de longitud, es disposa completament adossada a la via d'Adif.

Viaducte de la Fuensanta

Viaducte de la Fuensanta

Ens estem arrimant a Caudiel. Portem baixant uns 15 km. Un edifici ens indica que estem a l'estació antiga de Caudiel, solitari enclavament encara en bon estat i on encara es conserven, en un nivell superior a les vies, les basses d'aigua per a les potents locomotores de vapor de Serra Menera, lloc que es ha aprofitat per a la instal·lació d'una Àrea de descans.

Abans d'arribar al túnel de Caudiel, un camí a la dreta condueix a l'estació de tren, que està a uns 500 metres d'aquest desviament i que era per on havíem accedit aquest mati per iniciar la ruta i que ens havia estranyat a alguns no passar el túnel que recordàvem estava a la mateixa eixida del poble.

Ara sí, als pocs metres, apareix l'entrada del túnel plena de vegetació. Amb 220 metres de longitud, el seu pas no presenta dificultat, ja que està il·luminat mitjançant encesa automàtica i el sòl ben cimentat.

Només eixir del túnel al fons es veu una xicoteta rampa que es llança diens del poble i on trobem a l'esquerra la font-safareig de Caudiel. Lloc que aprofitem per fer una aturada, reagrupar-nos i refrescar.

Font-llavaner de Caudiel

Font-llavaner de Caudiel

Font-llavaner de Caudiel

Font-llavaner de Caudiel

Reprenem la marxa fins a Segorb, ara ja per un tram no fet. El primer que es trobem és el túnel més llarg de tots els que hem passat (520m.), on es filtra l'aigua i hi ha goteres donant una sensació d'estar ficat en una cova on està plovent, simplement inexplicable. Més endavant ens ficarem en la població de Xèrica on cal travessar pel centre de la població, seguint l'antiga carretera fins arribar a una àrea de decans i a l'antiga caseta de guardabarreres, on reprenem de nou la via verda.

Continuem descendint cap a Navajas. Creuem l'antiga carretera nacional 234, avui abandonada igual que la vella caseta de guardabarreres.

Poc després, ens topem amb un xicotet túnel i a la seva sortida ens veurem gratament sorpresos per les magnífiques vistes panoràmiques de l'embassament del Regajo, i que podrem contemplar millor des d'un mirador.

L'embassament del Ragajo des del mirador

Entrem en un altre túnel de 151 m. i en sortir d'ell trobem la vella pedrera de Navajas, on s'extreia i carregava la pedra per a la construcció de la plataforma de la via. En aquest punt se situa una altra àrea de descans.

Arribem a l'encreuament de l'antiga carretera N-234 i la caseta de guardabarreres. En arribar aquí, parem per esperar a Joan i Pedro que s'havien endarrerit perquè a Pedro se li frenava la roda, problema que li va de temps i que es nega a anar al taller. Mentre els esperàvem pensàvem si deixar la via i desviar-nos a l'esquerra, seguint per carretera, direcció ja a Segorb. Però en arribar Joan ens comenta que és millor continuar fins Altura.

Seguim uns 3km i passem per sota de l'autovia i immediatament després tenim dues opcions per accedir a Altura: seguir a l'esquerra pel nucli urbà o per la dreta, que anuncia més perillòs.

Optem per l'opció d'entrar pel poble superant alguna que altra pendent pronunciada. Enllacem en la carretera de Segorb i ja per aquesta entrem a Segorb en busca del restaurant per a dinar.

Teniem una recomanació d'un bon restaurant davant de l'Ambulatori, l'Ambigú; però no hi tenia obert encara; així que Jose coneixia un altre de quan ve a les festes, el restaurant Alegre i allí hem recalat definitivament.
Hem dinat el menú del dia. De primer tots hem demanat fideuada i de segon, peix. Uns bon postres dolços i el rebentat acceptable. Dues amanides i tota la beguda que hem necessitat han arrodonit un dinar acord a  la qualitat preu. 10€ per l'extraordinari de la beguda.

Restaurant Alegre de Segorb

Vora les quatre emprenem l'últim tram, el de retorn a casa, on l'aire de ponent i de cara no ho anava a fer fàcil; però en açò ja contàvem, I com diu el encapçalament d'aquesta crònica, si havíem fet el més difícil, açò era un tràngol que per punt d'honor havia que sortejar.  
Amb calma i algun que altre bufit hem fet junt el tram final per la carretera de costum, de quan anem a Càrrica fins el Juncar, on Javi i Quique han girat a la dreta, en direcció Sagunt i Jose, Pedro, Vicent, Joan i Joan Carles han girat a l'esquerra en direcció La Vall.
Tot havia transcorregut en unió i harmonia; però Pedro no podia acabar la jornada sense fer de les d'ell. Després de la breu parada del Juncar per acomiadar-nos de Javi i Quique i d'esperar als endarrerits que s'havien pres la pujada en tranquil·litat, Pedro ha eixit davant i en arribar al desviament per Algar, ha seguit recte, desoint els crits de la resta i de l'acord pres de que mai més aniríem per la carretera. Els seus pensaments egoistes el fa prendre aquestes decisions d'espantada i del que no troba remei de solució. Un possible remordiment de consciència l'ha fet entrar més endavant a la via de servei; a l'altura de la redona d'Escales; però en cap moment amb l'intenció d'unir-se al grup, al contrari, ha ornat a entrar a la carretera i ha seguit per ella. Vicent que s'ha avançat una mica la seguit en la mirada fins que la perdut de vista, segurament directe a Xilxes. El dissabte ens tocarà aguantar les seves inútils i incomprensibles explicacions i fins la propera. En definitiva, Pedro ha acabat l'etapa igual que l'ha començada. Soles i a la seva bola. No ho havia referit al principi; però després d'aquest final dec dir que ja aquest matí, el referit tram de Xilxes a la unió en la carretera d'Algar ja l'ha fet sols deixant al cunyat i el nebot per una enraonia que li anava pel cap, que tenia que fer en sa casa i que des del llit ha decidit fer-la abans d'eixir. Sa Pedro se li posa una cosa al cap, com els porcs senglars, posa el morro i a obrir-se camí. 
Els que no ens ha vingut les preses i a invitació de Jose, hem parat en sa casa a fer-se unes cerveses, que dins d'un porró i a base de pegar-li voltes ha aplacat la set que la digestió del dinar ens estava causant.

Porró de cervesa en casa Jose

El comptaquilòmetres han marcat els següents registres segons els punt d'eixida i tornada:

Pedro, Xilxes/Xilxes: 120km.

Joan i Joan Carles, Xilxes/La Vall d'Uixó: 114 km.

Vicent i Jose. La Vall d'Uixó/La Vall d'Uixó: 107 km.

Javi i Quique. Caudiel/Sagunt,: 90 km. 

EIXIDA A BENAVITES (025/07/2016)

DE GÀTOVA A BENAVITES

UN BON CANVI D'AIRES

No és la primera vegada que canviem de pensament a última hora. En aquest cas ha segut un canvi com la nit al dia. Si, volíem anar a Gàtova i hem acabat en Benavites. La cosa és ben diferent, com del cel a la terra.

La cosa tot a partit de que tenim arrencada de cavall i parada de burro. Els nostres pensaments encara somnien com si tinguessin 10 anys menys; però alhora de la veritat ens arruguem i si a més a més, la penya està sota mínims, la motivació cau en picat. L'accidentat de Tomás un, l'aguelo de Vicent en Zurich, dos, mister Piter que li ha vingut de perles la convocatòria d'esmorzar de la Rondalla per fer fugina, tres i dels que estàvem en circulació, alguns com a Jose per La Vall i Julio per l'Horta ens han vingut els dubtes. En eixos pensaments estàvem, quan arriba un wassap de Tomás, que si bé el seu cos està fora de la carretera, el seu pensament no, i a la primera absència, ja li rosegava el cervell. Com si fos la veu de la consciencia ens envia la següent pregunta: --Malgrat estar sota mínims, manteniu l'eixida a Gàtova?

Jose és al primer que si l'obrin els ulls i planteja que la seva motivació no està molt allà i que si Joan i els de València no tenen inconvenient ell abdicaria. Al moment sembla que més d'algun veu les portes del cel; perquè en el espai més breu de la història de La Morralla va haver acord i consens en acceptar la proposta de Jose d'anar a Benavites.

I això és el que hem fet. 

Des de La Vall hem eixit Joan i Jose.

Des de Xilxes, Quique i.

Des de l'Horta, Julio i Javi.  

Així que, Jose i Joan, tots dos, han agarrat les bicis  ansa per ansa, han iniciat el camí i com les companyies de dos són les millors poc a poc ens han anat calfant i animant-se a arribar al pont de Sarajevo abans que els valencians, cosa que així ha ocorregut. A les 9:20h. estaven dalt del pont i ni rastre per davant ni per darrere. Han continuant direcció del "pontazgo", lloc en el que en realitat havien quedat en ells, a les 9:35h. Hora exacta en que acudim i comprovem que no hi havien arribat. No hem degut d'esperar gaire i els quatre hem seguit junts fins a Benavites, moment en que se'ns ha acostat per darrere Quique.

Els cinc hem entrat al bar Nou Ambient i per unanimitat tots hem demanat el mateix, bocates de llomello en samfaina. La beguga la de sempre i els complements també. Hem acabat en el rebentat i hem aprofitat per organitzar l'eixida del dimecres per a fer un tram del recorregut de la Via Verda d'Ojos Negros. Dels allí presents sols s'escau Julio, la resta ens apuntem i restarà saber el que fan Pedro i Vicent, que en principi manifestaren no tindre cap problema i que esperarem la seva confirmació.

Per a la tornada el grup s'ha partit en dos. Julio i Javi han tirat direcció sud cap el Cap i Casal i Jose, Juan i Quique (està en Xilxes) hem tirat direcció Nord fins les portes de la Serra d'Espadà.

Només entrar en la N-340, Joan s'ha posat davant i tot i que l'aire bufava en contra, ha posat un ritme, sempre procurant no baixar de 30 km i agarrant pics de 35/37km. A l'altura del Simba, Jose s'ha donat un respir; però en adonar-se'n de la despenjada, han amainat, l'han esperat i Quique ha organitzat la posició de les tres bicis de tal manera que Jose s'ha ubicat entre els dos formant un dibuix com de punta de llança. La cosa ha funcionat; perquè en passar la redona de Famoti ja estàvem novament circulant per dalt de 30km i com l'acoblament funcionava, Joan anava in crescendo i per a súmmum s'ha marcat com objectiu donar captura a un grup que ens precedia uns 500 metres. Cosa que ha ocorregut a l'altura de la fàbrica de Benavent. Xuplant roda hem anat fins a Nules, on ells han girat direcció Castelló i nosaltres hem seguit cap a l'eixida de La Vilavella. Aquest tram fins passar el poble hem anat relaxat per sortejar el camí; però en eixir del poble ha segut el torn de Quique. No ha durat gaire perquè Jose no ha fet intent d'agarrar roda i als pocs metres ha passat Joan per fer d'enllaç, al temps que Quique s'ha adonat que Jose no estava per a tirar coets, ha amainat i ja els tres junt hem arribat fins al banquet i al que avui ens ha acompanyat també Quique, tot i que encara tenia que anar a Xilxes; però es veu que volia experimentar aquest moment plaent, que tantes vegades ha llegit en aquest bloc i que avuí tenia l'oportunitat.

En les nostres converses estàvem quan ha aparegut Pedro en el cotxe, que al igual que Tomás, el seu pensament en cap moment s'ha allunyat del que és un mati de bici perdut. I és que també en el banquet, en obrir el wassap ens hem adonat dels missatges enviats per Tomàs en que ens convidava a esmorzar junts de forma virtual. Disculpa Tomàs el lleig; però ho comprendràs fàcilment, ja que com a component del grup sabràs que poques vegades consultem els mòbils durant l'esmorzar i de vegades agarrem trucades si les escoltem, cosa que també ha passat avui, quan Joan Carles s'ha cansat de trucar a son pare i a Quique sense èxit. I a la fi ho ha aconseguit ja de regrés, quan en ruta, lliure de sorolls, Joan ha escoltat la trucada del fill i han pogut parlar.

La visita de Pedro a banda de tenir que escoltar-li de pe a pa tota la seva reunió gastronòmica i de fer-nos saliveres de la gran font d'anguiles que s'ha quedat en taula i que si hagués tingut un recipient ens hauria portat, ha servit també per que ens confirme que, si ve el dimecres. Sols en restarà saber que ens diu Vicent quan torne del viatge. Joan també convidarà a l'altra colla amiga per veure si s'apunta algun.

EIXIDA A ALGAR DEL PALÀNCIA (29/06/2016)

PER SANT PERE, DESPRÉS D'ESMORZAR LA COCA DARRERE

Coca prima satisfà la vista, però no atipa

Els senyors Joan, Jose i Quique hem estat els afortunats de veure recompensada la felicitació a D. Pedro pel dia del seu sant amb un tros d'aquesta coca de prim que gentilment ens ha obsequiat i que ha fet una bona companyia i complement al rebentat que ens hem fet al bar del Casino d'Algar després de l'habitual esmorzar que ben condimentat ens prepara el seu administrador i en el que per unanimitat hem devorat un bon bocata de truita francesa amb botifarra. No han faltat les dues bones cassoles de cacaus i dos plats grans d'olives i cogombres. En quant a la beguda no l'escatima i la reposa de seguida en veure que s'ha acabat.

Com Sant Pere coincideix amb el dia de l'orgull gay, Pedro ha rebut com a felicitació dos besos del seu cunyat, com a família que és.

MOLTES FELICITATS PITER. L'emoció l'embargat tant que alhora de pagar s'estirat i s'ha fet càrrec dels rebentats. Es fa de pregar però en el fons té bons sentiments i sobretot que sap comptar. Ha degut pensar, són poquets, doncs quede bé i la convida hem resulta barata i el que no ha estat ell s'ho ha perdut.