EIXIDES

BannerFans.com

dissabte, 29 d’octubre de 2016

EIXIDA A ALBALAT DELS TARONGERS (29/10/2016)

LA MORRALLA AUGMENTA PERÒ NO MILLORA

Des del dimecres recuperem un membre de la penya, Vicent ja ha tornat de Zurich i sense perdre temps ja està pedalejant pels camins i carreteres del nostre voltant. Jose, Pedro i Joan l'hem rebut asseguts al banquet.
Benvingut siga el qui a sa casa ve. Per contra, els morrallers de l'horta, van de cap a caiguda, tan sols ens manté el seu cap, el més complidor, D. Julio. Que hem de fer, Açò és el que hi ha. Només pel sacrifici que li suposa a Julio eixir sols i la satisfacció que l'ompli amb la nostra companyia, mereix la pena acudir al seu encontre. 
Com que no hem rebut la visita de cap paisà, els cinc que érem hem mantingut el llistó de la Penya mostrant l'única versió que no decau, la de la bona gana i l'agradable xarreta. Avuí hem optat per pujar el colesterol, les llonganisses i les botifarres han segut la base de tots els entrepans a més d'ous (fregits, estrellats, esclafats, de "puntillas",  truita francesa...) i faves.
Amb un grup reduït i "todos juntitos" afavoria una única conversa amb la participació de tots, de tal manera que se'ns ha fet prop de les 12. Vicent i Joan s'han ajudat amb dos orujos. Els 5 €, la tranquil·litat, que almenys avui ha regnat i la bona atenció ens ha fet prendre la decisió de que pel Camp del Morvedre, alternarem Petrés i Albalat i deixarem de costat Canet. A més a més dels altres llocs de costum (Torres Torres, Les Valls, Oronet...). Amb aquesta és, la no sé quantes vegades que hem fet la promesa d'oblidar-nos de Canet. Espero que aquesta siga la definitiva.
Malgrat fer-se tard i arribar a les 13:30h. no hem volgut deixar perdre l'asseguda al banquet d'un quart d'hora.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

EIXIDA A MASCARELL (19/10/2016)

ENTRE TARONJA I TARONJA PUNXADA

Amb un matí més fosc que la boca d'un llop hem aparegut al banquet. Ens resistim a canviar d'hora; però no es pot eixir abans de les 8h. Sols queden dues setmanes; però caldrà eixir més tard. Anàvem a Mascarell. Per on l'abordem? Per dalt o per baix?. Però l'instint ens encamina direcció eixida carretera Algar, doncs accedirem per baix, Almenara - Les Valls-Platges de Canet, Cases de Queralt- Platges d'Almenara, La Llosa, Xilxes, Camí Cabres-Moncofa-Nules i Mascarell. El bar Societat de Mascarell és el bar elegit, no hi ha altra alternativa. 
Porta d'entrada a Mascarell, poble emmurallat
Molt tranquils i amb boca clientela ens hem fet un bocata tradicional de ciclista amb l'acompanyament habitual i el carajillo de final de festa.
Una nova malaltia de Pedro, res de l'altre món, un simple refredat, que en boca d'ell sembla una pulmonia, ens ha embolicat en una roda de simptomatologies diferents per acabar centrant-nos en la pròstata com a diagnòstic de risc per a la gent de la nostra edat i esbrinar on està la frontera entre si és o no és, els diferents estats d'inflamació, la freqüència i força de la pixada, que si el PSA està per dalt o per baix; la maniobra anal. En fi tot un raonament dirigit per l'especialista i patidor de Joan, seguit per la resta i provocant-nos una inquietud, que en arribar a casa ja estem demanant hora a l'uròleg. Mal tema hem agarrat avui. Damunt pel wassap tractant-nos de fredolics. RES, VELLESA.
Els dos fredolics
L'excepció. El més matxot
La tornada pel camí del Caminàs i l'expressió "entre col i col, lletuga" s'ha canviat per la de "entre taronja i taronja, punxada. Amb una marxa lenta anàvem observant les taronges més madures per tal d'omplir la motxilla de Pedro, fins a tal punt que hem deixat passar per alt les mirades provocatives de les tres fulanes ajocades a la cuneta i les punxes d'un esbarzer que m'ha provocat una punxada. Perfecte per a que Pedro tingués tot el temps del món per escollir les més madures i tastar-les per comprovar la seva dolçor.  Hem canviat la càmera i endavant. Malgrat avisar-me que repassés bé la roda, sembla que no ho he repassat el suficient i pocs kilòmetres més endavant, la roda en terra. Pedro em despotrica per no mirar bé. Després de que tot bé per culpa teva, ara et venen les preses!. Menys mal que només mirar-la Pedro troba la punxa de l'esbarzer, que a més a més té que deixar-me la seva càmera, i que tot siga dit de pas, està en un pegat. Pedro, quant te la torne, no esperis una nova, en arribar a casa la lleve i et torne la teva. "Como quieras".
Aquest canvi ha estat el definitiu i hem arribat a La Vall acurtant l'itinerari pel temps perdut.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

EIXIDA A CANET (15/10/2016)

Una de calç i una de arena
Tres equipats i a cavall de la bici (Joan, Jose i Julio) i dos de guapos i a cavall del cotxe (David i Tomás) som els que ens hem vist a la taula del bar Murillo per gaudir. Ja més tard i amb la seva burra ha aparegut Pedro a l'encontre dels vallers en el seu camí de regrés.
Sembla difícil que a aquest pas la Morralla alci el vol. Amb nit fosca hem acudit al banquet Joan, que per segona setmana torna a ser el primer en arribar i Jose.
Pedro una altra vegada és engolit per la Rondalla i ha tingut que acudir a la seva convocatòria per gravar un reportatge promocional. Així que "marta i venga" hem eixit fent parella i parlant de tu a tu hem encetat diferents converses entretingudes que ens ha acostat ràpidament al pont de Sarajevo on ens estava esperant Julio. I ara  a tres veus hem fet les pertinents salutacions i poc més, ja que només entrar al carrer empedrat de Sagunt, Julio s'ha posat davant i ja hem anat enfilats fins al bar, no sense deixar de passar pel alt el pensament que et ve en passar pel punt fatídic que com un acte reflex et fa amainar i maleir al mateix temps. Aquest tram quedarà inesborrable per sempre.
Hem entrat al bar i Julio ha triat una taula menuda; però jo li he fet l'observació que caldria agarrar una més gran que han anunciat vindre Tony, Tomás i David. Julio segueix en els seus tretze i es manté en la menuda fins que s'arrima Joan i ordena la gran. Però aquesta maniobra estava seguida pel graciós del bar, que en un arrencada de les d'ell, posa ordre a la incertesa ordenant-nos que férem us de la menuda que espera a més gent. Això em faltava a mi escoltar una vegada més. O siga que tenim que aguantar, que segons si s'alça o no amb la castanya torta, tinguem millor o pitjor tracte. Així que tenim una de cal i una altra d'arena. Així fins a quan? Com que Joan i jo menejàvem el cap i a més a més observem que en la taula del costat hi ha un client sols ocupant una taula gran, Julio s'ha arrimat a intervenir amb el graciós, que en cap moment a baixat del burro. em demanat el gasto i remugant ens hem assegut en la taula assignada. En això que s'acosta  a demanar la beguda el que faltava, el germà del graciós, o siga el simpàtic. Li demane la beguda de costum; però al moment es em s'acosta per preguntar-me quanta cervesa ens beuríem. Increïble! En fi, que més pistes necessitem! Jo m'he assegut resant perquè aparegueren la resta i tapar-li la boca al subjecte. La qual cosa s'ha produït i l'alegria de veure aparèixer  a David i a Tomás ha estat doble, la primera perquè ens retrobem i la segona perquè veiés el del bar que arrimaven la segona taula i hem acabat com nosaltres volíem; però això no esborra el que per a mi és un mal tractament a uns clients de tota la vida. 
Però no t'ho perdis, la taula si que ha augmentat; però encara estem esperant a que afegeixi més cacaus, més olives i més beguda. Matí per oblidar en quant a la relació amo-client. Bo en quant a la companyia, que està per damunt de tot i que fa que tapi qualsevol incongruència. Els carajillos dolços han llevat el mal sabor de boca i que a més a més han corregut a compte de Tomás. Hem pagat sense fer cap comentari a la barra presidida pel simpàtic, ja que el graciós uns minuts abans s'havia pirat.
A la tornada, cadascú hem agafat les nostres burres i camí de València i La Vall. En el Ventorrillo hem vist de cara a Pedro, que havia assegurat que en acabar en la foto vendria al nostre encontre i els tres enfilats i amb poques ganes de parlar, li hem deixat a Pedro el cap per a que marqués el ritme que volgués, en el que era la seva part de l'eixida. Sense sobresalts ni intentatives de cap tipus hem arribat al banquet.

dissabte, 8 d’octubre de 2016

EIXIDA A PETRÉS (08/10/2016)

"GÜELOS I MÉS GÜELOS"

Vagi, arribe al banquet, encara no són les 7:45 i Joan ja està assegut. Noticia, que no serà la primera vegada que arriba el primer? Al poc arriba Pedro i s'atribueix el haver arribat primer; però que havia tingut que tornar a casa a posar-se el pilot. Tal si val, doncs ara el titular és que jo per primera vegada arribe l'últim.
Entre dos clarors movem, Pedro es situa l'últim per anunciar la nostra presència amb la seva llum roja. La marxa és molt més tranquil·la que el dimecres. Les converses són escasses i curtes. Hem anat majoritàriament en fila i alternant les posicions entre xerrada i xerrada.
Al desviament a Petrés, com que encara eren les 9.30, Pedro i Jose han girat; però Joan ha seguit a l'encontre de Julio.
Lògicament, Pedro i Jose han arribat primer al bar, han elegit taula i rosegant cacaus i engolint cervesa al temps que els ulls s'anaven darrere d'unes platerades d'anguiles que anaven servint a les taules del costat, han quedat a l'espera. Jo ho tinc clar, si les anguiles formen part de l'oferta culinària d'avui, en demane. L'arribada de l'expedició ens ha portat la novetat de que també venia Antonio. Les salutacions han vingut en l'anunci d'Antonio de que és "güelo" per segona vegada, un xiquet de nom Alberto. A La Morralla li creixen els "güelos".
Amb les felicitacions hem passat a demanar l'esmorzar. Tots s'han llançat a demanar primer: però jo que estava en la meva idea fixa, he interromput preguntant-li si les anguiles que eixien de la cuina era per tothom. En contestar que si, i assabentar-se la resta, ràpidament Joan i Julio han canviat de menú, Pedro en cara d'oix, no i a la seva, brascada i Antonio que no li convenia mullar ha seguit en el seu mig bocata. 
Ens han servit i els tres de les anguiles hem gaudit de que manera, estaven en el seu punt de sabor, textura i picant. Jo de les millors que he menjat. La resta també ha opinat el mateix.
Aquesta és la pinta que tenien
Antonio és ha informat dels decibels que té el bar fent us d'una aplicació de mòbil, 80, 20 més del límit aconsellable, que està en no passar de 60. Aquest soroll ha propiciat que la taula portara dues converses alhora, per un costat Joan, Pero i Julio i per l'altre Antonio i Jose. O siga, lògicament en funció de la proximitat.
Al final si que ha hagut una crida d'atenció al conjunt per anunciar l'acord pres en la conversa de Julio de que el divendres estem convidats a dinar a casa Julio després d'una passejada per la capi. Bé morrallers, esteu convidats.
I parlant de convit, moltes gràcies Antonio, que ha tingut el detall de convidar-nos a esmorzar per festejar la bona nova. 
Reton a casa amb la separació pertinent en el lloc estipulat. Ens trobem novament els tres en fila. Fila que prompte encapçala Joan i que amb el gust del coentet en la boca li donava l'energia suficient per posar-nos firmes i no tindre temps de contemplar l'hort de taronges madures ni molt menys que Pedro pogués fer compte d'alguna d'elles. En favor de Joan dir que ha posat un punt per sota del que sol posar Quique i el fill quan ens arrosseguen. En aquest cas ha posat el crono per dalt de 28. Així hem anat fins la redona del Ventorrillo on una passada de frenada de Pedro, no sé si intencionada o d'imprudència l'ha posat al capdavant amb uns metres de distància, que en girar-se i comprovar l'espai, ràpidament li fa canviar el gip i es llança. Coses de Pedro, que es resisteix a tindre els peus a terra. Amb aquesta formació i mantenint la distància hem arribat a la circumval·lació d'Almenara, en la que novament Joan a pres el cap i ha tornat ha posar-nos per dalt de 28. Però a mesura que la pendent pujava i ens arrimàvem al final de  la pujadeta, anava pujant la velocitat fins a 32. Adéu Pedro. L'efecte imminent ja sé sap, li entra el "bajon", deixa de pedalar i a esperar-lo. En La llosa junts i aguantant l'excusa de que els calçotets li molesten i damunt donant-nos les culpes "me obligais a que me ponga calzoncillos y no se porque os hago caso" i a ritme de mariquites hem continuat. En això que ens passen dos ciclistes a la veu de "anem a per les cerveses", no sé si Pedro ha entès que l'han convidat a beure; perquè s'ha anat darrere d'ells. Joan i jo hem anat a la nostra i observant-lo en la distància. Però Joan no estava per a que li tocara les pilotes, després d'esperar-lo. A la caça! Doncs anem. A 35 i a per ells. Anàvem menjant el terreny i ja observàvem que Pedro no podia seguir el ritme d'aquells. Es gira i en veure-nos arribar es despenja d'aquells pensant que nosaltres l'engoliríem i ens quedaríem els tres; però Joan no estava per eixes, l'hem passat, hem connectat en els altres i a la seva roda ens hem anat, adonant-me jo, que anava darrere, que Pedro no ha enganxat. Li entra el segon "bajón". En un kilòmetre li hem tret mig. Tres voltes a la redona de Famoti i ni es veu. Res que abans de la redona de Moncofa hem parat a esperar-lo. Ha arribat, ha passat i ha accelerat. No té remei. Anem Joan, ja pararà o quan vulgues l'envies a fer la mà. No ha tardat en amainar, es clar, estava acostant-se a la redona de Moncofa i no volia prendre la decisió. Ara em toca a mi, de bona gana em aniria cap a La Vall; però li passe i no li deixe que obri la boca, enfile cap a La Vilavella. Hem trobe per primera vegada en tota la tornada al capdavant. Doncs vaig a fer el cabró. Vaig a posar-me per dalt de 28 com Joan i a veure que passa. Pedro s'apega, passem el desviament a Nules i darrere. Puje a 30. Segueix. 31, 32 i darrere. Arribem a l'eixida cap a La Viavella i ha aguantat. La meva expressió no ha tardat en arribar. "Ja veig que te va més el meu cul que les cerveses d'aquells". Al final s'ha animat el xic. Segona expressió que se m'acut, "Pedro, ara no te molestava els calçotets. Crec que te xorra sang, en arribar a casa tindràs que posar-te Halibut". Estava insultant, es veia recuperat. Camí de les hortes, Pedro davant, arribem al stop, "Cuidado que viene un coche, cuidado con Pascualet, no se caiga", en al·lusió al ciclista major de La Vall que venia per la dreta,. Total que aprofita i arranca, "serà maricó"!. Aquesta vegada soc jo el que hem quede en mig, espere a Joan i prenc la determinació de no anar a per ell i deixar una distància que li faci pensar que vaig apurat. Ja que per Nules li he estimulat a seguir-me vaig a continuar mantenint la seva autoestima. Així hem anat el primer tram, on la carretera va pujant; però en arribar dalt i entrar en la recta, Joan m'ha passat dient que no li donem més avantatge, que ara cara avall ens traurà més distància i no l'agafarem. Jo a la meva, confiava que la distància que tenia seria suficient. He pujat un puntet però no he seguit a Joan. Abans de pujar a la redona del Randero els dos cunyats ja estaven junts, suficient per a que a Pedro li entre el tercer "bajón" i es que el coneix més que sa mare. En la rampa a la redona ja els tenia a tir. Pedro s'ha girat, error, m'ha vist massa prop. El final de la història ja us la imagineu. Aquesta és La Morralla que m'agrada. Benvinguts a les nostres batalletes.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

EIXIDA A TORRES TORRES (05/10/2016)

En Torres-torres, escaporres
El número tres, perfecte és; 
sobretot quan no em podem ser més 
i després d'anar sols, encara més.

I, qui som els tres?. Doncs, Pedro, Joan i José. A més a més, els tres hem acudit en un tres i no res. No ha mediat convocatòria, no hi ha hagut contacte previ. El mutisme ha estat present en el que anava de setmana; però tots teniem en el cap que a les 7:45 h. al lloc. L'arrivada al banquet ha estat fent el joc del tres en ratlla, Jose pel sud, Pedro per l'Oest i Joan pel Nord, els tres alhora, hem fet tirera al banquet i per tancar la rosa dels vents hem pres la direcció cap a l'Est.
Una llarga introducció de l'esglai que ha patit Pedro la nit del dissabte, on un dolor del braç el cagà pensant-se que li venia l'infart. Escoltat tot el procés i a la vista que tot ha estat una falsa alarma i que ha quedat en un poregós que li dona molta importància als xicotets coses, hem arribat a la conclusió que s'havia passat en l'eixida del dissabte per La Yesa. Açò ha donat peu a que els dos cunyats informaren de l'esmentada eixida. Ràpidament ha agarrat la verba Pedro, que com és costum en ell, es recrea i monopolitza en la visió negativa de les coses,la qual cosa cabreja a Joan que només feia que corregir-li i puntualitzar. A més a més, el més curiós ha estat que tot ho ha centralitzat en el menjar, de la ruta no s'ha parlat gens. Tota aquesta conversa ens ha durat més d'una hora de bici. No sé quantes vegades haurà repetit que ha menjat un arròs brut (arròs amb porc senglar, qui és el que li donava un color rogenc); si els entrants eren pocs, els postres s'ha limitat a fruita del temps i que patatin i que patatan. Oh!, i damunt 20€, quim atracament! Vos podeu imaginar, que un simple dinar, doni per a tanta canya en boca de Pedro. La cosa s'ha acabat arribant a Petrés (fixeu-vos en el recorregut: La Vall d'Uixó-Almenara-Les Valls-El Pontazgo-direcció Petrés i girar pel camí de Terol a Torres Torres). Doncs bé en el camí de Petrés Joan li ha proposat a Pedro que aquest diumenge, ell i la seva dona i Joan i la seva, agarre el seu cotxe i per 25 € cadascú que els porte a La Yesa i que ell pague demanat tot el mateix que s'han menjat i begut. Contestació: "De acuerdo, me los dais y os invito en mi casa" Ha estat un bon antídot, Joan. Genial!
Hem entrat en el camí de Terol i hem tingut que fixar molt l'atenció per la gran quantitat de cotxes i un parell d'autobusos que anaven i venien al Col·legi Sant Vicent Ferrer. Així que callaets, fins a Torres Torres.
Joan entrant al Bar Martí de Torres Torres
L'esmorzar en aquest bar no cal parlar gaire, tots ho coneixeu i segueix en la seva bona línia. Per trencar l'excel·lent menú, Jose ens ha obsequiat en una coca dolça, que segons el portador de Pedro, era el millor que hi havia. 
El carajillo amb coca un bon complemet
La coca torresana, ges a veure amb la petresana

Un Wassap de Quique amb tot un mostrari de medicines li ha recordat a Pedro el malet que està i que tenia que prendre's les pastilles, tot i que abans ja l'haviem convençut de que no se les prenguera.
La medicació de Quique, quina merla deu de tindre!
Dues pírriques pastilles per un cuentista
Hem tancat la conversa amb la introducció del tema polític del moment i treien les nostres pròpies conclusions, al tems que ens alçàvem per moure i que ha aprofitat Pedro per dirigir-se a la taula del costa i la barra per a donar-los part en la conversa amb una alçada de veu per a cridar l'atenció. Els 5€ han apagat la flama i bicicletes endavant. 
Vagi, a Pedro li entra "el bajón" només eixir decideix no seguir-nos. Li entra eixa fluixera que el fa anar per camins diferents. Total que es va a la seva. Nosaltres per Alfara i algima Algar i el pel riu, carretera d'Algar i de tant en tan anavem en paral·lel fins a la redona del Pinyal que s'ha incorporat a l'aria de servei i tots junt a la vall. 
Xerradeta al banquet i el dissabte a Petrés. Tornem a ser Morralla, curta; però Morralla.

dissabte, 1 d’octubre de 2016

EIXIDA A ESLIDA (01/10/20146)

UN MAL SOMNI
El dimecres una amenaça de pluja em s'acovardeix i espante els cunyats. Propose eixir dijous, no reb resposta, per contra descobreix que per al dissabte Joan es va a la cita dels bons homes i arrossega a Pedro. M'he quedat sol, penso. Deixe córrer la setmana i a veure que passa. Divendres de vesprada un despistat Julio demana auxili, jo em quede a la rereguarda a veure com ix la cosa. Es confirma el panorama. Hem queda doncs l'opció de Julio, penso una mica; sincerament, Julio, la companyia em seduïa; però el fet d'anar sols em tirava enrere. Calle i decideix quedar-me en casa.
Em gito al llit pensant, què està passant?. Què queda d'aquesta Morralla. Bé està que molts esteu esguerrats, altres ocupats; però la realitat és que La Morralla està sota mínims. Tot angoixat m'adorm.
Hem desperto sobresaltat i tot suat, he tingut un mal son. He somniat en una peixera amb poca aigua i uns peixos, en cara dels de la penya, pegant glopades i a un costat una capelleta amb una mare de Déu en la cara de la Paquita en una ciri alspeus amb una flama dèbil i a punt d'apagar-se. Ja despert penso, serà un mal presagi. No crec en aquestes coses; però una cosa tinc clara, demà ix en bici, no em quedo en casa, dec seguir amb la rutina, l'eixida del dissabte es sagrada i una mandra no deu de ser motiu per abandonar. El destí ho tinc clar, La Paquita. Un pensament en David em reforça  la decisió, ell sempre que pot escapar-se pren la decisió d'anar a Eslida. Ho tinc clar. Em dorm amb la pau d'una decisió que em salvarà el dissabte.
M'aixeco i sols m'encamino al santuari d'Eslida. Només arribar em dirigeix en busca de la Paquita per tal de que em done la flama que revifi la esgotada palmatòria perquè no s'apagui,
Amb l'esperit de la Morralla reviscolat, sols mancava omplir la peixera i això és el que faig, agafo taula i gaudeix d'un gran esmorzar,

Amb l'anima i el cos recarregat em torni a casa amb la satisfacció del deure complit. 
En casa tinc la flama. Quan vulgueu recarregar-vos passeu per casa