L'anada a Canet ha estat com sempre. Cadascú dels que hem eixit hem fet la ruta de costum. En Canet hem tornat al bar habitual, després que l'última vegada estiguera de vacances i entràrem al del costat. Avuí alguns hem estat temptats de tornar; pero ja se sap, som animals de costum i malgrat que estava de gom a gom, cap a dins. En un espai curt de temps hem acudit tots i en la taula erem: Pedro, Joan, Vicent, Jose, Tomás, Julio, Quique, Toni i un convidat de pedra, el pilar. No ha faltat el doç que aporta Julio i que avuí ha canviat per pastissets. Res que veure en la coca; però avuí el forn no en tenia, a l'altra serà.
A la tornada hem fet una ruta nova, ja que hem volgut descobrir un nou bar per la setmana que ve, i hem anat bordejant la costa per passar per Cases de Queral, un nucli urbà xicotet entre la platja de Corinto de Canet i la de Casablanca d'Almenara. Per cert, que Toni tenia raò, hem passat per una urbanització que es diu com ell deia, Barri del Mar.
Doncs bé, ja tenim aparaulat l'esmorzar pel dissabte, en el bar de les Cases de Queral, que no el preu. Aixi que els que vingueu porteu provisions d'euros per si de cas.
Julio, si et fas l'ànim i vas directe, tu també pots vindre i no estar "solito" De fet un any ja vam estar esmorzant per aquest lloc i tu vingueres. Simplement hi ha que seguir el camí de vora mar.
Ja en La Vall ha passat una anècdota que tots no sabeu i que us conte. Abans d'arribar al Carmaday, Vicent ha rebut una trucada, Pedro, Joan i jo hem anat poc a poc per esperar-lo i per no entorpir el tràfic ens hem apartat pel carrer paral·lel a la carretera i que va per davant de la discoteca La Mina. Des de un temps enrrera evitem anar per ací perque està ple de vidres del botelló. Pedro ens ho ha recordat; pero era força major. Hem arribat a la rotonda de l'anomenat Cruce de la mort i com no venia Vicent ens hem esperat a que arribara; però com ací ens separem els cunyat dels que anem a la Colonia, jo he parat més endavant, enfront del xinos. Ha arribat Vicent, primer s'ha parat a parlar en els cunyats i després han continuat i Vicent ha vingut cap on jo l'esperava i ací ve la sorpresa, quan puje a la bici estava punxada. Quanta raò tenies Pedro. Pels dues-cents metres que restaven, hem fet el tram a peu i xerrant, xerrant hem acabat la ruta d'avuí. Com vejeu, una tornada fora de la rutina. Una vegada més passa que durant la marxa es canvia el destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada