EIXIDA A BENAVITES (22/04/2017)

Benvingut sia el qui a aquesta penya ve

Des de fa unes poques setmanes s'ha incorporat a la Penya un nou component, Manuel, fill d'un bon amic de Vicent, i que s'ha estrenat en la pràctica de la bici, i la millor manera és arrimant-se a nosaltres que de ben segur li servirà per agafar el fil i que tan si continua amb nosaltres, com si es cansa d'aguantar a aquesta colla de vells, li donem la benvinguda i que sap que compta en la nostra companyia.

Un gest que ens caracteritza és el de eixir amb la BTT per tal de portat el mateix ritme i fer les distàncies adients al d'un principiant a més a més de anar a replegar-lo i deixar-lo prop de Moncofa, on viu; però l'aclimatació serà ràpida, doncs ja ho diu el refrany: Haca jove i carro vell, desfet el carro.

Els padrins avui han estat  Tomás, Pedro, Joan i Jose. La ruta, d'eixida, en direcció a la redona de Xilxes, punt d'encontre amb Manuel. Joan ha fet camí pel seu compte, ja que una actuació urgent al seu hort, l'ha encaminat directe a Benifairó i ja faria per trobar-se amb nosaltres en ruta o acudiria al bar. Nosaltres hem pres direcció de la platja i pel passeig marítim de les platges de Xilxes, La Llosa i Almenara hem compaginat la brisa de la mar amb el "caloret" dels primers raig de sol que ens queien molt bé en un matí fresquet. 

En les cases de Queralt hem deixat la vora mar i ens hem endinsat per la marjal de les Valls, on els llauradors estaven plantant el melonar, fent cas al refranyer que indica allò de:

Entre Sant Jordi i Sant Marc se sembra el melonar (23 abril) (25 abril) 

Hem arribat a Benavites sense trobar-nos de cara en Joan i una mica prompte per esmorzar. Així que hem esperat a Joan a base de cacaus, esgotant la cervesa i part del vi i escoltant la vida privada de Pedro, que ja forma part de les nostres vides i que avui ha girat a una pèrgola que ha adquirit en Caprabo-Erosky-Carrefour, assabentant-nos de tots els detalls. Una cridada perduda equivocada de Joan a Tomàs ha servit per conèixer que el retard de Joan es devia a una complicació alhora de posar en marxa el sistema de reg i que en arribar ens ha aclarit que ha estat una distracció pròpia de la vellesa i el cap que no està acord en els temps.

Ja tots en taula hem devorat els entrepans de costum, llomello en samfaina, més cacau i més olives en l'excusa que havia arribat Joan; però no més vi, ja que no hem necessitat més. Comentar que Manuel mostra un hàbit saludable i beu aigua i alhora dels rebentats, també en passa i tria per un bombó. Esperem no pervertir-lo. De moment ja suporta les nostres converses ancestrals i aguanta estoicament les llargues assegudes.

La tornada ha seguit un traçat que ens ha portat a la redona de Moncofa-La Vall per a deixar a Manuel i la resta hem seguit per La Vilavella fins La Vall.

Com que aquest diumenge estem a 23, dia de Sant Jordi, Moltes felicitats a tots i totes.

EIXIDA A GILET (01/04/2017)

MESTRAL VENT REIAL 

(Reial = digne d'un rei =Un senyor vent)

És la sorpresa que ens tenia preparat l'oratge a l'eixida del Bar Tròpic de Gilet on havia quedat La Moralla per l'eixida d'aquest dissabte i a la que hem acudit els vallers Joan, Pedro, Tomás i Jose seguint la ruta habitual de l'interior i els valencianets de Quique, Antonio i Javi, seguint la ruta interior de l'altre costrat i als que s'han afegit l'altra colla de valler bikeros, Pages, Pedreguer, Paco i Pepe Buils. Hem format una llarga taula que el selfish ha immortalitzat.

Últimament estem tenint sort en els esmorzars ja que tots ells estan resultant molt bons, complets i bé de preu. Ja no ens recordem de Canet ni falta que fa.

Pel dimecres la penya té difícil poder configurar eixida, almenys en quant a l'equip valler que es troba en una situació depuradora, un millorant el cutis, altre regulant la salut i dos alimentant l'esperit. Així que Piter s'ha quedat sol i amb el nerviós que li caracteritza, sinó s'acomoda a l'eixida de senderisme de Javi, ha espetat: "me voy a Jaen"

Així que ens hem acomiadat deixant com a segur l'eixida pel dissabte que serà a Patrés.

Hem tornat tots per on hem vingut i com he dit a l'inici bregant contra el vent; però que resignats hem patit les seves empentes en forma de ràfegues.

En arribar a La Vall i no hem fet banquet perquè la vall està ocupada pel campionat de decatló i està tot tallat.

EIXIDA A SAGUNT (25/03/2017)

Malalt que menja no es mor

i

Amb un traguet de vi bo el malalt es posa bo

Aquest remei és el que he pres, quan aquest matí he tingut que renunciar a agarrar la bici degut a la calipàndria que he arreplegat; malgrat que el dimecres, que ja tenia símptomes, vaig fer la teoria de Pedro: Constipat suat, constipat curat eixint en bici; però que a mi no m'ha funcionat i la cosa ha anat a més fins deixar-me tombat. 

Per tant he agafat el cotxe i m'he presentat al bar Wizard de Sagunt, que a la fi ha estat el elegit, degut a que el de la Panaderia Trenco estava ple. En arribar ja estava esperant Tony i mentre comprovàvem que tots dos bars estaven plens i que se'ns presentava un problema com no es fera lloc, han arribat la resta, El pilot era nombrós: Antonio, Javi, Quique, Tomás, Vicent, Pedro i Joan, que s'han sumat a Tony i Jose que hi esperaven ja. 

PER UNA MICA NO HEM FET PLE, ja que jo he intentat fer-me en David perquè vingués en mi en el cotxe, però no m'ha agafat el telèfon (després ha cridat per excusar-se i manifestar que si tenia intenció de vindre, doncs es troba molt bé) i  per l'altre costat encara en tenim algú que està esperant a veure qui entona el mea culpa. 

Quines circumstàncies ben diferents! per aferrar-se a una bona amistat.

QUASI COM EN ELS VELLS TEMPS

Teniem objeccions per tornar al bar Wizard, no pel menjar, ni tan sols pel tracte, ja que de tots dos vam quedar satisfets; sinó per l'ubicació de les taules que queden al mig de la corrent; però com que l'altre estava ple i en aquest coincidia que deixaven una taula lliure, no hem tingut més remei que entrar en aquest. Però era el dia de sort, ja que la taula que s'ha quedat lliure era l'única que quedava a un racó i per tant fora de la corrent d'aire.

A mesura que anàvem acoblant-nos ens venia a la memòria l'operativa d'aquest bar, com que hi havia que anar a la barra a demanar i que els bocates eren descomunals. Aquesta última circumstància ha fet que la majoria demanés mig bocata. Tot i així continuaven sent de bona mida i tots ells ben farcits. La beguda l'habitual i sense falta. El més fluis els cacaus i olives i el que més ens dol, la guinda, els carajillos que no estan a l'altura de les nostres pretensions.  No els fan cremats de conyac, sols de rom. En definitiva, pel qui vulgui estalviar-se un dinar, és ideal, et fas el bocata complet i et quedes més que satisfet.

De les peripècies de la ruta i de les seves converses no puc dir res. El bloc sempre està obert a tots i així deuria de ser.

Jo en acabar l'esmorzar he agarrat de nou el cotxe i cap a casa amb l'única intenció de que el que diu els refranys del títol de la crònica faci efecte i sinó a confiar en les medicines.

Jo per si de cas la teoria de Pedro si funciona, el dimecres ho tornaré a intentar i eixiré amb bicicleta per a sura i covar el constipat i veure si a la segona va la vençuda. Eixida que per a la minipenya, hem quedat serà al bar La Muralla de Faura.

I per a la quasi macropenya, hem quedat al bar Tròpic de Gilet, el primer que hi ha a l'esquerra en la carretera a Sant Esperit.

EIXIDA A BENAVITES (15/03/2017)

Qui és bo per pla, que ho siga per la muntanya

Que poc dura l'alegria en casa del pobre, si el dissabte estàvem que si fora roba o no, avui el temps ha posat les coses al seu lloc, tots hem acudit d'hivern. Val més passar calor que patir fred. I sinó que li ho deguin a Pedro, que, com no li dona importància a les coses ni res, ha vingut lamentant-se de "que me he constipado, la garganta, la nariz, no he dormido, estoy pintando y estas calores, sudo, luego me enfrio; no deberia haber salido; pero he pensado que una sudada i una buena ducha me vendrá bien. Uff! estoy grave, i bla, bla bla, i escolta'l i aguanta una i altra vegada la mateixa cantinela i quan sembla que se li ha oblidat el sents tossir i fer gorgoritos i més sonsonete. Què suplici. Si tinguera un mal greu no sé que seria d'ell.

Bé anem al tema que ens ocupa, l'eixida d'avui. Com diu el títol, la ruta que hem fet Jose, Joan, Vicent i Pedro, és una mescla de pla i de muntanya. Una primera part per vora mar i una segona part de sorpresa i imprevista. Venint de la mar cap a el pla de la Vall de Segó i en les rodalies de Les Valls, a l'altura de la N-340, Joan ens solta que: 

--Vosaltres podríeu anar per la N-340 fins el pontazgo i venir després pel camí de les Valls fins a Benavites, mentre jo m'allargaré a la finca a mirar una cosa". 

-- Anirem on tu vagis. Contesta Vicent.

-- Prepareu-vos per a suar. Respon Joan.

Això és el que li fa falta a Pedro per curar-se el constipat. 

Així que ens hem encaminat a Benifairó entre camins d'horts plens de lane late, en alguns trams negats per l'avinguda d'aigua de la font de Quart, i fent una entrada al poble per l'antiga muralla que sostenia l'antiga casa on ha viscut Joan i que donava peu al palau.

Direcció al cementeri amb lleuger ascens, a partir d'aqui la pendent augmenta i amb tot els pinyos hem anat escalant, per acabar en tot el alt passant per un tram de terra i acabar al peu d'una figuera capolada per Joan. La suada anunciada sa produït. L'hort de Joan és un balcó o terrassa mirant a la mar. Sota els seus peus s'estén tot el Vall de Segó. Orientada cara el Sol. És un lloc que et transmet pau i sensació de llibertat. Hem pegat una ullada a l'hortet que te plantat en dos llocs diferents, en un s'aprecien cebes, escaroles, lletugues de roure i en l'altre, cops, tomates, pimentons, etc.

La baixada en pendent pronunciada tallant l'aire i notant en el cos la sensació del frescor que produïa el assecar-se la suor acumulada. Sensació que no li ha agradat gens a Pedro, que li ha fet recordar que està constipat i ha tret novament tot el reguitzell per expressar el perjudici que açò li anava a fer.

Amb aquestes lamentacions hem arribat al bar de Benavites, on ja ens estava esperant Quique. Avui no ha aparegut Tony, no sabem el motiu; però igual ha topetat alguns irlandesos fallers que han anat de vins.

Hem demanat els bocates, tots ho teniem clar i hem demanat el mateix i com no, el llomello en tomata i pebrera (pisto= samfaina). A més a més ha tingut un efecte curatiu, A mesura que Pedro anava empassant-se'l notava una milloria i en acabar-se'l ha llançat l'expressió: 

--"Ja estoy curado, mirad ja estoy bien, me ha vuelto la voz...

-- Tu no estaves constipat, tu el que tenies és fam. 

Per tal de evitar una recaiguda li hem insinuat la conveniència de que demanés una segona ronda i ens convidés. 

-- ¡Calla, que quereis que me ponga más malo! Además solo llevo 10€

Aleshores Jose li dona la solució.

--Dóna'm els 10€ i jo pagaré els dos esmorzars i assumiré la diferència.

"No me l'encendràs". 

Últim intent de Jose. Crida al cambrer.

-- Vinga demaneu!, que Pedro m'ha fet l'ullet en senyal de que assumeix la proposta d'anar a mitges.

-- ¡Calla, tu de que vas!

Ni cas, demanem i assaborim la segona tanda amb xarreta plaent i allargant el temps més enllà de les 12h, amb la mirada de rellotge de Quique, que submisament aguantava tot i que açò li produïa un endarreriment important per arribar en hora a Paterna.

Alhora de pagar, Jose s'avança per cobrir els extres i deixar a la resta el pagament únic del seu esmorzar i deixar tancat el que havia estat una càrrega a Pedro, no sense rematar-lo dient-li que em deus la meitat.

El regrés pels camins de costum. La parada de Pedro per proveir-se de fruita; però que avui tenia un sentit saludable, ja que estava necessitat de vitamina C per curar-se. 

Ho té tot pensat. En arribar al banquet no s'ha esperat. El preceptiu en aquests casos és anar directes a la dutxa i que la suor no es geli. I això és el que ha fet. Si que sap cuidar-se.

La resta hem raonat una llarga estona deixant còrrer el rellotge més enllà de les 13:30 h.

Un tema de discussió ha estat l'origen de la paraula "Vernicha" Que si era el nom d'una font. Que si està relacionat amb la paraula cementeri per allò de que s'utilitza l'expressió de portar a un a la Vernicha quan el soterren. O també que és el nom d'una partida. I així s'ha quedat la cosa.

Però casualitats de la vida, escoltant el programa del Cafè de Pipa que s'emet totes les vesprades en la Ser de La Vall, un dels col·laboradors del programa, Jose Enrique Pujol, ha entrevistat a Jordi Julià per parlar de la muntanya de Pipa i en parlar de l'origen de la toponímia de Pipa, la qual no es té coneixement, han parlat d'altres i entre ells ha eixit La Vernicha. L'explicació que ha donat Jodi com a possible és que tinga que veure a les plantacions de viña que hi havia en el terme i concretament que en aquesta zona hi hagués plantat una varietat que es deia "Vernacha".

Com la Penya té especialistes vitivinícoles, que segueixin la pista i el esbrinin.

EIXIDA A PETRÉS (11/03/2017)

En tot el mes de març, no et lleves ni un pedaç

Ni fred ni calor o els dos alhora, què em poso en aquests dies bojos?

El refrany t'aconsella no fiar-te; però no pots evitar quedar-te davant de la roba ciclista i començar a dubtar, em pose de curt, o curt per baix i manega per dalt, o faig servir maniguets i així quan avance el mati me'ls puc treure, o continue d'hivern per fora i alleugere roba per dins.

Quan els matins i les nits segueixen sent fredes però els dies comencen a ser calorosos no és fàcil triar un "look" que, sigui capaç de resistir aquestes temperatures.

I amb aquest dubtes ens hem vestit cadascú com ha cregut convenient i així ens hem presentat. El més valent Vicent, completament de curt i en l'equip de l'estiu, es clar per baix folrat i maniguets pels braços. Pedro d'entretemps amb un equip nou de les rebaixes de Decathlon i mitges de la dona per les cames. Joan i Jose han decidit mantenir l'equip d'hivern; però amb samarreta de manega curta dins.

Amb aquest equipament policromat hem pres la marxa en direcció Petrés per retrovar-nos en Javi després  d'alguns mesos sense eixir per la seva molesta i reincident esquena.  Per cer, que al qui tenim de nou varat, és Tomás, ara per problemes en un genoll. Però la cosa no té més importància i en breu s'incorporarà. I Antonio ha fet un impàs per viatjar.

El bar de La Societat Petrenense torna a estar en auge, es nota que la nova direcció li ha pegat en el viu i està recuperant la vella clientela. Nosaltres mai havíem abandonat el vaixell; però no ha estat el cas d'altres penyes ciclistes, com per exemple, els cremaets que avui han tornat. Tony tampoc ens ha abandonat i ha aparegut a punt de pegar-li mos als bocates de bona mida que ens acabaven de servir. Tal vegada fluix de cacaus i olives i els carajillos gelats; però com el que es tracta és de passar un bon matí en bona companyia, la veritat és que en aquest lloc ens trobem a gust.

Estant prenen els carajillos ha aparegut Ximo Agut, un company de bici de BTT que acudeix puntualment amb l'altra colla de bikeros i que ha compartit taula fins el final.

Javi, amb l'exclamació típica de la penya "me voy solito pa València" ha pres una direcció i la resta cap a la Vall en la companyia de Tony. 

I els uns darrere i els altres davant, hem anat anant fins el banquet.

EIXIDA TORRES TORRES (08/03/2017)

DESPRÉS D'UN TEMPS, UN ALTRE EN BÉ

¡Jose!, ¿què passa en el bloc?. ¡És un bloc fantasma!. 

Des de el dia 22 de febrero no tiene vida.

Amb aquestes expressions es em dirigia aquest matí, Tony d'una manera airosa, per denunciar la poca activitat que mostrava aquest bloc durant les darreres setmanes. S'entén el seu malestar si tenim en compte que aquest mitjà és l'única manera que té per assabentar-se de l'activitat de les nostres eixides, ja que no disposa de Wassap.

La resposta que se li ha donat no podia ser altra que l'única que és. Si jo no ix, el bloc està mort. Ja ho de manifestat altres vegades, la conveniència de que davant de la meva absència en alguna eixida, fos qualsevol altre dels participants que fera la crònica. Però com les intencions són nul·les, doncs això és el que hi ha. 

Per tant després d'un temps inactiu un altre nou esdevé i reprenem l'activitat. Activitat que per a la crònica d'avui té molt de que parlar, o al menys un fet inèdit a la rutina habitual que es sol donar en les nostres eixides.

De sobra és conegut l'ambivalent moment pel que passa la nostra penya alhora de mantenir un nombre estable en quant als seus participants en les eixides. Quan no en falla  un en falla un altre, i quan no en són dos o tres. 

En l'eixida d'avui sols hem eixit Pedro, Joan i Jose. Vicent i Tomás estaven de viatge. Els que si són fidels setmana a setmana són Quique i Tony, que puntualment apareixen a la cita del bar.

Des de l'eixida tot seguia amb normalitat fins arribar prop d'Escales, quan Jose ha punxat. Durant les darreres eixides, Jose està utilitzant la BTT del gendre que li ha prestat mentre aquest està de viatge. El que hagués d'haver estat una reparació normal, pel fet de produir-se en una bici que no porta càmera, s'ha convertit en tota una odissea. Aquest nou sistema de fer servir els  "tubeless" el que per a molts diuen que les rodes sense aire per a la teva bicicleta t'estalviaran problemes, en el cas d'avui s'ha demostrat que no. Segons Joan, per desconeixement del tema i no anar preparat per solucionar els escassos contratemps que es poden presentar en aquests tipus de neumàtics. La realitat ha estat que per treure el neumàtic ens ha costat més de mitja hora; perquè en llevar-li tot l'aire que li queda, el neumàtic fa el buit i en el líquid enganxós que el conté s'apega de tal manera que hem necessitat la força de les mans de Joan i Jose i la mirada expectant de Pedro, que ens servia de ben poc. Quan ho hem aconsseguit, hem posat una càmera a la vella ultrança i a rodar.

Un quart d'hora per alliberar el neumàtic de la llanta

Ara hi havia que desenganxar la botifarra en que s'havia quedat la càmera
Un altre quart d'hora

Mireu el recurs que ha fet servir el cap moblat de Joan 
per desenganxar la càmera.

Fi de l'odissea. Açò ja ho sé fer

Amb tant de temps perdut no hem tingut més remei que dirigir-nos directament al bar de Torres Torrres per no fer esperar a a Quique i Tony.

El bar Martí estava ple i hem tingut que esperar una estona a que quedés una taula lliure. Per no perdre temps hem fet la comanda de bocates i anar avançant. 

Ja tots assegut en taula hem pegat un bon repàs a l'àpat.

Pedro els té bocabadats. Que els dirà

Doncs ahi el teniu, en plena intervenció.El que diga el dit

Alhora dels carajillos, Jose s'ha allargat al forn del costat i ha portat un rotllos de pasqua. La fornera s'ha estranyat que no hagués anat Pedro a comprar i en quan ha tingut un temps lliure s'ha arrimat al bar a saludar-nos.

Ja estava prop les 12 h. quan hem alçat el camp. Quique ha tornat per l'Oronet. A la seva estela Tony que l'ha acompanyat durant un tram i tornaria, Nosaltres tres per Algar direcció a La Vall. 
Asseguda al banquet i xarradeta, rebent la visita de Manolo Tollina que venia de caminar.

EIXIDA TORRES TORRES (22/02/2017)

EIXIDA BÍFIDA

Pedro, Tomás, Vicent, Jose i Joan hem iniciat tots junts la marxa habitual dels dimecres a cavall de la BTT recorrent els camins dels horts de tarongers contemplant la ruïnosa imatge que ofereixen els clementins, on finca si i finca no i en alguns trams finca si i l'altra també, l'estesa de taronges és la tònica general. Per contra tenim la imatge positiva dels navels, que han pogut sortejar els vents i llevat d'unes poques taronges per terra presenten un aspecte immillorable que  conviden a tirar-li mà; però per açò ja tenim a Pedro, que enguany s'està posant les botes. 

Fent giragonses pels camins del Valls, anàvem fent temps per tal d'arribar a les 10 h. a Torres Torres; però de sobte Joan pensa que anàvem sobrats de temps i s'encamina direcció al "pontazgo" per pujar a Petrés, seguir per Albalat i d'allí per Estivella aplegar a Torres Torres.

Aquest canvi de trajectòria sobtada ha trastocat els meus plans de tornada a casa, ja que per un compromís mèdic, no em quedava a esmorzar i estava fent-me l'itinerari mental de tornar per Alfara. Així que en arribar al "pontazgo" he girat el cul i m'he separat de la resta per tornar a casa per la N-340 fins Almenara i seguir per la via de servei a la Vall.

Suposo que la resta haurà seguit el seu ramal per l'itinerari esmentat abans, hauran esmorzat el el bar Martí i suposo que els esmorzars estrella hauran estat els de truita amb embotit i que en la taula haurà hagut els pertinents plats de ceba amb vinagre, les olives i la caterva de cacaus de l'horta de València. I com no, imagino que els "carajillos" hauran arrodonit el que de segur haurà estat un gran esmorzar com es habitual de sempre en el bar Martí. I coneixent-vos com vos conec, possiblement haureu gaudir d'un segon "carajillo" i possiblement algú ha tingut el pensament d'enviar a  Pedro al forn del costat i proveir-vos d'algun dolç. I sinó ha estat així, vosaltres s'ho haureu perdut.

Ben esmorzat i possiblement amb una llarga tertúlia, la tornada haurà segut directes a la Vall per Algimia d'Alfara, Alfara d'Algimia, Algar i La Vall. 

I amb tota seguretat el banquet haurà tingut el seu protagonisme de raonament i acomiadament d'una esplèndida jornada en bici i haureu establert el lloc d'eixida que de segur serà en una zona intermèdia entre València i La Vall i que aquest dissabte, si les bones noticies es compleixen, comptarem en la presència de Javi, que ja està recuperat del mal d'esquena.

Donat que ni jo ni Vicent estarem en tan grat retrobament, des d'aquí Javi, una forta abraçada i en la propera ocasió ho celebrarem.  

EIXIDA A ALMENARA (15/02/2017)

Després de la tempesta, ve la calma

Per fi hem tingut un dia tranquil, no ha bufat el vent, no ha plogut i encara que hem tingut un sol caracer, la bona temperatura ens ha oferit un dia idoni per fer bicicleta i despertar l'atrofia en que havíem caigut.

Tal era el desfici, que abans de les 8:00h. ja hi érem al lloc tota la penya morrallil vallera: Joan, Vicent, Pedro, Jose i Tomás.

Després d'un moment d'incertesa sobre el lloc de destí, s'ha mantingut l'eixida a Almenara recordant que eix era el destí acordat i el que està penjat al bloc i que d'alguna manera serà el que a la fi farà acudir a Quique i Tony, com ho estan fent últimament.

Per tant ens hem dirigit cap a Almenara; però canviant l'ordre de la ruta per tal d'eixir de la rutina i trepitjar altres camins i paisatges. Hem fet la volta al revés. Hem anat direcció Nules per accedir a la seva platja i des d'alli seguir tota la costa fins a la platja d'Almenara i girar cal el poble en busca del bar Alpino, el bar habitual que fem servir sempre que venim a aquest poble.

Com a cosa fora de la rutina mencionar, que els companys propietaris o lloguers de vivendes en la platja han aprofitat per passar per davant dels seus habitatges per donar una ullada i comprovar que tot estava en ordre. En Moncofa ha inspeccionat Vicent i en Xilxes ha estat primer Joan que tot i que el propietari és Vicent, com a bon inquilí ha segut ell el que ha assumit la responsabilitat de fer la inspecció. I finalment li ha tocat a Pedro i que de pas ha servit també per a Quique. 

"Xino-xano" hem arribat en hora al bar Alpino on ens esperaven a la porta Quique i Tony. 

Asseguts en taula i en bona harmonia una vegada més ens hem posat al dia en vins en boca de Tony i amb els apunts de Joan. Avui ens hem perdut per Bordeus i els que estigueu interessats dir-vos que en València hi haurà una cata de vins els dies 24 i 25 de febrer. Tots els detalls en aquesta pàgina:

http://www.amigastronomicas.com/2017/02/14/experiencia-verema-valencia-2017/

Una bona estona que no hem de deixar perdre

L'apunt dolç del dia ha vingut de Joan que ha enviat a Pedro al forn de Forment per a que portés uns pastissets de cacau.

Prop de les 12h i amb la impaciència de Quique, que li queda una bona tirada fins a Paterna, hem iniciat el camí de tornada, al temps que Pedro ha proposat donar-li una medalla a Quique pel sacrifici que fa cada dimecres i que és d'agrair. Ahi queda la idea.

EIXIDA A PETRÉS (28/01/2017)

PEDRO

Hi ha tres períodes a la vida: 

la joventut, la maduresa, i el bé que et veus

Que continues amb eix bon aspecte

Ni el fred del mati, ni el vent de costat és noticia. La verdadera noticia ha estat en la celebració del 71 aniversari de Pedro i en el que és més gran. HO HA PAGAT TOT ELL. Sense l'ajut d'altres anys.

MOLTES GRACIES PEDRO

Aixi ho vàrem celebrar l'any passat

MOLTES FELICITATS JULIO

EIXIDA A (25/01/2017)

SI AL MATÍ TRONA A LA MAR, VES-TE'N A CASA TERE A ESMORZAR (21/01/2017)

UN BON ESMORZAR ESTALVIA UN DINAR

Aquesta és la teoria de Pedro, que ens ha recordat que hem començat massa prompte a esmorzar i de que d'haver-ho fet mes tard de les 10 ens aprofitaria per a no dinar. 

Es possible que en algun temps i sobretot en l'època de la fam, les coses funcionaren així; perquè jo no he perdonat el dinar. No sé que haureu fet la resta.

He perdut el compte de les vegades que últimament hem suspès l'eixida en bici per culpa del mal oratge. No ens sap gens greu; perquè com no deixem perdre l'esmorzar, la moral no se'ns cau a terra, tot el contrari, és la situació ideal per fer un extraordinari i comprovar si els efectes de les pastilles contra la tensió i el colesterol compleixen amb la seva funció.

Perquè mireu quina bona pinta tenien els plats que ens hem engolit Joan, Pedro, Vicent, Jose, Mª Pilar i Joan Carles:

Com veieu, res a veure al que és un esmorzar d'eixida en bici. Fins i tot pareixem altres persones sense la disfressa ciclista. Uns més "guapos" que altres, segons la imatge que cadascú vol donar o la simple comoditat.

Total que amb eixos plats, pa amb all-i-oli i vi, el fred és bo de sofrir. Però per tal d'evitar algun que altre calfred, els carajillos, si en plural que hem demanat al final ens ha deixat un cos calent.

Hem eixit al carrer i una ventada gelada ens ha recordat que el mal oratge encara és present; però amb roba i bons aliments, el fred es torna calent  i ens hem marcat un passeig per rebaixar el greix, que no les calories.

Abans d'acomiadar-nos hem parlat de la programació setmanal, que manté l'eixida d'avui al Port de Sagunt per al dissabte que ve i de cara al dimecres i en previsió de que el mal oratge es mantingui, ens quedarem planejant per la nostra zona habitual de la Baronia, La Vall de Segó i el Camp de Morvedre, per acabar esmorzant en la taula del bar Martí de Torres Torres, que tan be ens tracta i del que tan satisfets ens quedem.

EIXIDA A BENAVITES (18/01/2017)

Fer un matí de diana 

(Fer un matí ras i gelat)

Que ve el fred!. El dimecres les temperatures baixaran sota 0º!. Alerta, groga, rotja...! Missatges que abans passaven sense adonar-nos i que ara són capçalera de tots els mitjans de comunicació i que creen tanta alarma que fins i tot ens ha fet dubtar de si eixir o quedar-nos a casa. A la fi no ens hem arrugat i fent-nos els valents ens hem llançat al terme.

Cal dir que l'avís no ha estat erroni. Segurament en altres ocasions hem eixit en fred, recordem haver passat més d'una volta amb gel en la carretera quan anàvem a Eslida; però una cosa és que hagi rosada per la nit i aquesta es geli  i una altra és que la temperatura ambient estigui sota 0º, que és el que ha passat avui.  I si a més a més l'edat sembla que pot influir la realitat ha estat que hem passat fred, fred que s'ha ressentit sobretot a la punta dels dits de la mà i els peus. Vicent i Pedro ens anaven anunciant la temperatura amb un marge de diferència de 2 dècimes. Així que hem eixit del banquet marcant 2,5º  per només eixir de a Vall començar a baixar fins arribarar al punt més baix de -2,6º.  Fins que no hem passat Escales el termòmetre no s'ha posat a 0º i poc a poc anava pujant amb l'ajuda del Sol, que ja havia fet acte de presència, fins posar-se en valors de 3º. Temperatura que marcava a l'arribada del bar Ambient de Benavites, punt de destí de l'esmorzar. L'exclamació de tots en deixar les bicis és que estàvem gelat com un poll. A favor, les exclamacions de la gent que en eix moment eixia del bar tractant-nos de valents. Com anècdota de l'efecte del fred dir que alhora de manipular el telèfon no disposava de sensibilitat en teclejar la pantalla tàctil. Ens ha costat una estona entrar en calor tot i fregar-nos les mans. No han tardat en arribar Quique i Tony.

Feia temps que no veníem a aquest bar i al demanar, malgrat que el cambrer havia iniciat la sèrie de coses que podríem elegir, l'hem parat per preguntar-li si tenien el llomello en samfaina (pisto). En dir que si, tots ens hem demanat l'entrepà, uns en llomello i altres en embotit.

Al principi de la conversa, Tony ha anunciat que hi havia problemes en quant a poder celebrar en breu la cata de birres, sembla que el procés no està encara completat i no assegura la seva qualitat. Esperarem a nova ordre; però segueix en peu.

Un altre tema de conversació han estat sobre les dues eixides que La Morralla havíem comentat que caldria programar i que avui, a falta de concretar els detalls, ja tenen data establerta. 

1ª eixida: Mes d'abril (abans o després de Pascua) a Donesteve, en dones. Dos o tres dies.
2ª eixida: Finals de maig a Socuellamos en bici. Tres dies. Es decideix proposar a Tomàs encarregat de trobar lloc com autòcton del lloc.

AIXI QUE MIREU EL CALENDARI, OBRIU L'AGENDA I FEU UN APARTAT PER ANAR.

Amb millor oratge; però en un airet, encara gelat, hem tornat cap a La Vall, Faura i València seguint els itineraris de costum.

El banquet orientat cara sol ens ha aportat una calefacció agradable i ben rebuda, recreant-nos en una conversa que ha acabat en una aposta entre cunyats, que com el gos i el gat que ens tenen acostumat, han acabat embolicant-se en una discussió meteorològica sobre el temps que farà el dissabte i el dubte de si podrem o no eixir. La pluja sembla ser l'amenaça per al proper dissabte. Joan es decanta perquè plourà i Pedro que no. Una vegada més, és Joan qui talla la polèmica apostant-se l'esmorzar, si no plou pague jo i si plou pagues tu. Arribat a aquest punt, Pedro sempre ha reculat; però avui, sorprenentment ha acceptat. Doncs ja ho sabeu, estarem a la mira del temps i al desenllaç de l'aposta.

EIXIDA A PETRÉS (14/01/2017)

NO BADAR BOCA

8 del matí, Joan, Pedro, Vicent i Jose estem al lloc. Tomás segueix "gabut" a més de suport sanitari. Ens hem saludat  i sense més paraules hem emprés la marxa amb un Joan que ha agafat el cap i la resta enfilats no hem tingut temps de comentar res. Sol obríem la boca per agafar aire o bufar. Si el fred que ens estan anunciat ha arribat, nosaltres no l'hem notat fins que amb la samarreta suada ens hem enfilat cara avall. No podia durar gaire aquest ritme, l'edat no ens perdona ja a alguns i poc a poc hem anat establint distàncies i amb un parell de redones de Joan i l'espera dels altres ens hem agrupat. Tots junts hem seguit; però poc més d'unes paraules soltes per contestar a les preguntes dels portadors de pilots lluminosos per assegurar-se de que les han apagat, en silenci hem continuat. Poble darrere poble anàvem menjant-nos el temps, que amb l'aparició del ven de cara, l'hem acurtat aviat. Així que a les 9:40 ens hem acaràvem direcció a Petrés darrere l'estela de Antonio que ens portava uns metres i que com a motivació ciclista ens ha animat a donar-li alcans i fer l'últim esforç abans de l'esmorzar. Com l'educació no l'hem perduda, hem obert la boca per saludar-lo i a partir d'ara:

PARLAR PELS DESCOSITS

Només entrar al bar observem que ha hagut novament canvi d'administració. Ràpidament el servici està per nosaltres, preparen taula, tot seguit el cambrer amb la llibreta per prendre nota, els cacaus i olives ja estan amanides i la beguda arriba encara aposentant-nos i deixant els cascs. Les primeres paraules giren al voltant de com els amics en l'absència es veuen i és que en una colla tan unida el forat es troba a faltar. En eixos primers comentaris estàvem quan ens han servit els bocates i ha aparegut Javi en cotxe com ja ho havia promès. Una veu més per alimentar la profunda conversa que portàvem i que ens ha ocupat una gran part de l'esmorzar i que esperem li hagi xiulat les orelles en el bon sentit. Però les coses que s'allarguen corren el perill de que l'absència és la mare de l'oblit i qui de casa se'n va, a casa torna i paga la pena dobla. 

Amb la boca calenta, la panxa plena i els carajillos en marxa hem soltat la llengua que durant tot el matí ha estat cosida. Tan a gust xerràvem que per no quedar-nos a mitges hem demanat el repito que ens ha retingut passades les 12h. Un poc abans s'ha acomiadat Antonio que ha fet el camí en solitari i ha desestimat la invitació de Javi per tornar en el cotxe.

Javi ens ha fet arribar aquesta imatge de Petrés
amb el contrast entre l'urbà i l'agrícola

LA TORNADA COM ADÉS; PERÒ AMB UN MAL ENTÈS

En la plaça de Petrés ens hem acomiadat de Javi sense intenció encara de tornar a agafar la bici i abans Antonio ens ha dit que tampoc perquè se'n va a esquiar al Pirineu. La branca del Cap i Casal està en fase hivernant i no sabem fins quan despertaran. Esperarem esdeveniments.

Joan torna a eixir primer, mentre Vicent comunica que vol tornar per  Almenara, donat el tard que és i jo dic que havia quedat abans en Joan que pel mateix motiu aniríem per La Llosa. Joan a la d'ell i nosaltres a distància darrere. A Pedro li entren ganes de pixar, mai fa us del lavabo; serà perquè és escrupolós, no ho havia pensat; però ara que ho observe, tal vegada. I com diu la dita, si vols veure el teu ase caminar, para't a pixar. La cosa és que Joan se'n va, Vicent segueix a uns 100 metres i jo em quedo a esperar a Pedro. Amb aquestes distàncies és impossible parlar; així que no diem ni mut. Emparellats Pedro i jo intentem la caça de Vicent que és el que teniem més a tir; perquè Joan quedava en la llunyania. Quan pareixia que caçàvem a  Vicent, Pedro es quedava. Al segon intent, el mateix. Així que al tercer intent m'avanço i contacte amb Vicent i esperem a Pedro. Tots tres seguim; però en boca tancada no entren mosques, no teníem res que dir-nos. Tan sol de tant en tant Pedro soltava alguna exclamació de queixa pel seu cunyat que no parava ni ens esperava. Així hem passat Almenara i hem arribat a La Llosa amb la imatge d'un ciclista allà l'hòstia que pensàvem seria Joan. Apleguem a La Llosa i girem direcció La Vall. De sobte la imatge de Joan no està present. Aleshores obrim les boques per esbrinar quina seria la seva ubicació. Estarà pixant ahí en un hort, s'haurà passat de llarg oblidant-se de que teníem que anar per La Llosa. Igual vindrà per Xilxes. Si és així igual intentarà guanyar-nos. Total que en arribar al banquet ho sabrem. Vicent, que el tems se li tira damunt diu que se'n va directe a casa. Pedro i jo decidim anar al banquet a veure si està i sinó fer una espera de deu minuts a veure per on ha anat. Estem aparcant les bicis al banquet quan ens girem i el veiem aparèixer. Tot el silenci concentrat l'ha destapat llençant-nos tota una sèrie d'improperis deixant-nos ben arreglats. Quan pareixia que havia parat Pedro ha intentat dir-li que no s'entera, encara s'ha acalorat més i l'ha manprés. Vicent havia dit per Almenara i això és el que he fet jo, he parat, he pixat, m'he menjat una taronja i quan he vist que no veníeu he vingut. Aleshores intente recordar-li la decisió que havíem fet els dos d'anar per La Llosa abans de que Vicent, no sabedor de la nostra decisió, diguera d'anar per Almenara i que jo quan ell diu d'anar li rectifique. Però no hem deixa acabar. Ell a la seva. Conclusió, que com ha eixit al davant no s'ha escoltat la meva indicació d'anar per La Llosa. Les aigües han tornat a mare. Ha estat un final de traca. Tot el silenci o pauses del matí han eixit de colp. Ha estat un mal entès i com a tal s'ha de agafar, comprendre, assolir i tan amics.

EIXIDA A MONCOFA (11/01/2017)

Si pel gener la gavina va per l'horta, 

fes foc i tanca la porta 

Les últimes pluges han deixat la marjal ha vessar d'aigua. Les gavines, més aclimatades a l'hivern, són les úniques que s'han deixat veure. Fa tres setmanes ho varem intentar; però el camí inundat ens ho va impedir. Avui, encara que l'aigua continua envaint el camí, l'altura no era gaire i hem pogut passat en tacte per evitar mullar-nos els peus com va ocórrer la setmana passada. 

Al banquet, el dissabte ens vam acomiadar amb la decisió d'anar a Moncofa, seguint una ruta que anara de dalt cap a baix per fugir dels camins de sempre. Quan avui hem tornat al banquet Pedro, Vicent, Joan i Jose, Tomàs no ha aparegut per trobar-se "gabezón, gosdipao i s'ha quedat en la gama", Joan, el guia oficial, no sé si per inèrcia, o pensament d'última  hora, ha pres el camí de costum, en direcció sud. La resposta immediata, davant de la pregunta de per què anem cap allí, ha estat la de que anem a entrar per baix per passar per les marjals i veure els aus. Ja de camí, per tal de no repetir itinerari ha anat serpentejant i buscant camins inèdits per a nosaltres; però que ell passa moltes vegades, com a bon coneixedor de la zona de les Valls. Per fi hem eixit a la redona de Quart de les Valls i ens hem encaminat cap al Ventorrillo, no sense a l'altura de la redona que accedeix al seu poble, Benifairó, ha trencat per un camí d'horta entre tarongers que ens ha tret a la redona última que enllaça amb el Ventorrillo. A partir d'ahi tot ha transcorregut per la ruta habitual de l'assegador de Benavites, i per la costa, passant per les Cases de Queralt, Almenara, Xilxes, Polígon Belcaire Sud de la platja de Moncofa, amb parada per punxada de Vicent, i direcció al poble de Moncofa en busca del bar El frontó on segurament ens estarien esperant Quique i Tony.

L'organització per arreglar la punxada és total. La víctima, lògicament, és la que més s'arromanga; però la resta també hi participa. Pedro és l'especialista en esbrinar on està la punxa, la tatxa, el ferret o l'objecte causant de la punxada, tasca que continua després de desmuntada la càmera en mirar primer que la coberta no resti l'objecte que ha provocat la punxada i unflar la càmera per trobar el forat. Joan subjecta la bici i jo després de fer la foto faig de mosso de Vicent preparant-li la càmera de recanvi, unflant-la amb una mica d'aire. La resta ja es cosa de Vicent. Quan està enllestida, muntatge de la roda, replegada de ferramenta i Pedro que encara segueix barallant-se en la càmera punxada, es cobra el dret de pernada, descarant-se en Vicent per proposar-li que sinó volia la càmera punxada si es la podia quedar. Es clar, dit així i tractant-se del bonàs de Vicent, ha eixit en la d'ell.

Quan hem arribat al bar El Frontó, que diga dit de pas, està tan amagat que si no ve Vicent que ho coneix, jo no sé si l'hagués trobat, es clar preguntant si; però caldria fer-ho més d'alguna vegada per la quantitat de cantons que has de girar, allí estaven Quique i Tony que feia un quart d'hora que ens esperaven. Donat les explicacions del motiu de la tardança ens hem dirigit a la barra per tal de elegir l'esmorzar d'entre un gran ventall de possibilitats que ens oferia un ben sortit mostrador.

Tots asseguts i en espera dels condiments hem picotejat els pocs cacaus que hi havien i hem contemplat l'encesa laboriosa d'una estufa d'ambient de butà, a la que hi havia que manipular per aconseguir el seu funcionament i la qual cosa ha posat nerviós a Pedro que veia perillar la seva existència per una possible explosió. Evidentment, res daixò ha ocorregut i feliçment l'home la feta funcionar i en un tres i no res, la calentor ens envaïa a tots, uns més que a altres, segons la proximitat.

El menjar ha anat arribant i ha estat del més variat. A dos els han servit plat i als altres quatre entrepà, dos de sèpia, un d'una barreja de verdures i l'altre de mandonguilles d'abaejo. 

Tots hem quedat contents del que ens han servit i de com ho han elaborat. Tal vegada els de la sèpia l'hem trobada dura; però en quantitat, com els de la resta.

Alhora dels carajillos, quatre l'hem demanat, tots de conyac cremant, com de costum, Tony amb el seu tallat i Joan que segueix amb la infusió. Bons carajillos per a uns i bé per altres, per trobar-los massa dolços.

Varies han estat les converses obertes, per moments en comú i per moments per parelles. De totes elles cal ressaltar, pel que competeix a tots els morrallers, que per:

aquí a dos dissabtes, Tony, que ja té les cerveses a punt d'encetar-les, ens ha convidat a sa casa. La cosa seria arrimar-se en les bicis, portar el gasto en les motxilles o comprar-ho en el super (a base de pernil, formatge,embotit..) i esmorzar en sa casa. Al final a tant eixim, a tant paguem, menys Tony, es clar.

Fins aquí tot perfecte i xerrant i acabant-nos un vi de 14º, que ens ha posat cabuts (o gabuts com diria Tomás) ha arribat el moment d'anar-nos. Però alhora de pagar hem descobert que ens han cobrat a la carta, cadascú ha pagat arreglo al que ha menjat. Així que els del plat un preu i diferent segons la mescla i els de bocata un altre i diferent segons el seu contingut. Al final la franja d'euros ha anat des del 5:50€ fins els 7€. Les discrepàncies no han arribat al consens. Tot i que Joan ha intentat convèncer-nos de la qualitat, que si és veritat, al final això de que un bar no tinga un preu fixe no ens convens. L'altra circumstància és que una vegada més es confirma que la província de Castelló està en una altra onda alhora d'establir els preus. 

El regrés, com sempre que compartim la taula en els de València, comporta la separació inminent, en el dia d'avui només arribar a l'eixida del poble de Moncofà, la N-340 ha estat el lloc de divisió, ells cap a l'esquerra direcció València, nosaltres cap a la dreta, direcció La Vilacella, lloc pel que accedirem a La Vall d'Uixó. Poc més de les 12:30 eren quan hem arribat al banquet, amb 55 km fets i en el que hem fet una llarga aturada, moment que ha servit per recordar-nos del compromís anunciat en l'esmorzar d'anar a obrir les cerveses de Tony d'aquí a dos dissabtes. Quedem a l'espera de la confirmació de Tony per concretar i de la màxima participació de la penya.

EIXIDA A BENIFAIRÓ DE LES VALLS (07/01/2017)

Benifairó baix la creu, La Vall en una costera, Fondeguilla en un barranc, 

Faura baix la garrofera

Els pardals de la Vall,Pedro, Tomás, Joan i Jose,avui hem fet un bot des de La Plana Baixa a la Vall de Segó. Ha excusat la seva presència Vicent per tindre un compromís familiar. No podem dir el mateix dels del Camp del Túria, que no han pegat ni un pas.

El bar Splay era el punt d'encontre per esmorzar. Un suggeriment de Joan que no podíem negar-nos. Anàvem al seu poble i qui millor per elegir un bon lloc. No ens ha defraudat.

Per tal d'arribar hem fet un recorregut geogràfic entre comarques veïnes. El punt de partida, la nostra, La Plana Baixa, el punt d'arribada la del Camp de Morvedre; però aquesta està dividida en subcomarques. La primera que ens trobem és la de La Baronia, que a la vegada està subdividida en La Baronia Alta (Algar de Palància, Alfara de la Baronia, Algímia d'Alfara i Torres Torres); que és la que hem passat. Està també la Baronia Mitjana (Estivella, Albalat dels Tarongers i Segart; què l'hem llepada i per últim La Baronia Baixa (Gilet i Petrés); que l'hem deixada a la dreta. 

Doncs bé, el recorregut cronològic ha estat: La Vall d'Uixó, Algar del Palància, Alfara de la Baronia, Algímia d'Alfara, Torres Torres, camí antic de Terol (Terme d'Estivella, Albalat dels Tarongers i Petrés), Redona del Pontazgo i entrem en l'altra subcomarca del Camp de Morvedre, La Vall de Segó, també coneguda com Les Valls (Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls, Quartell i Canet d'en Berenguer). El primer en passar és Faura i arreglo seguit, tot pegat, Benifairó, punt de la parada gastronòmica. El bar Splay, com he dit al principi ha estat l'escollit. L'hem abordat per rereguarda franquejant una porta falsa corredissa mig tancada i que per als que anàvem per primera vegada ens resultava estrany el seu accés, fins que hem descobert que es tractava de la porta de darrere i que Joan, coneixedor del local, ha triat per a deixar les bicicletes. Un bon punt per tenir en compte com a protecció de les bicis. Ja dins, descobrim que està ple. Ens assignen l'única taula que quedava disponible; però enfront de la porta principal i al mig de la corrent. Ha estat l'únic punt feble, tot i que ho hem intentat de agarrar la taula i arrimar-la a un altre punt més protegit del local, la qual cosa no ha estat ben rebuda per la propietària i ens hem tingut que quedar enlloc. En aquest bar també és costum passar per la barra i elegir el gasto i això és el que hem fet. Una safata de cansalada crua ens recorda que veníem precisament aquí per menjar-la torrada. Tres l'hem demanada amb fabetes, el quart ha preferit una altra cosa. Entre calfreds, i remugant per les ventades que ens venien cada volta que obrien la porta, hem esperat l'arribada dels entrepans fent compte dels cacacaus i traguets de vi. No han tardat gaire en servir-nos, bona mida, ben presentats, plens de mescla i pa bufalenc, d'eixos que entren suaus omplint el bossí i gaudint a mesura que empassaves cada mos. Per posar algun però,dir, que no sé si per la quantitat de gent, o per la política de la casa, garrepejaven els cacaus i les olives,ja que al demanar repito de les dues coses, sols ens ha arribat els cacaus i de vi ens hem conformat en la primera ampolla. Així que ens hem rescabalat alhora dels rebentats, que a l'igual que el dimecres passat, no ha hagut quòrum per continuar Joan decantant-se per la infusió, a l'espera que se li arregli la rentadora. Molt bon carajillos. El segon s'ho hem d'agrair a Tomás, que una vegada més s'ha estirat. L'esmorzar ha eixit per 5.50€. Bon preu. Un més per a la llista, dins de la nova política de la Penya d'alternar en més bars. Repassem el llistat de bars que tenim com a referents:La Paquita (Eslida), Bar Martí (Torres Torres), Societat Petrenense (Petrés), Bar la plaça (Albalat dels Tarongers)Bar Ambient (Benavites), Bar Splay (Benifairó); Bar Alpino (Almenara), Bar cases de Queralt, Bar el Casino (Algar del Palància)i Bar de Mascarell.

Per tal d'ampliar la llista, en l'eixida del dimecres anirem a conèixer un nou a Moncofa. Ja comentarem que tal ens ha anat.

El recorregut de tornada ha seguit per la resta dels pobles de La Vall de Segó per a tornar a entrar novament en la nostra comarca La Plana Baixa pel poble fronterer amb la província de València, Almenara. La resta per la N-340 fins la redona d'accés a La Vall a l'altura de Moncofa i tertúlia al banquet. La temàtica, la distància recorreguda, 65km i la picada entre cunyats durant uns kilòmetres.

Per tant: Dimecres, 65 + 65 dissabte = 130km. Això vol dir una cosa, la situació millora i si bé les agulletes i enganxades de cames es fan present, els avanços estan ahí. I si damunt entrem a les provocacions i demés, vol dir que estem a punt de tornar a ser la Morralla que hem segut. La cosa pinta bé. AMUNT MORRALLA.

VALENCIANETS, NO DECAIGUEU, NO US CONTAGIEU DEL VALÈNCIA F.C. I BAIXEU A 2ª DIVISIÓ. DEIXEU-VOS DE COLLONADES I ESTEU PER LA FEINA.

EL DISSABTE QUE BÉ ENS VEGEM EN PETRÉS, 

NO HI FALLEU

Boires baixes, humitats llargues

El convidat de l'eixida d'avui ha estat la boira. De mati robat-nos els primers raig de Sol i durant tota la ruta d'abans d'esmorzar ha segut la companya que ens ha mantingut el cos humit. Jo no recordo haver anat en bici amb boira o al menys en tanta estona com la d'avui. Boira a l'eixida de La Vall, al pas per les Valls, en Sagunt, hem passat Petrés i Albalat dels Tarongers sense divisar el poble i hem pujat l'alt d'Estivella sense veure-nos entre nosaltres. La cosa s'ha buidat en agafar la vesant que ens portava a Torres, Torres, veient el sol per primera vegada fins la tornada a La Vall.

Els sorpresos d'aquesta inèdita situació hem segut Vicent, Pedro, Joan, Jose, Tony i Quique. 

El destí, sense ser desconegut, si ha tingut un recorregut de trams inèdits. Diguem que hem girat el calcetí. Hem fet cap a Torres Torres fent la volta al revés. El primer tram ha estat l'habitual, Camí de la Llacuna, àrea de servei paral·lel a l'autovia d'Almenara, camins de Les Valls, el Pontazgo, Sagunt, Cementeri, pont de Sarajevo, Petrés, Albalat dels Tarongers, camí d'Estivella amb el creuament del riu Palància amb aigua i el conseqüent "xop, xop", o siga que hem fet l'ànec, doncs l'aigua ens arribava a les punteres dels peus, havia que pedalar sinò volies fer peu a terra en mig de l'aigua i resultar pitjor. El més intel·ligent, Vicent, que s'ha tret les sabates i ha passat descalç. 

El gual del riu Palància amb més d'un pam d'aigua 
i la boira, companya de viatge

Un primer pla

Vicent posant-se les sabates que s'havia tret per creuar el riu

En Estivella hem tornat a la carretera i hem fet la pujada de l'eixida del poble en una boira espesa que resultava difícil la visibilitat, no sols als vehicles que ens passaven, amb el corresponent perill; sinó entre nosaltres mateixa que com anàvem separats no ens veiem.  

En arribar a Torres Torres, en la porta ja ens esperaven Quique i Tony. En mirar si hi havia lloc, m'agradat escoltar un comentari d'un client que estava en la porta quan ens ha dit. "Aquest bar sempre està ple; però sempre topetes lloc". I és que és veritat, menys o més apretats, ens col·loquem. En aquest cas hem tingut la sort que han deixat lliure una taula. Som els únics que fem us de la cuina, la resta ho fa portant-se el seu entrepà; però això no és problema pel jove que ha heretat el negoci de son pare, fill del matrimoni major, que tenien en la mare la cuinera, pren nota i s'arromanga en la cuina i a batre ous i en un pis pas tenim els bocates a taula, tan saborosos com els de sa mare. Cacaus per un tub, olivetes de senceres, partides, negres i trossos de ceba avinagrada., la beguda clàssica de cervesa i vi i uns bons rebentats de conyac, a excepció de Joan, que té la rentadora destorbada i s'ha fet un poliol, això si, tocat d'anís. Converses molt profundes han servit de tertúlia i al passar per la barra, els 5 lauros es mantenen. Separació dels dos grups en direccions contraries. Nosaltres hem seguit fent la volta al revés; però al calcetí, en passar el pont d'Algar li ha eixit una creïlla, al portar-nos D. Joan pel camí de l'esquerra, que ens portava a Escales. Total que hem arribat a La Vall en 62 km, a unes cames mal entrenades i que en el que respecta a mi, en el moment que estic fent la crònica m'estan pegant punxades.