EIXIDA A PETRÉS (14/01/2017)

NO BADAR BOCA

8 del matí, Joan, Pedro, Vicent i Jose estem al lloc. Tomás segueix "gabut" a més de suport sanitari. Ens hem saludat  i sense més paraules hem emprés la marxa amb un Joan que ha agafat el cap i la resta enfilats no hem tingut temps de comentar res. Sol obríem la boca per agafar aire o bufar. Si el fred que ens estan anunciat ha arribat, nosaltres no l'hem notat fins que amb la samarreta suada ens hem enfilat cara avall. No podia durar gaire aquest ritme, l'edat no ens perdona ja a alguns i poc a poc hem anat establint distàncies i amb un parell de redones de Joan i l'espera dels altres ens hem agrupat. Tots junts hem seguit; però poc més d'unes paraules soltes per contestar a les preguntes dels portadors de pilots lluminosos per assegurar-se de que les han apagat, en silenci hem continuat. Poble darrere poble anàvem menjant-nos el temps, que amb l'aparició del ven de cara, l'hem acurtat aviat. Així que a les 9:40 ens hem acaràvem direcció a Petrés darrere l'estela de Antonio que ens portava uns metres i que com a motivació ciclista ens ha animat a donar-li alcans i fer l'últim esforç abans de l'esmorzar. Com l'educació no l'hem perduda, hem obert la boca per saludar-lo i a partir d'ara:

PARLAR PELS DESCOSITS

Només entrar al bar observem que ha hagut novament canvi d'administració. Ràpidament el servici està per nosaltres, preparen taula, tot seguit el cambrer amb la llibreta per prendre nota, els cacaus i olives ja estan amanides i la beguda arriba encara aposentant-nos i deixant els cascs. Les primeres paraules giren al voltant de com els amics en l'absència es veuen i és que en una colla tan unida el forat es troba a faltar. En eixos primers comentaris estàvem quan ens han servit els bocates i ha aparegut Javi en cotxe com ja ho havia promès. Una veu més per alimentar la profunda conversa que portàvem i que ens ha ocupat una gran part de l'esmorzar i que esperem li hagi xiulat les orelles en el bon sentit. Però les coses que s'allarguen corren el perill de que l'absència és la mare de l'oblit i qui de casa se'n va, a casa torna i paga la pena dobla. 

Amb la boca calenta, la panxa plena i els carajillos en marxa hem soltat la llengua que durant tot el matí ha estat cosida. Tan a gust xerràvem que per no quedar-nos a mitges hem demanat el repito que ens ha retingut passades les 12h. Un poc abans s'ha acomiadat Antonio que ha fet el camí en solitari i ha desestimat la invitació de Javi per tornar en el cotxe.

Javi ens ha fet arribar aquesta imatge de Petrés
amb el contrast entre l'urbà i l'agrícola

LA TORNADA COM ADÉS; PERÒ AMB UN MAL ENTÈS

En la plaça de Petrés ens hem acomiadat de Javi sense intenció encara de tornar a agafar la bici i abans Antonio ens ha dit que tampoc perquè se'n va a esquiar al Pirineu. La branca del Cap i Casal està en fase hivernant i no sabem fins quan despertaran. Esperarem esdeveniments.

Joan torna a eixir primer, mentre Vicent comunica que vol tornar per  Almenara, donat el tard que és i jo dic que havia quedat abans en Joan que pel mateix motiu aniríem per La Llosa. Joan a la d'ell i nosaltres a distància darrere. A Pedro li entren ganes de pixar, mai fa us del lavabo; serà perquè és escrupolós, no ho havia pensat; però ara que ho observe, tal vegada. I com diu la dita, si vols veure el teu ase caminar, para't a pixar. La cosa és que Joan se'n va, Vicent segueix a uns 100 metres i jo em quedo a esperar a Pedro. Amb aquestes distàncies és impossible parlar; així que no diem ni mut. Emparellats Pedro i jo intentem la caça de Vicent que és el que teniem més a tir; perquè Joan quedava en la llunyania. Quan pareixia que caçàvem a  Vicent, Pedro es quedava. Al segon intent, el mateix. Així que al tercer intent m'avanço i contacte amb Vicent i esperem a Pedro. Tots tres seguim; però en boca tancada no entren mosques, no teníem res que dir-nos. Tan sol de tant en tant Pedro soltava alguna exclamació de queixa pel seu cunyat que no parava ni ens esperava. Així hem passat Almenara i hem arribat a La Llosa amb la imatge d'un ciclista allà l'hòstia que pensàvem seria Joan. Apleguem a La Llosa i girem direcció La Vall. De sobte la imatge de Joan no està present. Aleshores obrim les boques per esbrinar quina seria la seva ubicació. Estarà pixant ahí en un hort, s'haurà passat de llarg oblidant-se de que teníem que anar per La Llosa. Igual vindrà per Xilxes. Si és així igual intentarà guanyar-nos. Total que en arribar al banquet ho sabrem. Vicent, que el tems se li tira damunt diu que se'n va directe a casa. Pedro i jo decidim anar al banquet a veure si està i sinó fer una espera de deu minuts a veure per on ha anat. Estem aparcant les bicis al banquet quan ens girem i el veiem aparèixer. Tot el silenci concentrat l'ha destapat llençant-nos tota una sèrie d'improperis deixant-nos ben arreglats. Quan pareixia que havia parat Pedro ha intentat dir-li que no s'entera, encara s'ha acalorat més i l'ha manprés. Vicent havia dit per Almenara i això és el que he fet jo, he parat, he pixat, m'he menjat una taronja i quan he vist que no veníeu he vingut. Aleshores intente recordar-li la decisió que havíem fet els dos d'anar per La Llosa abans de que Vicent, no sabedor de la nostra decisió, diguera d'anar per Almenara i que jo quan ell diu d'anar li rectifique. Però no hem deixa acabar. Ell a la seva. Conclusió, que com ha eixit al davant no s'ha escoltat la meva indicació d'anar per La Llosa. Les aigües han tornat a mare. Ha estat un final de traca. Tot el silenci o pauses del matí han eixit de colp. Ha estat un mal entès i com a tal s'ha de agafar, comprendre, assolir i tan amics.