A L'ANADA:
Anar més sol que la una; però
Val més anar sol que mal acompanyat
A LA TORNADA
En bona companyia; però
A tota pastilla
Açò ha estat el inici i el final de l'eixida d'avui. De matí sembla impossible la coordinació. Cadascú vetlla per la seva comoditat i tria la ruta que menys el perjudica. Aquest any els xilxeros han baixat un esglaó més, ja es ve tort pujar a La Vall; sobretot gràcies a la posició de Pedro. I ja se sap, quan un fa marxa enrrere després és molt difícil de recuperar. Ho va provar el primer dia anant en busca dels valencians i li va eixir bé, ho va repetir la setmana passada i els càlculs li tornaren a eixir bé en trobar-se en el camí en la resta i avui ni ha encertat en la ruta ni en els càlculs, no ha topetat a ningú. Cal dir que Jose ha jugat al amagatall, primer, que com a sol que ha eixit, ha iniciat una marxa de arrossegament de temps, retallant en la no espera del banquet i més encara en la no espera de la carretera d'Algar. Total que ha avançat 20 minuts. Pels que coneixeu els nostres temps de pas, avui a les 8:25 ja hi era a Algar (en comptes de les 8:45 h).
En girar cap a Alfara m'ha vingut al pensament que deuria d'haver pujat al Juncar; però per no fer marxa enrrere he continuat, sabent que anava molt avançat de temps per fer els retrobament en els de València i en Pedro, si feia el mateix que la setmana passada. Però vas sol i sense voler vas calfant-te i et veus en Estivella prou abans de les 9. He passat la cruïlla de Les Valls sense trobar-me en Pedro. Clar, he pensat, ell porta en el cap l'altre horari i avui quan ixca de la cruïlla, jo ja haure passat i ell anirà cap a Algimia i..., que es fotiga. En arribar a la cruïlla de Segart he tingut un pensament de pujar i fer temps. Ha estat tot un encert. Faria més de 20 anys que no hi pujava i ni em recordava com de pesat seria la pujada, ni els kilòmetres de distància. El primer que he descobert només entrar a la carretera és que hi han els accessos a l'autovia; això explica perquè sempre que passem per la redona Albalat-Segart hi ha algun que altre cotxe que ens fa amainar o parar. Un cartell ens diu que són 4 km.
Total que la pujada al principi té una alternança entre ascens continuat i alguna pujada curta per arribar a l'últim kilòmetre que és quan es fa més dura. No ha estat mal. Propose com alternativa fer-la de tant en tant i en comptes de rodar per Petrés, pujar a Segart i tornar directes a Albalat. O inclòs quedar-nos aquí a esmorzar.
En tornar a la carretera de costum i al pas per Gilet m'he trobat de cara en Javi i Antonio. Els tres hem continuat fins a Albalat per Petrés. Ja entrant al poble els que venien de cara eren Quique i Sergi, aparcant les bicis en la plaça, Pedro i quan estàvem agarrant taula, Joan. Que curiós, alhora del pessebre si que hem sabut estar tots en temps.
Ja en taula, la curiositat de Pedro no s'ha fet d'esperar.
--¿Por donde habéis venido? Però mirant-me a mi.
-- I tu? Explica't. Nosaltres hem fet la ruta marcada. Amb l'excepció de que jo he anat a Segart.
-- Ahi està, por eso no te he visto.
-- Yo he venido por la N-340, haciendo el recorrido al revés y me he subido hasta Estivella para ver si venias; pero claro tu estabas en Segart.
-- Si; però reconeix que no portes bé els temps; perquè aquí hem arribat tots junts i tots ens hem trobat en ruta menys tu. Fins i tot, Quique i Sergi també han pujat a Segart i curiosament no ens hem trobat. Quan ells han pujat jo ja havia tornat i mentre jo he rodat per Petrés ells han pujat i tornat directes a Albalat i fent el recorregut en direcció Petrés per trobar-se en nosaltres com així ha ocorregut.
I com Joan no ha piulat, no hem sabut de perquè ha vingut sol i com tampoc li hem preguntat, en això ens hem quedat.
Hem tingut temps de raonar, de carregar de beure i menjar cacaus (no gaire; perquè aquí els serveixen en plats de disseny i cap poc més que res); perquè avui ha segut un verdader desastre. Quan ha pres nota dels bocates i en escoltar a Pedro que volia brascada, ja ha arrugat el nas i li ha fet una mirada, que a Pedro no se li ha passat per alt; perquè arreglo seguit a afegit, "si puedes". Però a la fi, encara que quan més tard li hem demanat explicacions per la tardança inusual d'avuí i ha retret que la culpa estava en haver demanat brascada i calamars, no és excusa.
-- I calamars també! Però si estem farts de demanar-ne.
-- No, és que s'havien de descongelar.
-- Això es falta de previsió vostra.
Res que per a acontentar-nos ens ha tret uns pocs cacaus més i una altra cervesa i curiosament el bar del costat buit. Ja tenim la mateixa de Petrés la setmana passada, en un lloc patint i en l'altre sense rascar bola. Coses del negoci de l'hoteleria.
Per fi ha arribat la comanda. Vagi, sembla que han canviat de forner o panificadora, que bocates més raquítics, no arriben a un pam, de fet els que han demanat mig bocata se'ls han portat en un mos menys. L'únic que s'ha salvat, els rebentats.
Total que hem arribat prompte i ens han servit super tard. La raonada s'ha portat a terme només abans de l'esmorzar (llarguíssima) i durant; perquè a l'últim trago de carajillo hem eixit botant (11:45 h). Dues hores de bar. L'ombra del carrer curt ha fet que no patirem calor; però estar en un bar sense rossegar, com que no. REPLANTEJAMENT. Açò, o que estem molt ben acostumat a l'hivern en poca gent i els bars tot per a nosaltres i quan arriba l'estiu, l'afluència de gent els desborda.
Hem passat per la barra ha pagar de la que hem eixit remugant per uns 50 cent. de més o de menys, no ho sé; perquè jo he pagat el primer, he donat el que m'han demanat i he eixit en busca de la bici que no era temps d'entretenir-se.
Hem anat tots junts fins a la redona de l'eixida de Petrés. Allí com sempre, Javi i Antonia han pegat cap a València, la resta hem seguit, agarrant la següent formació: Davant i sempre en paral·lel, Quique i Sergi, a continuació Jose i Pedro, un darrere de l'altre i en alguns moments en paral·lel i ja mantenint la distància com és costum en ell, Joan. Aquesta formació s'ha mantingut durant tot el trajecte de tornada.
Des de la mateixa redona de l'eixida de Petrés, Quique ha posat el plat xixotet i el pinyo xicotet i en tot el camí no ha canviat, la resta amb el plat gran i pujant i baixant un pinyo segons el desnivell. Li ha posat una velocitat sempre per dalt de 30 km/h., arribant fins el 37 km/h. i els demés hem aguantat el tiró. Cal dir que avui no teniem l'aire en contra com les setmanes anteriors; però tot i així, aguantar eixe ritme tanta estona i per els que no estem ja acostumats, tela.
En arribar a l'eixida de Xilxes, els cunyats han pegat a fugir, no sabem si per esgotament o per la comoditat que ha introduït enguany Pedro a l'aplicar la llei del mínim esforç, acurta a l'anada i acurta també a la tornada. Les veus es sentien allà darrere; però nosaltres tres ni ens hem girat, ni tan sol Quique i Sergi s'han assabentat fins arribar a la redona de Moncofa, lloc on m'han preguntat que volia fer. Jo, fent-me el valent, els he contestat que per on vulgueu. Menys mal que Sergi ha contestat que volia estar en la platja per prendre el bany i hem tirat cap a La Vall. Pujada de pinyo, mantenint la formació i a 30 km, cap amunt. Total que al arribar a l'altura del camí Cabres he dit prou. Ells han seguit, han pegat la volta en la redona de la carretera d'Algar per tornar per Moncofa, moment que ens hem acomiadat.
Total, que jo avui he estat 3:20 hores damunt de la bici, he fet 76 km. a una mitja de 23 km/h. (recordar la pujada a Segart de 322m arribant a 560m d'altitud) i alcançant una velocitat màxima de 50 km/h (en el descens de Segart).
El dimecres els que estem hem quedat d'anar a Eslida i el dissabte com que només estarà Pedro i aquest diu que se n'anirà a Jaén, no hi haurà eixida. La gent que estarem repartida per eixe món gaudiu allà on es trobeu.
