Descabdellar fil, Dur la llengua esmolada, Estar de taba, Fer anar la pala, Posar com un drap brut, Semblar que ha menjat fideus, Semblar que li donen corda, Xerrar amb les mans, Xerrar més que una cotorra [o lloro, o més que un advocat, o més que el vi, o més que setze, o més que un sac de nous, o xerrar pels colzes o per les butxaques]
Si aquest reguitzell vos sembla asfixiant, això és el que hem patit aquest matí Jose, Tomás i Joan, escoltant a Pedro els primers 20 km. de l'eixida avui. Sense venir a compte ha agafat la verba i amb una llengua de destral ha fet un repàs per tota la fauna humana que li venia al cap desqualificant a dreta i esquerra i amb la llengua d'infern anava soltant un enfilall de blasfèmies, renecs i paraulotes. Ho feia amb tanta energia i sense respirar, que a ningú sens ocorria intervenir. L'únic que si ha fet Jose, que anava davant i estava patint l'efecte doppler, ha segut deixar-se caure al final del grupet. La víctima permanent era Tomás. En això que toca el tema del F.C. Barcelona i de rebot la independència, situació que desperta les ires de Joan i pegant un cop al manillar gira la truita i les desqualificacions canvien de sentit pegant-li un espolsó que no li deixava entrada per defensar-se, tan sols balbucejar, acatxar les orelles i fi de la murga. Arribem a Algar i al pas pel Palància, mai millor dit, les aigües tornen a la seva llera.
La normalitat ha estat la resta de la marxa. A l'eixida de Gilet ha tingut lloc l'encontre amb Julio i Javi, just en el lloc on també ens creuàvem temps enrere en la parella d'avis, als que des de fa uns mesos no els veiem. L'atzar ha fet que avui, en front de la casa on viuen, estava l'avi. Pedro, fent us d'eixa ramalada que té, ha parat i s'ha dirigit a ell per saber-ne que esta passant. La resta hem seguit la marxa. No l'hem vist fins a prop d'Albalat, fent una passada a l'estil Julio i arrossegant a aquest fins la plaça d'Albalat.
El temps no afavoria gaire l'esmorzar en la plaça; però ens hem fet els valent i hem agafat taula fora. Sigui perquè el bar estava ple, sigui perquè el servici és lent, sigui pel que sigui, la cosa és que la tardança ha estat més que desitjable. Bocates grans però amb pa que es feia bola i escamotejant la mescla, sinó fos pels cohentents que han ajudat a engolir, l'engarrofament era present.
Els carajillos han anat arribant per etapes, els dos primers pel cambrer, els dos segons per Julio que ha aprofitat el viatge de pixar per dur-los, els altres dos estaven a la finestra; però ningú de nosaltres volia fer de cambrer i aquest que tampoc volia acabar el servici. En aquest dilema estàvem i gelant-se els dels demés, quan uns crits de la taula del costat ha desviat la atenció de tots els de la plaça per adonar-nos que un pitbull havia mossegat del morro a un yorsay i ho tenia ben enganxat. Cap ordre ni cop era atès pel can, que s'aferrava a la seva presa. Joan, que entén de tot i és coneguda la seva simpatia per aquests animals, des de la taula intentava donar orientacions sobre el que calia fer. Una de elles la de tirar-li aigua al morro. Doncs bé, aquesta solució ha estat l'efectiva, en sentir caure-li l'aigua pel morro i notar-se falta d'aire, ha amollat al caganiu. Amb el morro ensangonat i el encreuament de paraules entre els amos dels dos gossos tirant-se en cara la seva descàrrega d'ira, malicia i responsabilitats i de la que també han participat alguns clients a acabat la tensió. A Pedro encara li quedaven blasfèmies d'aquest matí i ha estat l'únic de nosaltres que ha volgut prendre part de l'anàlisi del contratemps. Al final els protagonistes han pres la marxa seguint camins diferents. Segurament el ferit de camí al veterinari. No sabem com quedarà la cosa; però una vegada més es planteja la conveniència o no de tenir aquest tipus de gossos tan perillosos.
AQUÍ TENIU UNA ESCENIFICACIÓ DE COM HA OCORREGUT ELS FETS
I els dos carajillos que faltaven per vindre i els de la taula gelant-se. En aquest marejol, no pensem que al cambrer li vingui al cap el portar-los. Jose que havia rebut el cafè del viatge de Julio s'ha alçat en busca dels dos. Seguíem comentant i bevent-nos els carajillos tebis. En acabar-los no hem tingut ganes de més xarreta, la panxa se'ns havia remogut.
Els 5 lauros ha estat l'única cosa que ens ha fet oblidar aquesta trobada de mals sabors de boca.
La tornada, agermanada fins a l'eixida de Petrés, on la canalla es separa en dos i fins la propera setmana valencianets. Els vallerets, a la marxeta, enfilem el camí de la N340. Amb un pedalejar constant i velocitat relaxada poc a poc devoràvem els kilòmetres. Abans d'Almenara, de sobte, Joan ha passat en acceleració amb el crit de me'n vaig a pixar. Agafa distància i de parar res. No l'hem trobat a veure dins a La Vilavella. Què és el que ha fet? Ell sols ho sap; però com diu Pedro "Tiempo de hacer muchas cosas ha tenido" "Es algo raret el meu cunyaet" Cap a la Vall ja hem anat junts fins que en passar el Randero la pluja que marca lleugerament, i això per a alguns d'aquesta penya ja es prou per espantar-se. Total que Joan i Tomás decideixen entrar cap el poble i els del Poblet seguim endavant com de costum. No ha hagut banquet. I de la pluja res de res cagats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada