ON DIC PEDRO DIC PEDRA
QUE HA PASSAT AL MONPIEDRA?
El grup dels quatre mulers ens hem convertit en Channel número 5 i és que amb la tornada de Vicent, de Zuric, tornem a recuperar la colla de cinc.
La puntualitat s'ha imposat com un assoliment definitiu i en l'espai d'un minut hem acudit els cinc components: Tomás, Jose, Pedro, Joan i Vicent.
El destí, el Monpiedra del camí Cabres, ens han assegurat que aquesta vegada si el trobarem obert, tenim la prova fidel dels que ja han estat. El maicalles de Pedro s'avança com sempre a fer mals pronòstics i augurar-nos que ens rascarem la butxaca.
El guia de Joan que agafa el cap de la tribu i en filera prenem direcció cap a la mar. El pensament de Joan ens encamina en direcció contrària als altres vegades per tal de trencar en la rutina. Si, perquè com animals de costum, sempre eixim direcció sud. Així que avui ho hem fet en direcció nord. Per tant, en comptes d'abordar el bar des del sud, ho farem des del nord. El recorregut per les platges no serà des de Sagunt cap a Moncofa; sinó des de Borriana fins a Moncofa. Per segona setmana no hem xafat terres blaueres.
Pel camí del Pou hem fet cap al polígon industrial de Nules i per dins del poble hem arribat a Mascarell, creuant-lo per agafar el camí de la mar, eixint a la platja de Borriana i seguint per vora mar hem passat les platges de Nules i Moncofa per arribar a la de Cabres i dirigir-nos al bar Monpiedra. En agafar el carrer que ens porta al bar ens arriba un baf de peix fregit que ens anuncia que està obert. En parar a la porta prompte descobrim el canvi del seu aspecte. Es confirma les noticies que deien que l'han reformat i que el nou propietari és el mateix que porta el restaurant l'Alter de Xilxes.
El nou aspecte de luxe desperta novament els pensaments pessimistes de Pedro. Amb el seu remor brunzint-nos les orelles hem agafat la taula que ens ha indicat el cambrer, contraria a la que volia seure's Pedro.
Servint la taula de cacaus (fregits), olives i la beguda, arriba Tony.
Arriba el moment de demanar i sense escoltar l'oferta, Pedro pregunta si té brascada.
--Si usted la quiere se la hacemos.
-- Muy bien. Me trae una brascada
I afegeix un comentari dient-nos que es mira a l'espill i es veu prim.
--Ja, i eso es que te falta hierro-- li contesta Tomás.
La resta, tres demanem bocata de calamars en all-i-oli i dos el plat de calamars i boquerons fregits, típic d'aquest bar i que es manté en la nova direcció del bar.
Ràpidament ens acabem la cervesa i els cacaus. Ho reposem i novament el recordatori de Pedro, fent petar els dit en senyal de que ho pagarem car. Per a tot seguit dir que:
--Tranquilos que no vais a pagar, que estais invitados.
-- Qui convida, que es celebra!
-- Mi cuñado Juan. Que nos hemos apostado que si nos cobran 5€ pago yo y si son mas de cinco paga él. Asi que como lo de hoy va a subir más de cinco pagará él.
-- Doncs està clar, en aquesta aposta es segur que no paguem.
Tony que no enganxa mai el sentit irònic de les nostres converses ens demana aclariments al que no s'estava assabentant. En donar-li les explicacions pertinents i el somriure del seu rostre manifesta clarament que ho ha comprés.
Amb ambient de festa i converses disteses anem fent-nos l'esmorzar. El vi de la Manxa que s'acaba i la segon gerra de cervesa ja feia una estona que Pedro l'havia apurat a base d'anar reomplint contínuament les copes.
Joan demana un culet de vi; però ve l'ampolla sencera.
--Begueu tot el que vulgueu, no patiu. --ens diu el cambrer.
Demanem els carajilos. Fins Tony s'apunta. Només caure, ja està l'ordre del segon.
Pedro que es frega les mans. "Muchachos os estais pasando. Preparaos"
Són les 12h. Més de dues hores en taula. Ben contentets anem a la barra a pagar. Joan que s'avança per dir que el segon carajillo el paga ell. La de la barra que li diu que elsegon convida la casa i que l'esmorzar són 5€.
Què ha dit! Ens ha faltat poc per a, que tots a una veu, i mirant a Pedro entonem el
--PEDRO PAGA!
En comptes d'estar content, balbucejant li deia:
--Però como puede ser.
En altres ocasions li estaria besant la mà; però avui li sabia mal que digués aquest preu. Curiositats de la vida però així és Pedro.
Però no penseu que ha complit en la aposta. Ha soltat un enfilall d'excuses per no fer-ho.
Primer el que no porte prou diners. Al que l'ama, prestant-se a la conya del moment, li ha dit que podia vindre a pagar quan volgués.
Després, alhora de pagar, en veure Jose que ho feia en un bitllet de 20€, li ha deixat els seus 5€ per que pogués complir en el compromís. Tampoc.
Així que cadascú hem pagat i en anar a replegar les bicis ix el cambrer per a dir-nos que hi ha un que no ha pagat.
-- No fotis, damunt això. Ara si que estem fent el ridícul.
-- A veure qui no ha pagat?
La veu de Tony ens ho diu.
-- Yo no he pagado. No pagaba Pedro!
Novament el no assabentar-se de la doble intenció de les nostres converses li ha donat una mala passada i sense voler estàvem quedant en evidència. Sortejat el contratemps hem emprès la marxa de tornada entre rialles i disparant-li a Pedro tota una col·lecció d'improperis.
La tornada per La Llosa, Cami Fondo, Polígon Belcaire, Polígon La Mezquita i banquet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada