Fa unes dies Pedro va venir enlluernat per un reportatge que havia vist sobre el poble de Fanzara on destacava unes pintures a les parets de les cases del poble que valia la pena visitar i que ell proposava d'anar en bici.
Dissabte al banquet es planteja la pregunta de costum: On anem el dimecres?
Podríem anar a Fanzara i acontentem a Pedro. S'accepta la proposta i acò és el que hem fet avui. Pedro, Jose i Tomás en bici de carretera i Joan en la BTT, ens hem desplaçat al poble de Fanzara a descobrir eixes pintures tan anomenades. Pedro s'ha presentat tot content, per alguna vegada li hem fet cas i això es reflecteix en el seu semblat.
No ha estat fàcil educar a la ment per a que alhora d'iniciar la marxa el cervell donés l'ordre de anar en direcció contrària al que està acostumat. Avui no devíem anar en direcció de la Terrreta; sinó girar 180º per dirigir-nos cap a les muntanyes de la Serra Espada i la ribera del Millars. Poc a poc anem retrobant-nos amb el carril bici de La Vilavella a Betxí, el pas per aquesta població, el camí veïnal de Betxí a Onda, la visió majestuosa del seu castell, el tram d'Onda a Fanzara en el que el paisatge canvia de sobte i el verd de les muntanyes i l'aire pur li treu una exclamació a Joan: "Quan entre en aquestes terres ja ho veig tot diferent, es una sensació que no trobes en altres recorreguts" Ara bé, gaudir d'aquest entorn té una contrapartida, has de pujar l'esforç per sortejar les pujades que ens separen de Fanzara, amb el Salvador primer i més endavant un collao que en sortejar-lo ens llança en forta baixada dins del poble.
La llarga entrada del poble ens permet divisar les primeres pintades. Però quin és l'origen d'aquests grafitis. Vos deixe aquest enllaços:
Elegim el bar que coneixia Joan de feia dos estius, quan en una de les rutes d'aproximació a Jose que baixava de Montan per esmorzar en Torrechiva es va quedar en Fanzara per fer-se-li tard per estar en hora. Ja de camí, quen ens recordava aquest fet ens ha avisat que el preu era car perquè el compte ho feien a la carta, o sigui cobrant per cada cosa consumida.
Fa bon oratge i les taules de la cera semblava un lloc ideal, el sol era el problema; però l'amo del bar atent als nostres comentaris ens dona la solució, disposa d'un tendal que ràpidament ens baixa per donar-nos ombra. Bon detall.
Mentre ens demani el gasto Jose aprofita per fer la foto del gat de l'entrada al poble i algunes del poble.
-- Mira Pedro que aquí ha dit Joan que cobren per tot.
-- "Ya, por eso no vamos a pedir otra cerveza"
Aixi que uns bon bocates, de gran mesura, amb un pa de forn i d'un embotit saborós els hem empassat mesurant la beguda, passant de la cervesa al vi i apurant la llimonada.
Hora dels carajillos. Per fi algú que no s'estranya quan els demanem de conyac, és clar, estem en terres castellonenques. És més, socarrament ens diu:
--Los querreis de esos malhechos i de cualquier manera no!
En servir-los la pinta ja ho diu tot. Estaran bonissin. I així ha segut, fins a tal punt que de seguida a Joan li ha vingut al pensament l'acompanyament del dolç i l'ordre a Pedro de que anés en busca del forn. Però Pedro en principi no estava per la llavor. Ja se sap, si algú no solta la mosca, ell no anirà. I pagar ell! Aquin sant!. Jose és el que s'estira i li llença 5€- No tarda en allargar la mà i dirigir-se al forn que prèviament ja li havíem preguntat al cambrer on era.
Ha tornat en un rotllets d'anís típics de la zona. La veritat és que el canviar de la coca no ha estat gens mal, estàvem molt bons.
Si en la beguda hem escatimat, en quant als carajillos ha segut superior a les nostres forces i ens hem rendit per demanar un altre i acabar un rotllet que encara dansava per la taula.
Estàvem gaudint de tal manera que el rellotge ha corregut sense assabentar-nos que estàvem prop de les 12h.
Ens dirigim a la barra amb l'esglai en el cos i escoltant a Joan que el segon carajillo corria del seu compte.
La pregunta de que es deu no sé de qui ha eixit; però quan vegem que el cambrer agarra paper i llapis i comença a sumar ja ens indica que el que havia dit Joan perdurava. Els segons són eterns, algú solta allò de que per un esmorzar no hi ha que contar massa que allà a on anem ho fem a preu tancat.
No res, ell a la seva i són 9€.
El primer que salta com un moll, com no Pedro. Joan per suavitzar ens recorda que ell paga el segon i ens diu que nosaltres paguem 8€ i ell la resta.
De cap de les maneres, aquest lladronici ha de ser per tots igual.Traiem els bitllets de 10€ i 20€ damunt de la barra remugant; però Pedro no es podia xafar la llengua, i això si, moderadament li anava fent l'explicació de que "nosotros estábamos hartos de almorzar por 4 € y 5 € y no se explicaba porque en la provincia de Castellón cobrábamos tan caro y si nos hacíamos dos carajillos el gasto ascendía a 6 €; pero 9 €, se ha pasado.
El raonament de l'home passà per dir-nos que l'esmorzar del ciclista ell el cobrava a 6,50€. Resposta, doncs un segon carajillo a 1,50€ serien 8€. Tomás ja havia pegat a fugir i Jose eixia quan escolta:
--Es que os habéis hecho una botella de vino, i son 5€.
Aquesta resposta ja li treu de les caselles a Pedro que li respón:
-- Que no serà de reserva. Haber si es que no deberiamos beber....
Joan el treu en un estiró i fi de la discussió.
Calents d'orella hem pujat a les bicis i hem eixit del poble sense veure cap pintada i tota la tornada fins La Vall escoltant la canturela de Pedro que ens ha sorprès la quantitat de vocables, frases, expressions diferents que té per desqualificar el fet del pagament. Es podria composar una cançó en el que el "estribillo" de la lletra seria:
Fanzara, Fanzara
la gran estafada
Ciclistas, a almorzar
en Fanzara no parar
Xiquets, i xiquetes
jo no tornaré mai més
Fanzara,Fanzara
la gran estafada
(Pedro)
Els que no exterioritzem el nostre enuig com Pedro, reconeixem que avuí s'han passat i ha estat una estafa en tota regla.
No hem tingut ganes de banquet, a la redona de Moncofa Joan i Tomás, veïns del centre del poble han girat cap al nucli urbà i Jose i Pedro, veïns d'extraradi han seguit per la carretera de Xilxes cap el Poblet.
Així que no hem quedat pel dissabte i no sabem que determinació prendre. Buscarem pel Wassap alternatives.
Tal vegada, ara que estem acostumant-nos a les sorpreses, si el dissabte passat tinguérem la mala experiència de Canet, avui la de Fanzara, que us sembla, que seguint la gira de pobles del Camp del Morvedre, ens toca Petrés. Doncs anem al bar de l'entrada, el situat al cantó i a veure com ens ix el canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada