Qui és bo per pla, que ho siga per la muntanya
Que poc dura l'alegria en casa del pobre, si el dissabte estàvem que si fora roba o no, avui el temps ha posat les coses al seu lloc, tots hem acudit d'hivern. Val més passar calor que patir fred. I sinó que li ho deguin a Pedro, que, com no li dona importància a les coses ni res, ha vingut lamentant-se de "que me he constipado, la garganta, la nariz, no he dormido, estoy pintando y estas calores, sudo, luego me enfrio; no deberia haber salido; pero he pensado que una sudada i una buena ducha me vendrá bien. Uff! estoy grave, i bla, bla bla, i escolta'l i aguanta una i altra vegada la mateixa cantinela i quan sembla que se li ha oblidat el sents tossir i fer gorgoritos i més sonsonete. Què suplici. Si tinguera un mal greu no sé que seria d'ell.
Bé anem al tema que ens ocupa, l'eixida d'avui. Com diu el títol, la ruta que hem fet Jose, Joan, Vicent i Pedro, és una mescla de pla i de muntanya. Una primera part per vora mar i una segona part de sorpresa i imprevista. Venint de la mar cap a el pla de la Vall de Segó i en les rodalies de Les Valls, a l'altura de la N-340, Joan ens solta que:
--Vosaltres podríeu anar per la N-340 fins el pontazgo i venir després pel camí de les Valls fins a Benavites, mentre jo m'allargaré a la finca a mirar una cosa".
-- Anirem on tu vagis. Contesta Vicent.
-- Prepareu-vos per a suar. Respon Joan.
Això és el que li fa falta a Pedro per curar-se el constipat.
Així que ens hem encaminat a Benifairó entre camins d'horts plens de lane late, en alguns trams negats per l'avinguda d'aigua de la font de Quart, i fent una entrada al poble per l'antiga muralla que sostenia l'antiga casa on ha viscut Joan i que donava peu al palau.
Direcció al cementeri amb lleuger ascens, a partir d'aqui la pendent augmenta i amb tot els pinyos hem anat escalant, per acabar en tot el alt passant per un tram de terra i acabar al peu d'una figuera capolada per Joan. La suada anunciada sa produït. L'hort de Joan és un balcó o terrassa mirant a la mar. Sota els seus peus s'estén tot el Vall de Segó. Orientada cara el Sol. És un lloc que et transmet pau i sensació de llibertat. Hem pegat una ullada a l'hortet que te plantat en dos llocs diferents, en un s'aprecien cebes, escaroles, lletugues de roure i en l'altre, cops, tomates, pimentons, etc.
La baixada en pendent pronunciada tallant l'aire i notant en el cos la sensació del frescor que produïa el assecar-se la suor acumulada. Sensació que no li ha agradat gens a Pedro, que li ha fet recordar que està constipat i ha tret novament tot el reguitzell per expressar el perjudici que açò li anava a fer.
Amb aquestes lamentacions hem arribat al bar de Benavites, on ja ens estava esperant Quique. Avui no ha aparegut Tony, no sabem el motiu; però igual ha topetat alguns irlandesos fallers que han anat de vins.
Hem demanat els bocates, tots ho teniem clar i hem demanat el mateix i com no, el llomello en tomata i pebrera (pisto= samfaina). A més a més ha tingut un efecte curatiu, A mesura que Pedro anava empassant-se'l notava una milloria i en acabar-se'l ha llançat l'expressió:
--"Ja estoy curado, mirad ja estoy bien, me ha vuelto la voz...
-- Tu no estaves constipat, tu el que tenies és fam.
Per tal de evitar una recaiguda li hem insinuat la conveniència de que demanés una segona ronda i ens convidés.
-- ¡Calla, que quereis que me ponga más malo! Además solo llevo 10€
Aleshores Jose li dona la solució.
--Dóna'm els 10€ i jo pagaré els dos esmorzars i assumiré la diferència.
"No me l'encendràs".
Últim intent de Jose. Crida al cambrer.
-- Vinga demaneu!, que Pedro m'ha fet l'ullet en senyal de que assumeix la proposta d'anar a mitges.
-- ¡Calla, tu de que vas!
Ni cas, demanem i assaborim la segona tanda amb xarreta plaent i allargant el temps més enllà de les 12h, amb la mirada de rellotge de Quique, que submisament aguantava tot i que açò li produïa un endarreriment important per arribar en hora a Paterna.
Alhora de pagar, Jose s'avança per cobrir els extres i deixar a la resta el pagament únic del seu esmorzar i deixar tancat el que havia estat una càrrega a Pedro, no sense rematar-lo dient-li que em deus la meitat.
El regrés pels camins de costum. La parada de Pedro per proveir-se de fruita; però que avui tenia un sentit saludable, ja que estava necessitat de vitamina C per curar-se.
Ho té tot pensat. En arribar al banquet no s'ha esperat. El preceptiu en aquests casos és anar directes a la dutxa i que la suor no es geli. I això és el que ha fet. Si que sap cuidar-se.
La resta hem raonat una llarga estona deixant còrrer el rellotge més enllà de les 13:30 h.
Un tema de discussió ha estat l'origen de la paraula "Vernicha" Que si era el nom d'una font. Que si està relacionat amb la paraula cementeri per allò de que s'utilitza l'expressió de portar a un a la Vernicha quan el soterren. O també que és el nom d'una partida. I així s'ha quedat la cosa.
Però casualitats de la vida, escoltant el programa del Cafè de Pipa que s'emet totes les vesprades en la Ser de La Vall, un dels col·laboradors del programa, Jose Enrique Pujol, ha entrevistat a Jordi Julià per parlar de la muntanya de Pipa i en parlar de l'origen de la toponímia de Pipa, la qual no es té coneixement, han parlat d'altres i entre ells ha eixit La Vernicha. L'explicació que ha donat Jodi com a possible és que tinga que veure a les plantacions de viña que hi havia en el terme i concretament que en aquesta zona hi hagués plantat una varietat que es deia "Vernacha".
Com la Penya té especialistes vitivinícoles, que segueixin la pista i el esbrinin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada