EIXIDA VIA VERDA OJOS NEGROS (06/07/2016)

VIA MENERA CAUDIEL-ESTACIO DE TORÁS-ALTURA

Trajectes d'accés: 

      * Xilxes - La Vall - Algimia

      * Segorb - La Vall - Xilxes

      * Segorb - Sagunt

Hem fet el molt, hem d'acabar de fer el poc

Aquesta dita reflecteix mol bé l'eixida d'avui. 

Havíem fet un gran esforç durant tot el mati fins arribar a Segorb per fer l'aturada del dinar i per la tarda, cara a casa, quan el cansament havia fet mossa, calia fer l'últim sacrifici.
Doncs anem a descriure el que ha estat una ruta espectacular, almenys pels que no estem acostumats. I es que de sobra és conegut, de que La Moralla no és propensa a fites extraordinàries. La d'avui és una d'questes que ens marca; sobretot per la satisfacció final d'haver aconseguir trencar la barrera de la mitja dels 65 km. i haver-la sobrepassada amb escreix, fins els 107 km totals. A més a més de la dificultat d'anar en la bici de muntanya, en que la majoria portàvem màquines ordinàries.
La història comença quan Javi ens proposa de fer una eixida per la Via Verda d'Ojos Negros, començant en Barracas i baixar fins a un punt determinat. El programa seria pujar en tren fins Barracas i fer el descens. Tots vam acollir com a bona la proposta i es quedà encarregat a que fera les gestions pertinents. El dissabte passat ens comenta que el tren regional que va cap a Terol arribava a Barracas a mig dia. Vam pensar que era massa tard per fer el recorregut. Aleshores Jose proposa agarrar el de rodalies que arriba fins Caudiel, fer un recorregut en direcció Barracas i al temps estimat, donar mitja volta i fer els descens fins a Segorb per parar a dinar i ja després del dinar continuar fins al lloc d'origen. Vam consultar l'horari del rodalies i vam veure que arribava a Cudiel a les 9:30 h.Tots coincidim que aquest horari és ideal per fer el recorregut. Doncs es queda que els de València anirien en cotxe fins a Sagunt i allí agafarien el tren i els de la Vall/Xilxes aniríen en bici fins l'estació d'Algimia.
Per tant el dimecres 6 a les 7 del matí eixien em bici de Xilxes Pedro, Joan i Joan Carles, des de la Vall ho feien a les 7:15 Vicent i Jose i Javi i Quique des de València varen fer cap en cotxe a l'estació se Sagunt per agafar el tren de rodalies de les 8:24.
La puntualitat d'avui era imprescindible perquè qui marcava l'horari era el tren i aixi que la unió Xilxes La Vall s'ha produït en hora i en el lloc de costum, la carretera d'Algar. I l'arribada al'estació d'Algimia en més de 20 minuts de sobra. Calia no arriscar-nos a tenir sorpreses en forma de punxada, per exemple.
A les 8:45 h. estàvem els set dalt del tren i a les 9:30 h. baixàvem a l'estació de Caudiel.

Estació de Caudiel

En la mateixa estació agafarem forces prenent-nos les energies necessàries per afrontar el ascens del Ragudo i cobrir el trajecte que ens ocupe el temps marcat d'una hora i mitja pedalant i girar per fer el descens fins Segorb, lloc estipulat per fer l'avituallament complet d'esmorzar/dinar.

Com que aquest tram des de Caudiel fins el Ragudo i tornar ho farem dues vegades, deixaré la descripció d'aquest tram per a fer-ho des de la tornada. 

Aquest tram és en continu ascens.

Altimetria 

Al cap d'una hora estàvem en l'estació antiga i abandonada de Toras, ja pràcticament al final del Ragudo, justament als peus dels molins eòlics. Ací ha proposta de Javi, ens hem desviat uns 2 km. en direcció el poble de Toras per visitar la font de Camarillas amb un xicotet embassament que replega les aigües de l'esmentada font per tal d'abastir-nos d'aigua fresca.

Font de Camarillas_ Toras

Font de Camarillas_ Toras

Font de Camarillas_ Toras

Font de Camarillas_ Toras

En aquest descans se'ns obrin uns dubtes entre si tornar a la via verda i pujar els dos kilòmetres que havíem baixat o seguir per carretera direcció Toras i enllaçar per Viver en Caudiel. Al final vàrem decidir seguir el programa. 

Embassament de Toras

Embassament de Toras

Embassament de Toras

Iniciarem l'ascens a l'estació antiga i que a la fi no va ser gens pesada, en baixar la sensació va ser de major desnivell.

Estació antiga de Toras_edifici d'ADIF millor conservat

Pujant a l'estació Antiga de Toras

Pujant a l'estació Antiga de Toras

Pujant a l'estació Antiga de Toras

Estació Antiga de Toras

Estació Antiga de Toras_Edifici de la Via Minera

Iniciem el descens a 8 km. de Barracas, en les últimes estivacions del Ragudo. 

A los pocs kms. ens trobem el primer punt d'interès, el mirador del Ragudo, des d'on es veuen la Serra d'Espada i la Calderona.

Un km. més endavant passem per un viaducte. En la foto tenim el que correspon al de la línea d'Adif, nosaltres lògicament passem pel de la Via Minera.

Viaducte

A partir d'ara travessarem una sèrie de túnels. El primer en aparèixer és el que travessa el Ragudo. Té una longitud de 237m. i està perfectament il·luminat, llum que s'activa per una cèl·lula fotoelèctrica que detecta la teva presència. Després dos més curts, de 88 i 132 km.

Túnel del Ragudo 237m.

Túnel del Ragudo il·luminat

Als 8 km. arribem a l'estació de Masadas Blancas al costat de l'encreuament amb el vell traçat de la carretera N-234 i que compta amb una Àrea de descans. (En aquest punt, quan pujàvem, vam veure a una parella d'estrangers que deurien estar fent aquesta ruta, possiblement seguint el camí del Cid que en aquest tram utilitza la via verda).

Després d'un 12 km. veiem una trinxera en corba, profunda i amb inclinació que ens llança fins al viaducte de la Fuensanta. Aquesta gran obra, de gairebé 150 m de longitud, es disposa completament adossada a la via d'Adif.

Viaducte de la Fuensanta

Viaducte de la Fuensanta

Ens estem arrimant a Caudiel. Portem baixant uns 15 km. Un edifici ens indica que estem a l'estació antiga de Caudiel, solitari enclavament encara en bon estat i on encara es conserven, en un nivell superior a les vies, les basses d'aigua per a les potents locomotores de vapor de Serra Menera, lloc que es ha aprofitat per a la instal·lació d'una Àrea de descans.

Abans d'arribar al túnel de Caudiel, un camí a la dreta condueix a l'estació de tren, que està a uns 500 metres d'aquest desviament i que era per on havíem accedit aquest mati per iniciar la ruta i que ens havia estranyat a alguns no passar el túnel que recordàvem estava a la mateixa eixida del poble.

Ara sí, als pocs metres, apareix l'entrada del túnel plena de vegetació. Amb 220 metres de longitud, el seu pas no presenta dificultat, ja que està il·luminat mitjançant encesa automàtica i el sòl ben cimentat.

Només eixir del túnel al fons es veu una xicoteta rampa que es llança diens del poble i on trobem a l'esquerra la font-safareig de Caudiel. Lloc que aprofitem per fer una aturada, reagrupar-nos i refrescar.

Font-llavaner de Caudiel

Font-llavaner de Caudiel

Font-llavaner de Caudiel

Font-llavaner de Caudiel

Reprenem la marxa fins a Segorb, ara ja per un tram no fet. El primer que es trobem és el túnel més llarg de tots els que hem passat (520m.), on es filtra l'aigua i hi ha goteres donant una sensació d'estar ficat en una cova on està plovent, simplement inexplicable. Més endavant ens ficarem en la població de Xèrica on cal travessar pel centre de la població, seguint l'antiga carretera fins arribar a una àrea de decans i a l'antiga caseta de guardabarreres, on reprenem de nou la via verda.

Continuem descendint cap a Navajas. Creuem l'antiga carretera nacional 234, avui abandonada igual que la vella caseta de guardabarreres.

Poc després, ens topem amb un xicotet túnel i a la seva sortida ens veurem gratament sorpresos per les magnífiques vistes panoràmiques de l'embassament del Regajo, i que podrem contemplar millor des d'un mirador.

L'embassament del Ragajo des del mirador

Entrem en un altre túnel de 151 m. i en sortir d'ell trobem la vella pedrera de Navajas, on s'extreia i carregava la pedra per a la construcció de la plataforma de la via. En aquest punt se situa una altra àrea de descans.

Arribem a l'encreuament de l'antiga carretera N-234 i la caseta de guardabarreres. En arribar aquí, parem per esperar a Joan i Pedro que s'havien endarrerit perquè a Pedro se li frenava la roda, problema que li va de temps i que es nega a anar al taller. Mentre els esperàvem pensàvem si deixar la via i desviar-nos a l'esquerra, seguint per carretera, direcció ja a Segorb. Però en arribar Joan ens comenta que és millor continuar fins Altura.

Seguim uns 3km i passem per sota de l'autovia i immediatament després tenim dues opcions per accedir a Altura: seguir a l'esquerra pel nucli urbà o per la dreta, que anuncia més perillòs.

Optem per l'opció d'entrar pel poble superant alguna que altra pendent pronunciada. Enllacem en la carretera de Segorb i ja per aquesta entrem a Segorb en busca del restaurant per a dinar.

Teniem una recomanació d'un bon restaurant davant de l'Ambulatori, l'Ambigú; però no hi tenia obert encara; així que Jose coneixia un altre de quan ve a les festes, el restaurant Alegre i allí hem recalat definitivament.
Hem dinat el menú del dia. De primer tots hem demanat fideuada i de segon, peix. Uns bon postres dolços i el rebentat acceptable. Dues amanides i tota la beguda que hem necessitat han arrodonit un dinar acord a  la qualitat preu. 10€ per l'extraordinari de la beguda.

Restaurant Alegre de Segorb

Vora les quatre emprenem l'últim tram, el de retorn a casa, on l'aire de ponent i de cara no ho anava a fer fàcil; però en açò ja contàvem, I com diu el encapçalament d'aquesta crònica, si havíem fet el més difícil, açò era un tràngol que per punt d'honor havia que sortejar.  
Amb calma i algun que altre bufit hem fet junt el tram final per la carretera de costum, de quan anem a Càrrica fins el Juncar, on Javi i Quique han girat a la dreta, en direcció Sagunt i Jose, Pedro, Vicent, Joan i Joan Carles han girat a l'esquerra en direcció La Vall.
Tot havia transcorregut en unió i harmonia; però Pedro no podia acabar la jornada sense fer de les d'ell. Després de la breu parada del Juncar per acomiadar-nos de Javi i Quique i d'esperar als endarrerits que s'havien pres la pujada en tranquil·litat, Pedro ha eixit davant i en arribar al desviament per Algar, ha seguit recte, desoint els crits de la resta i de l'acord pres de que mai més aniríem per la carretera. Els seus pensaments egoistes el fa prendre aquestes decisions d'espantada i del que no troba remei de solució. Un possible remordiment de consciència l'ha fet entrar més endavant a la via de servei; a l'altura de la redona d'Escales; però en cap moment amb l'intenció d'unir-se al grup, al contrari, ha ornat a entrar a la carretera i ha seguit per ella. Vicent que s'ha avançat una mica la seguit en la mirada fins que la perdut de vista, segurament directe a Xilxes. El dissabte ens tocarà aguantar les seves inútils i incomprensibles explicacions i fins la propera. En definitiva, Pedro ha acabat l'etapa igual que l'ha començada. Soles i a la seva bola. No ho havia referit al principi; però després d'aquest final dec dir que ja aquest matí, el referit tram de Xilxes a la unió en la carretera d'Algar ja l'ha fet sols deixant al cunyat i el nebot per una enraonia que li anava pel cap, que tenia que fer en sa casa i que des del llit ha decidit fer-la abans d'eixir. Sa Pedro se li posa una cosa al cap, com els porcs senglars, posa el morro i a obrir-se camí. 
Els que no ens ha vingut les preses i a invitació de Jose, hem parat en sa casa a fer-se unes cerveses, que dins d'un porró i a base de pegar-li voltes ha aplacat la set que la digestió del dinar ens estava causant.

Porró de cervesa en casa Jose

El comptaquilòmetres han marcat els següents registres segons els punt d'eixida i tornada:

Pedro, Xilxes/Xilxes: 120km.

Joan i Joan Carles, Xilxes/La Vall d'Uixó: 114 km.

Vicent i Jose. La Vall d'Uixó/La Vall d'Uixó: 107 km.

Javi i Quique. Caudiel/Sagunt,: 90 km. 

EIXIDA A BENAVITES (025/07/2016)

DE GÀTOVA A BENAVITES

UN BON CANVI D'AIRES

No és la primera vegada que canviem de pensament a última hora. En aquest cas ha segut un canvi com la nit al dia. Si, volíem anar a Gàtova i hem acabat en Benavites. La cosa és ben diferent, com del cel a la terra.

La cosa tot a partit de que tenim arrencada de cavall i parada de burro. Els nostres pensaments encara somnien com si tinguessin 10 anys menys; però alhora de la veritat ens arruguem i si a més a més, la penya està sota mínims, la motivació cau en picat. L'accidentat de Tomás un, l'aguelo de Vicent en Zurich, dos, mister Piter que li ha vingut de perles la convocatòria d'esmorzar de la Rondalla per fer fugina, tres i dels que estàvem en circulació, alguns com a Jose per La Vall i Julio per l'Horta ens han vingut els dubtes. En eixos pensaments estàvem, quan arriba un wassap de Tomás, que si bé el seu cos està fora de la carretera, el seu pensament no, i a la primera absència, ja li rosegava el cervell. Com si fos la veu de la consciencia ens envia la següent pregunta: --Malgrat estar sota mínims, manteniu l'eixida a Gàtova?

Jose és al primer que si l'obrin els ulls i planteja que la seva motivació no està molt allà i que si Joan i els de València no tenen inconvenient ell abdicaria. Al moment sembla que més d'algun veu les portes del cel; perquè en el espai més breu de la història de La Morralla va haver acord i consens en acceptar la proposta de Jose d'anar a Benavites.

I això és el que hem fet. 

Des de La Vall hem eixit Joan i Jose.

Des de Xilxes, Quique i.

Des de l'Horta, Julio i Javi.  

Així que, Jose i Joan, tots dos, han agarrat les bicis  ansa per ansa, han iniciat el camí i com les companyies de dos són les millors poc a poc ens han anat calfant i animant-se a arribar al pont de Sarajevo abans que els valencians, cosa que així ha ocorregut. A les 9:20h. estaven dalt del pont i ni rastre per davant ni per darrere. Han continuant direcció del "pontazgo", lloc en el que en realitat havien quedat en ells, a les 9:35h. Hora exacta en que acudim i comprovem que no hi havien arribat. No hem degut d'esperar gaire i els quatre hem seguit junts fins a Benavites, moment en que se'ns ha acostat per darrere Quique.

Els cinc hem entrat al bar Nou Ambient i per unanimitat tots hem demanat el mateix, bocates de llomello en samfaina. La beguga la de sempre i els complements també. Hem acabat en el rebentat i hem aprofitat per organitzar l'eixida del dimecres per a fer un tram del recorregut de la Via Verda d'Ojos Negros. Dels allí presents sols s'escau Julio, la resta ens apuntem i restarà saber el que fan Pedro i Vicent, que en principi manifestaren no tindre cap problema i que esperarem la seva confirmació.

Per a la tornada el grup s'ha partit en dos. Julio i Javi han tirat direcció sud cap el Cap i Casal i Jose, Juan i Quique (està en Xilxes) hem tirat direcció Nord fins les portes de la Serra d'Espadà.

Només entrar en la N-340, Joan s'ha posat davant i tot i que l'aire bufava en contra, ha posat un ritme, sempre procurant no baixar de 30 km i agarrant pics de 35/37km. A l'altura del Simba, Jose s'ha donat un respir; però en adonar-se'n de la despenjada, han amainat, l'han esperat i Quique ha organitzat la posició de les tres bicis de tal manera que Jose s'ha ubicat entre els dos formant un dibuix com de punta de llança. La cosa ha funcionat; perquè en passar la redona de Famoti ja estàvem novament circulant per dalt de 30km i com l'acoblament funcionava, Joan anava in crescendo i per a súmmum s'ha marcat com objectiu donar captura a un grup que ens precedia uns 500 metres. Cosa que ha ocorregut a l'altura de la fàbrica de Benavent. Xuplant roda hem anat fins a Nules, on ells han girat direcció Castelló i nosaltres hem seguit cap a l'eixida de La Vilavella. Aquest tram fins passar el poble hem anat relaxat per sortejar el camí; però en eixir del poble ha segut el torn de Quique. No ha durat gaire perquè Jose no ha fet intent d'agarrar roda i als pocs metres ha passat Joan per fer d'enllaç, al temps que Quique s'ha adonat que Jose no estava per a tirar coets, ha amainat i ja els tres junt hem arribat fins al banquet i al que avui ens ha acompanyat també Quique, tot i que encara tenia que anar a Xilxes; però es veu que volia experimentar aquest moment plaent, que tantes vegades ha llegit en aquest bloc i que avuí tenia l'oportunitat.

En les nostres converses estàvem quan ha aparegut Pedro en el cotxe, que al igual que Tomás, el seu pensament en cap moment s'ha allunyat del que és un mati de bici perdut. I és que també en el banquet, en obrir el wassap ens hem adonat dels missatges enviats per Tomàs en que ens convidava a esmorzar junts de forma virtual. Disculpa Tomàs el lleig; però ho comprendràs fàcilment, ja que com a component del grup sabràs que poques vegades consultem els mòbils durant l'esmorzar i de vegades agarrem trucades si les escoltem, cosa que també ha passat avui, quan Joan Carles s'ha cansat de trucar a son pare i a Quique sense èxit. I a la fi ho ha aconseguit ja de regrés, quan en ruta, lliure de sorolls, Joan ha escoltat la trucada del fill i han pogut parlar.

La visita de Pedro a banda de tenir que escoltar-li de pe a pa tota la seva reunió gastronòmica i de fer-nos saliveres de la gran font d'anguiles que s'ha quedat en taula i que si hagués tingut un recipient ens hauria portat, ha servit també per que ens confirme que, si ve el dimecres. Sols en restarà saber que ens diu Vicent quan torne del viatge. Joan també convidarà a l'altra colla amiga per veure si s'apunta algun.

EIXIDA A ALGAR DEL PALÀNCIA (29/06/2016)

PER SANT PERE, DESPRÉS D'ESMORZAR LA COCA DARRERE

Coca prima satisfà la vista, però no atipa

Els senyors Joan, Jose i Quique hem estat els afortunats de veure recompensada la felicitació a D. Pedro pel dia del seu sant amb un tros d'aquesta coca de prim que gentilment ens ha obsequiat i que ha fet una bona companyia i complement al rebentat que ens hem fet al bar del Casino d'Algar després de l'habitual esmorzar que ben condimentat ens prepara el seu administrador i en el que per unanimitat hem devorat un bon bocata de truita francesa amb botifarra. No han faltat les dues bones cassoles de cacaus i dos plats grans d'olives i cogombres. En quant a la beguda no l'escatima i la reposa de seguida en veure que s'ha acabat.

Com Sant Pere coincideix amb el dia de l'orgull gay, Pedro ha rebut com a felicitació dos besos del seu cunyat, com a família que és.

MOLTES FELICITATS PITER. L'emoció l'embargat tant que alhora de pagar s'estirat i s'ha fet càrrec dels rebentats. Es fa de pregar però en el fons té bons sentiments i sobretot que sap comptar. Ha degut pensar, són poquets, doncs quede bé i la convida hem resulta barata i el que no ha estat ell s'ho ha perdut.

EIXIDA A PORT DE SAGUNT PASSANT PER LA MINIFÉ (25/06/2016)

Ironia del destí [o de la sort]

I de sobte, en un instant, tot canvia. Aquesta és l'única veritat. Per norma general les coses no solen succeir com un voldria en el moment desitjat i de la forma ideada. Solen ser així, de sobte. Sense draps calents. El agafes o ho deixes. El destí és capritxós i de vegades no pensa igual que nosaltres. Per això, visquem el moment, l'aquí i l'ara. Demà tot arribarà.

És un pensament, i és que cada vegada que patim un contratemps, com el d'avui, et fa pensar. Avui afortunadament el destí o la sort l'hem tingut de cara i els nostres companys Tomás i Vicent Pedreguer sols es quedaran en el dolor passatger de les ferides, contusions i fractures; en l'esglai de les famílies i en els seus propis pensaments de quant de temps estaran aturats per tornar a la batalla.

És una caiguda més, de la que no cal entrar en detalls; doncs com he dit al principi, les coses del destí no tenen explicacions ni volen lamentacions; hi han alguns contratemps que diuen que te'ls busques, perquè tentes a la sort,; però avui no ha estat el cas. Com es sol dir quan menys tel penses salta la llebre. Per tant són gafes de l'ofici i forma part del riscos que comporta la pràctica de la bici. 

La malicia bé quan descobreixes, al nostre paer, que lo d'avui ha segut una trampa mortal de unes obres mal senyalitzades i que deuríem denunciar. Amb el cap fred ja ho decidirem.

Doncs bé, hem tingut un matí en la Minifé a l'espera de les noticies, que en la primera exploració i a la vista del bon aspecte de Tomás i Vicent auguraven un bon diagnòstic i calia esperar el resultat de les probes radiològiques. Prop de les 13 hores han donat els resultats, Tomás dos dits trencats de la mà dreta i calia operació i Vicent contusions musculars. S'han quedat a esperes de l'alta en els seus familiars i nosaltres hem decidit, després de l'esglai i les bones noticies, seguir el destí truncat aquest matí i anar a pegar un mos al Bar Titos. Ha estat una ostentació de ràbia. Encara que la decisió no ha estat lliure de controvèrsies, diversitat d'opinions i propostes d'alternatives canviants. Situacions típiques de La Morralla. Però a la fi ha imperat la voluntat de seure-nos en el bar Titos.

Una coca que dona el pego però res a veure en la de Petrés

En acabar tornada a casa i a esperar l'evolució dels contusionats.  

EIXIDA AL MONPIEDRA (Camí Cabres)_22/06/2016

PITER A LA D'ELL COM ELS DE MASCARELL

Així és, al cap i a la fi, l'estiu és per Sant Joan, i a Pedro no hi ha que fer-li gaire memòria, ja ha replegat els trastos i cap a la platja que demà la nit toca fer allò de "per Sant Joan el primer bany" i que si bé la tradició diu, que el mullar-se els peus dona sort, en el cas de Pedro, sembla no tindre efecte. Tal vegada siga que quan li entra el sol al cap li produeix una congestió que el desbarata. En definitiva, que per una cosa o per l'altra o per ninguna de les dos i resulta ser que el seu caràcter, de sobra conegut, en instal·lar-se en la platja, li creix.

Tota aquesta introducció ve a compte de que, quan arriba l'estiu i la Penya es mou de residència, comença el desgavell. Som incapaços d'arribar a aconseguir una coordinació. I avui, Pedro ja ens ha donat el primer avís de que les coses es repetiran un estiu més. 

Alguna cosa ja hem aprés d'altres anys, i és que sabent els llocs d'eixida, la ruta a seguir i el destí del'esmorzar, ja ens veurem al lloc. I això és el que hem fet avui i la cosa ha eixit rodat. Via wassap ens havíem coordinat en els de l'Horta, en on fer el encontre, el pontazgo, i sinó coincidíem, al Monpiedra. Per tant, Tomás, Joan i Jose, en passar cinc minuts i no aparèixer Pedro, hem iniciat la marxa en direcció al pontazgo, escollint una ruta que ens ocupara el temps necessari per estar al lloc en hora. Pedro ha fet el mateix des de Xilxes, elegint la seva ruta en vista a acudir també al pontazgo. I com he dit, la cosa ha eixit rodada. 
El primer en arribar ha segut Pedro que com era prompte ha continuat direcció Sagunt en la seva recerca. Nosaltres també hem arribat 10 minuts abans de l'hora i estant parats per decidir que feríem, han aparegut Javi, Quique i Antonio en companyia de Pedro. Perfecte, la coordinació no podia haver segut millor. Movem tots junts amb 10 minuts d'avantatge sobre l'horari previst. 
La combinació de bicis de carretera i muntanya no es bona mescla i lògicament els bikeros hem provocat una marxa alentida; però com estàvem en hora, hem arribar passat cinc minuts de les 10h.  al Monpiedra, on ens estava esperant Tony.

En agarrar taula, la impressió dels nouvinguts ha estat molt bona i sembla que el lloc ha estat del seu gust. Les atencions des del primer moment no han faltat i tots hem quedat contents del que hem demanat, menys Pedro. Sembla mal anomenar-ho; però és que no pots evitar-ho, i és que sempre té que donar la nota. Quan s'enconya en una cosa és per a llarg temps i ara està per demanar "balustrada" = brascada, allà on va. Doncs bé, demana el que vol i després ho tira per terra i tot són defectes. La resta només hem protestat pel vi, que de totes les marques que ens han tret, cap ha estat encertada. 

Els de l'horta, en companyia de Tony, han abandonat la tertúlia abans per dos motius, un que Antonio tenia un compromís i l'altre, que els quedava un bon tros per arribar a València. Els de la Vall i Xilxes ens hem quedat una estona més parlant de la música i els músics vallers dels anys 60 i en particular de Tony Martin, Pansolo i Nino. Per unanimitat dels dos especialistes musicals de la Penya, Pedro i Tomás, han coincidint en destacar a Tony Martin com el millor cantant de l'època i com  "quien tuvo retuvo", avui encara ho és.

Alhora de pagar avui han hagut tres preus, segons el nivell: els de mig bocata, 4€;  els de bocata sencer ordinari i plat ciclista, 5€ i els de sèpia i brascada, 6€. No ha estat una vegada més lliure d'anècdota. En realitat, quan hem anat a pagar el cambrer en havia dit que a 5€ menys els de sèpia a 6€. I Jose se li ocorre dir, "Home, els de sèpia 6€ i els de brascada que?". La contestació del cambrer no ha tardat. També 6€. La cara de Pedro i les mirades travessades a Jose seguides d'unes rialles nervioses se les podeu imaginar. Ja fora de la barra, les exclamacions acusatòries no han faltat. De res li han servit. Ha quedat com un descarat que sempre vol aprofitar-se de l'ocasió. Si la vegada anterior es va excusar de l'aposta perduda, avui volia escatimar-li 1€.

Hem iniciat la tornada els quatre fins el primer kilòmetre, en que Pedro, que quan en el cap té una emronia, va per a d'ell com els de Mascarell, no li ha convençut el camí que hem decidit i ha agarrat el portant i "Adios muy buenas" Com ho vegeu. 
Vos poseu massa en Pedro, dieu alguns; però si s'ho busca, no podem deixar-ho passar per alt. Açò és una crònica i es publica allò que és noticia rellevant i en les nostres eixides, Pedro dona molta "cancha". És com el Ronaldo de la 6ª, sempre esta en el "candelero".

Els tres que hem arribat a la Vall hem fet una mitja hora de banquet després de fer 56 km, molt lluny dels 94 que ha fet els de l'Horta i els tramposos 66 de Pedro.

EIXIDA A PETRÉS (18/06/2016)

Amb els dolors coneixem els amics

Coca prima satisfà la vista, però no atipa;

Coca de Petrés, es grossa i no sobra res

A falta de bous llauren els ases

Tres encapçalaments per a tres retrobaments. 

Primer, el de Jose, que arropat de bons companys, s'ha incorporat al grup després de tres setmanes de baixa esportiva i en fase de recuperació del seu contratemps.

Segon, el de David, que de tant en tant fa acte de presència alhora de l'esmorzar i ho fa obsequiant-nos en el dolç i que en el cas d'avuí ha tingut el detall de parar en Petrés per proveir-se de la famosa coca petresana, recent treta del forn i posar-la damunt de la taula.

I tercer, el de recuperar la crònica de les eixides, que com s'ha comprovat una altra vegada, sempre té que pagar el "pato" el mateix.

La ruta d'avui, abans d'esmorzar, ha segut una marxa neutralitzada, supeditada al respecte que la penya ha volgut tindre amb Jose, que apareixia després de tres setmanes en el dic sec, i que han establert un ritme de no agressió.  Així que els cinc rogets (perquè si, avui hem acudit tots igualment uniformats) hem pogut enraonar tranquil·lament. Al pas per Algimia ens ha agarrat per darrere Quique que venia ja de Paterna, passant per l'Oronet i arribar fins el Juncar. I nosaltres encara al costat de casa. Parada en sec i no ha tingut més remei que pujar a l'autobús i armar-se de paciència. Encara que anàvem a pas de bou, estàvem en hora i els passos pels llocs cronometrats no s'apartaven gaire del de altres vegades. En Gilet ens hem creuat en Javi i de camí a Albalat des de Petrés hem donat caça a Julio. Una cridada de telèfon a Pedro ens anuncia que Tony estava una vegada més perdut per Canet. No s'entén gaire que li tinga que ocórrer dia si i altre també aquesta situació per no voler tindre el Wassap. Com està lleuger, no ha tardat gaire en aparèixer a la taula. 
Doncs si passem llista, veurem que la taula ha estat ben sortida: Pedro, Tomás, Vicent, Jose, Joan, David, Quique, Javi, Julio i Tony. 

El bar ha canviat novament d'administrador per a bé, el servici ha estat molt més ràpid que l'anterior ocasió, els bocates mengívols; perquè el pa estava al seu punt i els rebentats molt acceptables. Per últim el preu es manté en els 5€, no ens podem queixar. 
Es manté també les curiositats d'aquesta plaça. 

Primera, la paret de l'agüela del costat del bar, es manté lliure de bicicletes, i "ojito" que les poseu!. 

Segona, la plaça té dos bars, l'un està de gom a gom, el nostre, i el del costat buit.

Abandonem la taula en dos tongades, primer ho fan Javi i Julio; perquè aquest tenia un compromís, no sabem si de faldes o gastronòmic i després la resta.

La tornada sense accelerar gaire el pas ha mantingut l'itinerari per La Vilavella, tot i que han tingut el detall de preguntar a Jose a l'altura de Moncofa de girar cap a La Vall; però Jose no ha volgut influir en canviar i ell mateix ha pres la decisió de seguir cap a Nules, La Vilavella i fins La Vall. 

No ha hagut banquet, Pedro tenia convidats i s'ha avançat perquè se li feia tard, els urbanites de Joan i Tomás, en arribar a la redona primera d'entrada a la Vall han entrat cap a dins, sols quedàvem els dos del poblet, Vicent i Jose i el dansaire de Tony que per fer més exercici sempre ens acompanya a la Vall.

Els vallers a la fi hem fet 75 km.

EIXIDA A CANET D'EN BERENGUER (11/06/2016)

Com sempre tancat el bar. 

I què, sinó està el missatger no hi ha noticia?. Tots els secrets de la Morralla per a vosaltres, i la resta què, ha pelar-se-la?. Doncs la cosa pot anar per a llarg. Així que aneu agarrant el relleu i comenceu a mantenir-nos informats.

SALUTACIONS CANETOS I QUE "OS LA PIQUE UN POLLO!"

EIXIDA A ALMENARA (28/05/2016)

EL PEIX GRAN ES MENJA EL XICOTET?

7:45 h. del mati. Ens concentrem la morralla; però, quins són aquest tres peixos que venen entre mig?,  de quina barca han caigut? Error de la llotja de Borriana? Aquest peix no és morralla. Què ha passat.

-- Que hi feu aqui?

-- Anem de comunió. - responem.

És clar, estem al mes de maig, temps de comunions. Els menús dels banquets de comunió requereixen un peix més selecte. Doncs en marxa, iniciem el repartiment.

Però de seguida  els tres peixos grans comencen a donar cuades i arrosseguen els més menuts. 

Diuen que tenen ales, Jo diria més bé aletes, I amb ixe ritme hem anant fent la travessia. Però per darrere encara hi venien dos més. Sembla que ha hagut bona pesca aquesta nit i ha passat un banc de peixos fluorescents,

Aquest dos tenien més pressa i amb un giró de cua saluden als seus congèneres i l'instint fa que algú se'ls s'enganxi per un moments i fins i tot un morrallil s'atreveix a jugar amb els més forts; però finalment desisteixen.

Està clar, aquests tres en el poc de temps que porten dins del cistell de la morralla han segut captivats per la resta i actuen com a morralla. Per tant els acceptem, no ens han menjat. Els fluorescents s'ha integrat plenament. Per tant sou morralla. Així que el:

Petit peix, pel camí creix

Anem fent camí en busca del peix que ha eixit de la llotja de València. A la llunyania es veu arribar un cistell roig, el cistell ve ple de morralla. Algú fa un estrany; però identifica més roig i es tranquil·litza, no sense amollar:

-- Qui sou vosaltres?

Aboquem tot el peix en un únic cistell i la morralla barrejada continua la seva travessia; però amb una particularitat, el peix menut es posa davant.

Arribem al lloc i un pescador ens llança una xarxa quedant tots capturats. Més tard ha causat efecte la bona relació entre peixos i ha sortit un aleví.

A la taula!

EL CISTELL D'AVUÍ
Pescador: David
Peixos grans: Joan, Tomás i Vicent
Peixos menuts: Jose, Pedro, Javi, Julio i Antonio
Aleví: Tony

EIXIDA AL MONPIEDRA (25/05/2016)

ON DIC PEDRO DIC PEDRA

QUE HA PASSAT AL MONPIEDRA?

El grup dels quatre mulers ens hem convertit en Channel número 5 i és que amb la tornada de Vicent, de Zuric, tornem a recuperar la colla de cinc. 

La puntualitat s'ha imposat com un assoliment definitiu i en l'espai d'un minut hem acudit els cinc components: Tomás, Jose, Pedro, Joan i Vicent.

El destí, el Monpiedra del camí Cabres, ens han assegurat que aquesta vegada si el trobarem obert, tenim la prova fidel dels que ja han estat. El maicalles de Pedro s'avança com sempre a fer mals pronòstics i augurar-nos que ens rascarem la butxaca.

El guia de Joan que agafa el cap de la tribu i en filera prenem direcció cap a la mar. El pensament de Joan ens encamina en direcció contrària als altres vegades per tal de trencar en la rutina. Si, perquè com animals de costum, sempre eixim direcció sud. Així que avui ho hem fet en direcció nord. Per tant, en comptes d'abordar el bar des del sud, ho farem des del nord. El recorregut per les platges no serà des de Sagunt cap a Moncofa; sinó des de Borriana fins a Moncofa. Per segona setmana no hem xafat terres blaueres.

Pel camí del Pou hem fet cap al polígon industrial de Nules i per dins del poble hem arribat a Mascarell, creuant-lo per agafar el camí de la mar, eixint a la platja de Borriana i seguint per vora mar hem passat les platges de Nules  i Moncofa per arribar a la de Cabres i dirigir-nos al bar Monpiedra. En agafar el carrer que ens porta al bar ens arriba un baf de peix fregit que ens anuncia que està obert. En parar a la porta prompte descobrim el canvi del seu aspecte. Es confirma les noticies que deien que l'han reformat i que el nou propietari és el mateix que porta el restaurant l'Alter de Xilxes.

El nou aspecte de luxe desperta novament els pensaments pessimistes de Pedro. Amb el seu remor brunzint-nos les orelles hem agafat la taula que ens ha indicat el cambrer, contraria a la que volia seure's Pedro. 

Servint la taula de cacaus (fregits), olives i la beguda, arriba Tony.

Arriba el moment de demanar i sense escoltar l'oferta, Pedro pregunta si té brascada.

--Si usted la quiere se la hacemos.

-- Muy bien. Me trae una brascada

I afegeix un comentari dient-nos que es mira a l'espill i es veu prim.

--Ja, i eso es que te falta hierro-- li contesta Tomás.

La resta, tres demanem bocata de calamars en all-i-oli i dos el plat de calamars i boquerons fregits, típic d'aquest bar i que es manté en la nova direcció del bar.

Ràpidament ens acabem la cervesa i els cacaus. Ho reposem i novament el recordatori de Pedro, fent petar els dit en senyal de que ho pagarem car. Per a tot seguit dir que:

--Tranquilos que no vais a pagar, que estais invitados.

-- Qui convida, que es celebra!

-- Mi cuñado Juan. Que nos hemos apostado que si nos cobran 5€ pago yo y si son mas de cinco paga él. Asi que como lo de hoy va a subir más de cinco pagará él.

-- Doncs està clar, en aquesta aposta es segur que no paguem.

Tony que no enganxa mai el sentit irònic de les nostres converses ens demana aclariments  al que no s'estava assabentant. En donar-li les explicacions pertinents i el somriure del seu rostre manifesta clarament que ho ha comprés.

Amb ambient de festa i converses disteses anem fent-nos l'esmorzar. El vi de la Manxa que s'acaba i la segon gerra de cervesa ja feia una estona que Pedro l'havia apurat  a base d'anar reomplint contínuament les copes.

Joan demana un culet de vi; però ve l'ampolla sencera.

--Begueu tot el que vulgueu, no patiu. --ens diu el cambrer.

Demanem els carajilos. Fins Tony s'apunta. Només caure, ja està l'ordre del segon. 

Pedro que es frega les mans. "Muchachos os estais pasando. Preparaos"

Són les 12h. Més de dues hores en taula. Ben contentets anem a la barra a pagar. Joan que s'avança per dir que el segon carajillo el paga ell. La de la barra que li diu que elsegon convida la casa i que l'esmorzar són 5€.

Què ha dit! Ens ha faltat poc per a, que tots a una veu, i mirant a Pedro entonem el

--PEDRO PAGA!

En comptes d'estar content, balbucejant li deia:

--Però como puede ser.

En altres ocasions li estaria besant la mà; però avui li sabia mal que digués aquest preu. Curiositats de la vida però així és Pedro.

Però no penseu que ha complit en la aposta. Ha soltat un enfilall d'excuses per no fer-ho.

Primer el que no porte prou diners. Al que l'ama, prestant-se a la conya del moment, li ha dit que podia vindre a pagar quan volgués.

Després, alhora de pagar, en veure Jose que ho feia en un bitllet de 20€, li ha deixat els seus 5€ per que pogués complir en el compromís. Tampoc.

Així que cadascú hem pagat i en anar a replegar les bicis ix el cambrer per a dir-nos que hi ha un que no ha pagat.

-- No fotis, damunt això. Ara si que estem fent el ridícul. 

-- A veure qui no ha pagat?

La veu de Tony ens ho diu. 

-- Yo no he pagado. No pagaba Pedro!

Novament el no assabentar-se de la doble intenció de les nostres converses li ha donat una mala passada i sense voler estàvem quedant en evidència. Sortejat el contratemps hem emprès la marxa de tornada entre rialles i disparant-li a Pedro tota una col·lecció d'improperis.

La tornada per La Llosa, Cami Fondo, Polígon Belcaire, Polígon La Mezquita i banquet.