EIXIDA FI D'ANY A GILET (30/12/2015)

Qui el desembre acabarà, l'any nou veurà

Un any més la Penya La Morralla ha realitzat l'eixida d'acomiadament de l'any que acaba, amb algunes protestes per part dels barons, que reivindiquen la data del 31 com l'oficial. Però la flexibilitat de la penya és més que notable i sempre s'acomoda a les observacions del grup per tal d'aconseguir la màxima de presència i així ha segut, hem acudit tots els habituals de les últimes eixides (Pedro, Tomás, Jose, Joan, Quique, Julio, Javi i Antonio) a més a més dels que segueixen altres rutes (Joan Carles i Rubén) i fins i tot el gran absent, David. Estava justificada l'absència de Vicent per estar en Suïssa.

Els morrallers vallers hem anat en la bici de muntanya, malgrat que més d'un pensava que seria en la de carretera; però el capo, fidel a que les eixides de dimecres són en BTT, en ella hem acudit. Damunt per justificar el perquè anar en BTT ens ha programat una ruta sense tocar gens de carretera i alternant grans trams de sol de terra i fins i tot rius i barrancs en aigua. Aquest entrebancs i algun que altre contratemps digestiu, ha fet que arribàrem més tard. 

Primer entrebanc.
El riu Palància tot pedregós de les últimes pluges. Peu a terra

Segon entrebanc.
Aquest tram era el que portava aigua i algú no ha passat per no fer el peix

Jose i Pedro han passat. Joan i Tomás s'han arrabassat.

Tercer entrebanc.
Uns per la via i un altre entre tarongers

Jose que no s'ha assabentat de que no el seguien ha fet sols el recorregut pel camí de vora la via fins arribar a Gilet. Aquí ja s'ha adonat que no venien. Ha continuat fins a la redona de Sant Esperit i s'ha quedat a esperar-los, moment que han arribat en cotxe, primer Joan Carles i Rubén i després David. Una trucada de Julio per saber la nostra localització ha tranquil·litzat als que ja hi estaven al lloc. A la vista de que l'espera era considerable, Jose, pensant que tal vegada Joan sabés algun altre camí, ha seguit endavant i ja s'ha trobat en Javi que tornava en la nostra cerca. 

En el Bar El Reino, situat en la carretera a Sant Esperit, ens estaven esperant amb impaciència, els de l'Horta i els que s'havien desplaçat en cotxe. Bé l'espera sols ha durat 20 minuts, A les 10:30 h. en taula, La novetat del lloc i la presència de David han estat la nota destacada de la concentració. En arribar els tres perduts tots hem volgut saber les causes; però succintament han eludit les explicacions, tan sols han apuntat als entrebancs abans esmentats.

Alhora de demanar els bocates ha hagut una mica de desordre; doncs sembla que les nostres preferències gastronòmiques eren contraries a la tendència del bar. Mentre nosaltres hem apostat pels bocates tradicionals, alhora de la veritat es descobria que l'oferta era insuficient per cobrir més de dos entrepans de la mateixa mescla. En mirar el mostrador hem descobert que la especialitat d'aquest lloc és la carn i embotit a la brasa; però nosaltres, després de les panxades de Nadal, no estàvem per fer més excessos. 

Després d'unes rectificacions hem pogut esmorzar i per al meu parer no estaven mal. Tot ha seguit com un esmorzar dels habituals. I açò precisament és el que per alguns ens ha servit a poc; doncs els barons, una altra vegada han manifestat que un esmorzar de fi d'any és algo més. En una eixida habitual, altres vegades hem fet més extres que avui que hem notat a faltar el dolç i el cava. Tal vegada el motiu haja pogut ser la presa en tornar.

Es nota que feia temps que no eixia que portava fam atrasà

Una cosa curiosa i que si no recorde mal mai ha ocorregut en la llarga vida de La Morralla ha estat alhora de pagar. Ho hem fet a la carta, res d'un preu igual per a tots, no, a l'opció de tarifa de bocata sencer o mig aquí s'afegeix la tarifa segons la mescla. Al passar per la barra tots hem degut de cantar el bocata que ens hem menjat i amb el llistat davant i boli en la mà anava taxant i cobrant amb una diferència d'un euro per cada modalitat.

Tal era la presa del grup valencià que han eixit escopetejats i no hem fet junts el tram de carretera fins la redona de Gilet. Si algú no li he desitjat bon any ho faig ara des d'ací.

BON ANY 2016

El regrés cap a casa nosaltres ho fet seguint la mateixa dinàmica que a l'anada. Quasi res de carretera, tan sols el moment de l'eixida fins a Albalat. Ja la resta per camins fins tornar a tocar carretera l'últim tram des del pont de Cerverola a La Vall. Asseguda al banquent, acomiadament de l'any i desitjos venturosos pel 2016, abraços, besos i adeu.

P.D. Pels que diuen que aquesta celebració es feia el 31 vos diré, que consultat l'historial d'aquest bloc, que funciona des del 2008, l'últim acomiadament junts fos el 30/12/2012 i ha hagut dos més, un el 30/12/2011 i l'altre el 28/12/2008 (tots tres en Petrés). La resta ho hem celebrat sols els vallers i la majoria en Eslida i mai en 31. Com veureu en les fotos la majoria baix mínims.

Any 2008 (Petrés)

Any 2010 (Eslida)

Any 2011 (Petrés)

Any 2012 (Petrés)

Any 2014 (Petrés)

Serveixi aquesta mirada retrospectiva per reivindicar la recuperació d'aquesta celebració, si és possible, en el mateix poder de convocatòria d'abans.

EIXIDA A PETRÉS (26/12/2015)

LA VALL 3 - L'HORTA 3

Avui, les forces davant de la taula del bar de Petrés, han estat equilibrades. De la comarca castellonenca de La Plana Baixa, hem acudit Jose, Pedro i Joan, se'ns han caigut Vicent, de viatge a Suïssa, Tomás, que tenia curset d'anatomia i per nomenar a David, que ni ve ni se l'espera. Per contra, de la comarca valenciana de l'Horta, han fet ple.

Tímidament hem anat acudint al banquet primer Jose, a continuació Pedro i finalment Joan. Ens sorprenia la tardança de Tomás, ningú dels tres teniem noticies i no recordàvem haver escoltar res el dimecres de que no acudiria. Trucada de telèfon per eixir del dubte i de seguida ens conta el motiu que ja havia enviat per Wassap i que cap dels tres havíem consultat. La ressaca de la ruta de senderisme del dimecres en forma de agulletes prolongades i incisives tenien la culpa. Amb un retard de 10 minuts eixim en busca dels tres morrallers de l'altra banda de la frontera provincial i que ja per Wassap havien anunciat que estaven de camí.

Joan es posa davant i això ja sabeu el que suposa, cap catxo, boca segellada i a pedalar. No hi ha respir. Joan amb plat com si res, ni girar-se, ni tan sol les tossides que de tant en tan s'escoltaven pareixia provocar-li una mica de llàstima. Tantes reunions familiars dels cunyats en aquestes dades nadalenques hauran provocat alguna picabaralla o ves tu a saber pensava jo. Com a referència comentar que tocant les 9 entràvem en Algar, hora clau per mesurar si estem en hora o no. Havíem acurtat de sobra la tardança de l'eixida. A partir d'aquí cosir i cantar, jo al menys hem trobava solt, Joan ja s'havia encarregat de espolsar-me tot el malestar acumulat d'aquests dies. Passats un cinc minuts de les 9:30 h. i a l'altura del bar que hi ha després de passar Gilet hem fet la fusió dels dos grups, menys Julio que havia preferit dirigir-se directe al pessebre (com a descàrrec indicar que aquesta avançada l'ha aprofitada per comprat la coca petresana). Així que a les 9:45 h. estàvem lligant les bicis en la plaça.

Una ullada ens indica que la població ciclista li ha donat l'esquena a aquest bar. Ja dins s'aprecia que la concurrència és mínima i en veure les cares noves del personal que porta el bar, d'origen estranger, comprenem els motius. Tot i aquesta visió, nosaltres no ens podem queixar, per començar el servici ha estat ràpid, els bocates bons i els complements com sempre, si de cas el vi que era fem i fins i tot el rebentat bebible. Segurament es compleix allò que diu l'expressió: "On va Vicent? On va la gent" Ho dic perquè qui s'ha emportat la clientela és el bar del cantó. Com que nosaltres no necessitem la gent del costat, millor que millor, hem pogut parlar tots i malgrat agarrar una taula llarga, tots hem seguit la mateixa conversa.

Més prompte que mai hem deixat la taula, hem pagat els 5 € que es manté i tots junts hem anat fins la redona de l'eixida del poble quedant de trobar-nos el dimecres en l'eixida d'acomiadament de l'any. Hem partit la penya i novament, des de l'eixida de la redona, Joan ha agafat el cap. Tenim la mateixa del matí. Esperem que les forces de l'esmorzar ajuden.

--Joan, d'on ve l'aire? --li pregunte.

--Pregunta-li'l a Pedro que va ahí amagat.

En aquest ordre arribem al Ventorrillo. En eixir de la redona Joan alça el peu, moment que la inèrcia em fa passar davant, posició que no he deixat fins a Nules i mantenint la lliçó ensenyada pel mestre Joan. Aquí Pedro s'ha posat davant i es tanca el circuit de col·laboracions. La cosa és, que en no arriba a l'hora i mitja, hem arribat al banquet, calculant que la mitjana de tornada estaria sobre el 25 hm/h, ja que la mitjana total ha estat de 23 km/h.

El total de quilòmetres ha estat de 68 km.

MARXA SENDERISTA

XOVAR-LA NEVERA-CASTELL DE CASTRO-XOVAR

La penya La Morralla a aparcat la bicicleta per un dia per tal de fer una ruta de senderisme pels indrets de la nostra Serra d'Espadà, atenet la proposta del nostre company Javi que des de que està jubilat a encetat, amb intensitat, la pràctica del senderisme i li feia molta il·lusió conèixer aquest paratge. Els autòctons no hem dubtar de planificar-ne una i al temps que l'hem apropada als nostres amics de València ens ha servit per tornar-la a patejar nosaltres i en el cas de Julio reviure moments nostàlgics del seu passat valler. També hem comptat en la companyia y experiència dels nostres amics Pedreguer i Pepe Buils i que a la fi hem format un bon grup. Així que ens hem congregat Pedro, Tomás, Vicent, Jose, Joan, Julio, Javi, Quique, Pedreguer i Pepe.

En cotxes hem eixit des de La Vall i València direcció a Xovar on ens hem agrupat per iniciar la marxa programada. Els cotxes s'han aparcat en el Restaurant La Carbonera, lloc en el que al tornar dinarem.

Ha estat una ruta molt completa en la què en 16 quilòmetres s'ajunten quantitat de punts interessants i vistes increïbles. Caminarem per sengles màgics i descobrirem part del PRV-138.

Hem fet un recorregut pels termes de Xovar i Fondeguilla, les vistes d'Eslida i travessant preciosos boscos de sureres, visitant el Castell i la nevera de Castro, així com les mines de cinabri del Socavón

Només eixir del poble arribem a l'embassament d'Ajuez, de petites dimensions. Aquest embassament d'origen musulmà del segle XII, deu el seu origen a les avingudes d'aigües del barranc del mateix nom. Tenia prou quantitat d'aigua.
En passar hi han dues alternatives, a l'esquerra per dins del barranc i a la dreta seguin una pista alternant en sendes. Agarrem la de la dreta. Sempre en ascens arribem a la bassa que marca l'inici de la pujada més empinada per accedir a la Nevera. 

Dalt de tot a l'esquerra ix una senda que en pocs metres ens porta a la Nevera.

Nevera de Castro

La nevera o pou de neu és una construcció del segle XVIII. En ella s'emmagatzemava i premsava la neu arreplegada durant l'hivern per vendre-la en les zones costaneres durant l'estiu, ja que posseïa múltiples usos tant medicinals com per al transport d'aliments i fins i tot per al seu gaudi que va permetre l'origen de refrescs i gelats. Es troba en molt bon estat de conservació pel que s'aprecia en la seva totalitat la magnífica volta de forma cònica.

Sense entretenir-nos gaire seguirem en direcció a Castro agarrant una senda en descens prou relliscosa on Julio, que no ho havia dit; s'ha presentat a fer la marxa amb sabates; la qual cosa li ha dificultat molt la manera de xafar. Accedim novament a la pista i als poc metres per acurtar Pedreguer ens enfila per una senda poc transitada i pedregosa que té un inici de ascens i quan corones fas un altre tant de descens per arribar a la cruïlla de sendes, la que ve d'Alfondeguilla, la de Xovar, i la que accedeix al Castell de Castro. Són 400m. de senda cara amunt i en no res estàs dalt.

A les 11,30 h, hem arribat al Castell de Castro on hem aprofitat per esmorzar i reposar forces, ja que des de les 8:30h. que havíem eixit no havíem pegat cap mos.

El Castell de Castro és una fortalesa àrab, a 721 m d'altitud, punt important de la resistència morisca.

El castell ocupa una superfície propera als 2.000 m2, i en ell es poden diferenciar dues parts: d'una banda, el albacar, refugi fortificat pels habitants dels pobles dependents de la fortalesa; de l'altra, el castell pròpiament dit, presidit per la voluminosa torre de l'homenatge, que va ser enderrocada en 1938 durant la Guerra Civil.

Com totes les fortaleses de la serra, va ser refugi dels moriscos revoltats després del decret d'expulsió, i només va poder ser pres pel duc de Sogorb i el general Cavanilles després de la caiguda del Castell d'Aín. També va jugar un important paper durant les guerres carlines.

Per la seva estratègica situació i per ser una excel·lent talaia amb gran visibilitat, va ser utilitzat com a lloc d'observació durant la Guerra Civil de 1936-39. El remot de la seva situació i els nombrosos fets bèl·lics en què es va veure embolicat l'han portat a una ruïna total, tot i que encara podem observar nombroses restes, especialment de les seves muralles, que ens parlen del seu passat esplendor.

Ràpidament vam fer compte de les vitualles, les fotos de rigor i de regrés a Xovar, ens quedava un bon tros i ja passava de les 12h. Vicent Pedreguer i Pepe s'acomiadaren de la resta i s'avançaren, ja que ells no es quedaven a dinar i tenien presa per arribar a La Vall.
Nosaltres poc a poc iniciarem el descens cap a Xovar baixant pel barranc de Ajuez i passant per les mines del Socavón.

Bocamina galeria de la mina de cinabri el Socavón

La Galeria del Socavón va ser l'última excavació minera de la zona. Aquesta galeria es va obrir al barranc del Ajuez sota dels forns antics i a una cota molt més baixa que la resta de labors mineres (550 m). Es van excavar 310 metres de galeria i el seu objectiu era aconseguir el pou Manuel a la seva cota més baixa per treure per aquesta nova galeria el mineral extret. Es pretenia continuar explotant els filons a major profunditat, de fet durant els treballs es van tallar els dos filons situats més a l'Oest del filó principal i sobre els quals es van obrir sengles galeries situades a 49 i 172 metres de l'entrada de la galeria del Socabón encara els treballs es van aturar abans d'arribar al filó principal. També existia el projecte de construir en aquesta zona uns nous forns de destil·lació.
Al costat de la bocamina del Socavón es va situar el transformador elèctric, el compressor i altres dependències sent encara possible trobar en el seu entorn trams de via, alguna vagoneta tipus Decauville de bolcat lateral i restes de maquinària. L'interior de la galeria conserva el traçat de vies de 600 mm d'ample, i en la llera del barranc es pot contemplar la gran escombrera que va produir l'extracció de cinabri.
El Socavón, amb la resta de tasques de la mina San Francisco va ser clausurat en 1967.
Si voler saber tot sobre l'activitat minera de Xovar entreu en aquest enllaç:
http://www.chovar.es/sites/default/files/files/la_mineria_del_mercurio_en_chovar.pdf

Per dins del mateix barranc en trobem la font Fresca que llençava un tímid toll d'aigua, tot hi les fortes pluges de l'última tardor .

I entre grans sureres arribem novament a l'embasament d'Ajuez.

Vora de les 14:30h arribarem al Restaurant de La Carbonera. Sense més dilacions prenguérem taula i amb bona gana férem bon compte del menú del dia. La sopa castellana va obrir els esperits a més d'algun i l'enveja dels que no optaren per aquest plat.

Restaurant La Carbonera de Xovar

Si voleu veure la ruta cliqueu en l'enllaç següent:

http://app.endomondo.com/workouts/647111461/13754194

EIXIDA A GILET (19/12/2015)

DESCOBRINT NOUS LLOCS

GILET (Bar Tròpic)

FITXA DESCRIPTIVA
Hora d'eixida: 8h. 
Lloc d'eixida: La Vall d'Uixó, València, Paterna I BENICALAP
Lloc de destí: Gilet

Bici: Carretera

Equip: La Vall d'Uixó: Vicent, Jose, Tomás, Pedro i Joan;  València: Julio; Paterna: Quique i Benicalap: Javi.

Ruta: La Vall d'Uixó-Algar-Algimia d'Alfara- Torres, Torres- Estivella-Gilet (esmorzar bat Tròpic)-Sagunt-Ventorrillo-Almenara-La Llosa-Xilxes-Nules-La Vilavella-La Vall d'Uixó.

Km. totals: 75 km.
Crònica: La setmana passada vam llançar la idea de que calia eixir de la rutina i que deuríem de buscar noves alternatives sense eixir-nos de la zona de confluència que uneix La Vall-València. Joan va dir de començar provant Gilet i això és el que hem fet avui.
L'itinerari seguint sent el mateix; per ací res de nou, però el lloc d'esmorzar si que ha estat nou. I ja se sap, si encertes el lloc de l'esmorzar, l'eixida és bona i sinó, ja l'has cagat.
Una consulta per internet ens aconsellava un parell de llocs, l'un en la plaça Plaza Virgen de la Estrella de Gilet i l'altre en la carretera de Sant Espirit. Ens hem inclinat per aquest últim. I concretament hem parat en el bar Tròpic. 

Bar Tròpic de Gilet

Els 8 que hi érem ens hem col·locat en l'entrada del bar com l'únic espai disponible, la resta estava reservat. Bon principi, açò pinta que té tirada. Ràpidament han preparat taula, tot seguit tenia damunt l'avitualla de rigor amb la novetat agradable dels vitets, ceba avinagrada i tramussos, a més a més dels cacaus i olives. La cambrera que està en el bloc preparat per prendre nota i en un tres i no res servits. Tots ells de una mesura ideal, ben farcits i cuinats. La beguda que hem necessitat i els rebentats, que deien tenien anomenada, estant bons, no se'n passaven.
Hem aprofitat l'ocasió per planificar els diferents compromisos morrallers fins finals d'any. La cosa ha quedat de la següent manera:

Dimarts 22: Passejada per València i dinar.

Dimecres 23: Marxa de senderisme a la Nevera de Xovar i castell de Castro. Dinar en Xovar. Bar La Carbonera.

Dissabte 26: Petrés. 

Dimecres 30: Eixida de fi d'any. Repetim a Gilet; però ens aventurarem en un altre bar que hi ha una mica més endavant del d'avuí.

A les 11:30h. hem pagat els 5,5€. Si, un bon preu, i pe Sagunt hem fet el retorn a casa.

EIXIDA A L'ESTANY D'ALMENARA (15/12/2015)

La puput cantava en Xilxes, el gallet en Almenara,
en la Cartuixa el pa dur i en la Tanca mai s'acaba

On anem avui? Era la pregunta que ens feiem a mesura que anàvem arribant al banquet. Pedro més impacient ja havia deixat caure la pregunta al wassap al que Jose li va contestar que el lloc estava en la nevera. Doncs aquest matí semblava que continuava congelat. Tots esperem l'arribada de Joan, ell és el guia i com de costum arriba l'últim, haurem d'esperar. En açò que arriba i tots com a llops en llancem a preguntar. No li escau bé la nostra reacció perquè es mosqueja i amb l'expressió "- Ara no us ho dic, es guarda el lloc per a dintre. Del dissabte sabíem que ens hauriem de combinar amb l'altre grup, el de Pedreguer; però pensàvem que estaria concretat abans. Sols sabem que ens veurem tots alhora d'esmorzar. Ells seguiran una ruta i nosaltres una altra; però sols Joan ho sap. Ell mana.

Tots amb les orelles catxes ens enfilem darrere i a l'aventura.
Ara trenquem per la Llacuna, bé sembla que anirem cap a la costa, continuem cap a Almenara, doncs estem en la ruta litoral, no pareix que siga les Valls, encara que passem per les rodalies. Seguim direcció Sagunt, ja, baixarem pel camí del riu a Canet i d'allí ens portarà a les Cases de Queralt. Una mica tard per arribar a les 10. Arribem a la redona de la Opel de Sagunt i Joan dona l'ordre de tornar cap a les Valls que és tard i hem d'acurtar, Bé ha llegit el pensament. Eixim a la carretera de Canet, agafem la redona del Mardà i direcció a la mar. Continuem vora costa i prop de les Cases de Queralt mire el rellotge, les 9:45 h. bona hora, arribarem prompte. Entrada de les Cases de Queralt, Vicent passa de llarg, Joan es riu, jo exclame -- sembla que Vicent si sap on anem. Pedro que es cabreja

-- A mi o me decis donde vamos o no salgo.

Tomás, com sempre, calla i no diu res; però el semblant ho diu tot, estava convençut que aquí ens pararíem. Avivem la marxa, ara si que estem perduts, ningú sospitem del destí, el monpiedra està tancat, tornar a Xilxes?, tal vegada l'Alpino d'Almenara i entre comentaris en veu alta anàvem fent camí. Platja d'Almenara, veu de Joan.

-- A l'esquerra. 

--No diu Vicent, aquest no és, aquest és una propietat particular, està més avant. 

Joan, que de cabut té prou, cap a dins, els borreguets darrere, tots menys Vicent. 

Si, sembla ser una propietat particular. Girem el cul i a seguir el de Vicent que sembla ser el bo. 

-- Aquest camí és el de l'Estany d'Almenara! - exclamem.

Ja, per fi, es clar, el berenador de l'Estany. Bon esmorzar ens espera, embotit a la brasa és el plat únic, Bé la incertesa a la fi tindrà un final positiu.

Pel mig de l'Estany i saludant a un pescador arribem al bar. 

Passeig zona frondosa

Zona humida

Som els primers, no estan els altres. Ens instal·lem i anem demanant per avançar. Al quart arriba l'altre grup. Al total ens reunim 9: Pedro, Tomás, Vicent Cabos, Jose, Joan, Pepe Buils, Xavier Pagés, i els germans Pedreguer (Vicent i Xavi).

Mentre bé l'esmorzar, Pepe Buils ens obsequia amb unes faves. És bo tenir un agricultor prop i en el cas de Pepe sempre va en la motxilla plena d'alguna hortalissa. D'allò que és el temps mai ens falta.

Arriben els esmorzars. Bon plat d'embotit (llonganissa, xoriç, botifarra, panxeta i pinxo) acompanyat de l'all-i-oli i els pertinents cacaus olives i la beguda. El rebentat en got de fang i de extra un xupito de brosses o orujo blanc. 

Bona taula

Aprofitem la trobada per marcar les cites comuns ha realitzar. La més propera, el dimarts que ve, dia 22. Un dia per València II part. Ja al més que ve farem la clàssica de l'Albufera. I entre mitges i sense anar més lluny, també la propera setmana, el dia 23, hem de concretar amb Xavi Mir, la marxa senderista a Castro-La Nevera. Açò es materialitzarà el dissabte en Gilet. A l'igual que l'esmorzar de fi d'any de la Penya. Com vegeu un final de més prou dens.

Paguem els 7,50€ i pels camins de tarongers de La Llosa, Xilxes i la Vall ens tornem a casa no sense gaudir d'una situació pintoresca propiciada per Pedro que avançant-se a l'eixida de València de la setmana que ve ens ha volgut fer una demostració pirotècnica llançant-nos un parell de masclets. Per fer us de tal efecte faller ha fet us de la roda posterior de la seva bici, si, eixa que tan orgullós vol estar d'haver-li posat rodes més estretes i que de segur ara està més que penedit. 

La cosa ha estat de la següent manera. Jo que vaig darrere d'ell de sobte observe que en la roda de darrere se li aprecia un pegot negre lateral. Li faig l'observació; però ells estava entusiasmat en una conversa en Vicent Pedreguer. Jo li cride dient-li que la roda li explotarà. Acabat de dir-ho i boom!, la roda que rebenta. L'arreglem no sense rebre Pedro mil comentaris. Tots coincidim que les càmeres són massa grans per a eixes cobertes.

Així ha quedat la càmera de la bici de Pedro

Reprenem la marxa i als pocs metres més avant boom!, segon masclet. Ja anàvem a bacs. No l'arreglem, l'entrada del pobles està prop i el Poblet davant. Seguim a peu. L'acompanyem Vicent i Jose. Els tres del Poblet i sense fer gens de nosa i amb la bici del manillar recorrem el trajecte fins a casa. La resta, pel camí València, als seus pessebres i de segur foten-se de la situació viscuda .

EIXIDA A L'ORONET (12/12/2015)

EL DISSABTE ON ANEM!

A L'ORONET

OSTRA L'ORONET!

APRETEM LES DENTS

HEM ANAT I HEM TORNAT

SI, ENS HEM CANSAT

PERO AL "TRAN TRAN"

DALT HEM ARRIBAT

EL CHAPARRAL ESPERANT

I UN BOCATA GRAN

A TOTS ENS HA ANIMAT

PER ACABAR, UN REBENTAT

PEDRO, VICENT, TOMÁS

JOSE, QUIQUE I JOAN

SÓN ELS QUE ESTAN

JULIO I ANTONIO

S'HAN ACOBARDAT

I JAVI CAMINANT

Pot semblar hortera, i de segur ho és; però en l'esperit de no repetir-se correm aquests riscs. Per tant deixem-nos de preàmbuls i anem directe al centre de l'eixida, la pujada a l'Oronet i el gran esmorzar del Bar El Chaparral.

Pujada a l'Oonet

Possiblement, el port més transitat pels cicloturistes valencians.

Iniciem l'ascensió als 3 km. de deixar la rotonda d'accés a l'A-23, just al pas per un pontet sobre un barranc i on comença la urbanització El Tochar. Tenim un primer km. suau per escalfar cames i a partir de la cruïlla que ens porta al parc d'oci del Pla ens trobem la zona més dura, amb 3 km. per sobre del 6,5% i alguna rampa al 9%. Concretament el pas per la vaqueria i l'arribada al xicotet monument homenatge a un ciclista mort.

Vaqueria

Memòria ciclista mort

Arribats al 4t km. ens trobem amb un descanset i una zona molt suau, per acabar de coronar amb l'últim km. proper al 5%.

El cim

Per últim culminem els 2 km d'accés al bar El Chaparral en la zona del Barbí.

La novetat són les senyalitzacions col·locades al llarg de la pujada que van informant sobre la distància que hi ha fins a la coronació de la cima, el pendent mitjà que hi ha fins al quilòmetre següent i els quilòmetres que disten del final del port.

En resum, un port molt adient per a qualsevol cicloturista que no es vulgui picar molt i amb unes boniques vistes sobre la vall del Palància i la zona del Garbí.

Perfil de l'Oronet

Bar el Chaparral

Al cor del parc Natural de la Serra Calderona, des de les majestuoses vistes que ens ofereix a 590m d'altura, trobem El Chaparral, restaurant on a més de servir un bon esmorzar, es respira muntanya i natura pels quatre costats. És la compensació ideal a l'esforç d'arribar fins aquí.

El dia gris i la humitat regnant ens aboca a entrar dins, la terrassa per a l'estiu. En entrar una ventada calenta ens anuncia que la calefacció està en marxa, bon remei pels clients de cotxe; però no tant pels que venim suats. Ens desprenem de roba i a gaudir de l'esmorzar. L'oferta ve carregada de colesterol; però una vegada, és una vegada. Tots ens decantem per la carn feta a la brasa. Però collons! quan arriben, quines castanyes d'entrepans! i tots a vesar de mescla. Perquè explicar més, mireu la foto.

Entrepà de "patatas a lo pobre" amb ou i embotit

Ah babaus el que us heu perdut! Antonio i Julio que diuen no estar per a pujades i Javi fent senderisme pel riu Pitarque.

Javi al naixement del riu Pitarque

En una escala de l'1 al 10 tots hem puntuat 10. El rebentat de bon beure; però l'han servit una mica gelat. I del preu no cal parlar, 6 €. Fenomenal. 

I per arrodonir-ho tot i aconseguir la perfecció, el senyor Tomás s'ha trobat esplèndid. Que més podem demanar. Tot sembla que va ben encaminat per afrontar la ruta Càtara. Fins la pròxima que tots hem coincidit no deu d'espaiar-se gaire i encara que hi ha que sortejar l'Oronet, val la pena.

Descens tremolant, degut al contrast entre l'ambient calorós del bar i la fresca de l'exterior; però esmorteint la velocitat amb la maneta del fre anàvem suavitzant el tall de l'aire. Ja una vegada baix la cosa s'ha temperat i el recorregut ha estat més plaent.

Hem arribat a la Vall amb 65 km a les cames, no molt menys que quan anem per la costa; però amb una preparació més completa. La satisfacció de tots ha estat el tema de conversa en arribar al banquet.

Joan ens té captivats