EIXIDA A MASCARELL (19/10/2016)

ENTRE TARONJA I TARONJA PUNXADA

Amb un matí més fosc que la boca d'un llop hem aparegut al banquet. Ens resistim a canviar d'hora; però no es pot eixir abans de les 8h. Sols queden dues setmanes; però caldrà eixir més tard. Anàvem a Mascarell. Per on l'abordem? Per dalt o per baix?. Però l'instint ens encamina direcció eixida carretera Algar, doncs accedirem per baix, Almenara - Les Valls-Platges de Canet, Cases de Queralt- Platges d'Almenara, La Llosa, Xilxes, Camí Cabres-Moncofa-Nules i Mascarell. El bar Societat de Mascarell és el bar elegit, no hi ha altra alternativa. 

Porta d'entrada a Mascarell, poble emmurallat

Molt tranquils i amb boca clientela ens hem fet un bocata tradicional de ciclista amb l'acompanyament habitual i el carajillo de final de festa.

Una nova malaltia de Pedro, res de l'altre món, un simple refredat, que en boca d'ell sembla una pulmonia, ens ha embolicat en una roda de simptomatologies diferents per acabar centrant-nos en la pròstata com a diagnòstic de risc per a la gent de la nostra edat i esbrinar on està la frontera entre si és o no és, els diferents estats d'inflamació, la freqüència i força de la pixada, que si el PSA està per dalt o per baix; la maniobra anal. En fi tot un raonament dirigit per l'especialista i patidor de Joan, seguit per la resta i provocant-nos una inquietud, que en arribar a casa ja estem demanant hora a l'uròleg. Mal tema hem agarrat avui. Damunt pel wassap tractant-nos de fredolics. RES, VELLESA.

Els dos fredolics

L'excepció. El més matxot

La tornada pel camí del Caminàs i l'expressió "entre col i col, lletuga" s'ha canviat per la de "entre taronja i taronja, punxada. Amb una marxa lenta anàvem observant les taronges més madures per tal d'omplir la motxilla de Pedro, fins a tal punt que hem deixat passar per alt les mirades provocatives de les tres fulanes ajocades a la cuneta i les punxes d'un esbarzer que m'ha provocat una punxada. Perfecte per a que Pedro tingués tot el temps del món per escollir les més madures i tastar-les per comprovar la seva dolçor.  Hem canviat la càmera i endavant. Malgrat avisar-me que repassés bé la roda, sembla que no ho he repassat el suficient i pocs kilòmetres més endavant, la roda en terra. Pedro em despotrica per no mirar bé. Després de que tot bé per culpa teva, ara et venen les preses!. Menys mal que només mirar-la Pedro troba la punxa de l'esbarzer, que a més a més té que deixar-me la seva càmera, i que tot siga dit de pas, està en un pegat. Pedro, quant te la torne, no esperis una nova, en arribar a casa la lleve i et torne la teva. "Como quieras".

Aquest canvi ha estat el definitiu i hem arribat a La Vall acurtant l'itinerari pel temps perdut.

EIXIDA A CANET (15/10/2016)

Una de calç i una de arena

Tres equipats i a cavall de la bici (Joan, Jose i Julio) i dos de guapos i a cavall del cotxe (David i Tomás) som els que ens hem vist a la taula del bar Murillo per gaudir. Ja més tard i amb la seva burra ha aparegut Pedro a l'encontre dels vallers en el seu camí de regrés.

Sembla difícil que a aquest pas la Morralla alci el vol. Amb nit fosca hem acudit al banquet Joan, que per segona setmana torna a ser el primer en arribar i Jose.

Pedro una altra vegada és engolit per la Rondalla i ha tingut que acudir a la seva convocatòria per gravar un reportatge promocional. Així que "marta i venga" hem eixit fent parella i parlant de tu a tu hem encetat diferents converses entretingudes que ens ha acostat ràpidament al pont de Sarajevo on ens estava esperant Julio. I ara  a tres veus hem fet les pertinents salutacions i poc més, ja que només entrar al carrer empedrat de Sagunt, Julio s'ha posat davant i ja hem anat enfilats fins al bar, no sense deixar de passar pel alt el pensament que et ve en passar pel punt fatídic que com un acte reflex et fa amainar i maleir al mateix temps. Aquest tram quedarà inesborrable per sempre.

Hem entrat al bar i Julio ha triat una taula menuda; però jo li he fet l'observació que caldria agarrar una més gran que han anunciat vindre Tony, Tomás i David. Julio segueix en els seus tretze i es manté en la menuda fins que s'arrima Joan i ordena la gran. Però aquesta maniobra estava seguida pel graciós del bar, que en un arrencada de les d'ell, posa ordre a la incertesa ordenant-nos que férem us de la menuda que espera a més gent. Això em faltava a mi escoltar una vegada més. O siga que tenim que aguantar, que segons si s'alça o no amb la castanya torta, tinguem millor o pitjor tracte. Així que tenim una de cal i una altra d'arena. Així fins a quan? Com que Joan i jo menejàvem el cap i a més a més observem que en la taula del costat hi ha un client sols ocupant una taula gran, Julio s'ha arrimat a intervenir amb el graciós, que en cap moment a baixat del burro. em demanat el gasto i remugant ens hem assegut en la taula assignada. En això que s'acosta  a demanar la beguda el que faltava, el germà del graciós, o siga el simpàtic. Li demane la beguda de costum; però al moment es em s'acosta per preguntar-me quanta cervesa ens beuríem. Increïble! En fi, que més pistes necessitem! Jo m'he assegut resant perquè aparegueren la resta i tapar-li la boca al subjecte. La qual cosa s'ha produït i l'alegria de veure aparèixer  a David i a Tomás ha estat doble, la primera perquè ens retrobem i la segona perquè veiés el del bar que arrimaven la segona taula i hem acabat com nosaltres volíem; però això no esborra el que per a mi és un mal tractament a uns clients de tota la vida. 

Però no t'ho perdis, la taula si que ha augmentat; però encara estem esperant a que afegeixi més cacaus, més olives i més beguda. Matí per oblidar en quant a la relació amo-client. Bo en quant a la companyia, que està per damunt de tot i que fa que tapi qualsevol incongruència. Els carajillos dolços han llevat el mal sabor de boca i que a més a més han corregut a compte de Tomás. Hem pagat sense fer cap comentari a la barra presidida pel simpàtic, ja que el graciós uns minuts abans s'havia pirat.

A la tornada, cadascú hem agafat les nostres burres i camí de València i La Vall. En el Ventorrillo hem vist de cara a Pedro, que havia assegurat que en acabar en la foto vendria al nostre encontre i els tres enfilats i amb poques ganes de parlar, li hem deixat a Pedro el cap per a que marqués el ritme que volgués, en el que era la seva part de l'eixida. Sense sobresalts ni intentatives de cap tipus hem arribat al banquet.

EIXIDA A PETRÉS (08/10/2016)

"GÜELOS I MÉS GÜELOS"

Vagi, arribe al banquet, encara no són les 7:45 i Joan ja està assegut. Noticia, que no serà la primera vegada que arriba el primer? Al poc arriba Pedro i s'atribueix el haver arribat primer; però que havia tingut que tornar a casa a posar-se el pilot. Tal si val, doncs ara el titular és que jo per primera vegada arribe l'últim.

Entre dos clarors movem, Pedro es situa l'últim per anunciar la nostra presència amb la seva llum roja. La marxa és molt més tranquil·la que el dimecres. Les converses són escasses i curtes. Hem anat majoritàriament en fila i alternant les posicions entre xerrada i xerrada.

Al desviament a Petrés, com que encara eren les 9.30, Pedro i Jose han girat; però Joan ha seguit a l'encontre de Julio.

Lògicament, Pedro i Jose han arribat primer al bar, han elegit taula i rosegant cacaus i engolint cervesa al temps que els ulls s'anaven darrere d'unes platerades d'anguiles que anaven servint a les taules del costat, han quedat a l'espera. Jo ho tinc clar, si les anguiles formen part de l'oferta culinària d'avui, en demane. L'arribada de l'expedició ens ha portat la novetat de que també venia Antonio. Les salutacions han vingut en l'anunci d'Antonio de que és "güelo" per segona vegada, un xiquet de nom Alberto. A La Morralla li creixen els "güelos".

Amb les felicitacions hem passat a demanar l'esmorzar. Tots s'han llançat a demanar primer: però jo que estava en la meva idea fixa, he interromput preguntant-li si les anguiles que eixien de la cuina era per tothom. En contestar que si, i assabentar-se la resta, ràpidament Joan i Julio han canviat de menú, Pedro en cara d'oix, no i a la seva, brascada i Antonio que no li convenia mullar ha seguit en el seu mig bocata. 

Ens han servit i els tres de les anguiles hem gaudit de que manera, estaven en el seu punt de sabor, textura i picant. Jo de les millors que he menjat. La resta també ha opinat el mateix.

Aquesta és la pinta que tenien

Antonio és ha informat dels decibels que té el bar fent us d'una aplicació de mòbil, 80, 20 més del límit aconsellable, que està en no passar de 60. Aquest soroll ha propiciat que la taula portara dues converses alhora, per un costat Joan, Pero i Julio i per l'altre Antonio i Jose. O siga, lògicament en funció de la proximitat.

Al final si que ha hagut una crida d'atenció al conjunt per anunciar l'acord pres en la conversa de Julio de que el divendres estem convidats a dinar a casa Julio després d'una passejada per la capi. Bé morrallers, esteu convidats.

I parlant de convit, moltes gràcies Antonio, que ha tingut el detall de convidar-nos a esmorzar per festejar la bona nova. 

Reton a casa amb la separació pertinent en el lloc estipulat. Ens trobem novament els tres en fila. Fila que prompte encapçala Joan i que amb el gust del coentet en la boca li donava l'energia suficient per posar-nos firmes i no tindre temps de contemplar l'hort de taronges madures ni molt menys que Pedro pogués fer compte d'alguna d'elles. En favor de Joan dir que ha posat un punt per sota del que sol posar Quique i el fill quan ens arrosseguen. En aquest cas ha posat el crono per dalt de 28. Així hem anat fins la redona del Ventorrillo on una passada de frenada de Pedro, no sé si intencionada o d'imprudència l'ha posat al capdavant amb uns metres de distància, que en girar-se i comprovar l'espai, ràpidament li fa canviar el gip i es llança. Coses de Pedro, que es resisteix a tindre els peus a terra. Amb aquesta formació i mantenint la distància hem arribat a la circumval·lació d'Almenara, en la que novament Joan a pres el cap i ha tornat ha posar-nos per dalt de 28. Però a mesura que la pendent pujava i ens arrimàvem al final de  la pujadeta, anava pujant la velocitat fins a 32. Adéu Pedro. L'efecte imminent ja sé sap, li entra el "bajon", deixa de pedalar i a esperar-lo. En La llosa junts i aguantant l'excusa de que els calçotets li molesten i damunt donant-nos les culpes "me obligais a que me ponga calzoncillos y no se porque os hago caso" i a ritme de mariquites hem continuat. En això que ens passen dos ciclistes a la veu de "anem a per les cerveses", no sé si Pedro ha entès que l'han convidat a beure; perquè s'ha anat darrere d'ells. Joan i jo hem anat a la nostra i observant-lo en la distància. Però Joan no estava per a que li tocara les pilotes, després d'esperar-lo. A la caça! Doncs anem. A 35 i a per ells. Anàvem menjant el terreny i ja observàvem que Pedro no podia seguir el ritme d'aquells. Es gira i en veure-nos arribar es despenja d'aquells pensant que nosaltres l'engoliríem i ens quedaríem els tres; però Joan no estava per eixes, l'hem passat, hem connectat en els altres i a la seva roda ens hem anat, adonant-me jo, que anava darrere, que Pedro no ha enganxat. Li entra el segon "bajón". En un kilòmetre li hem tret mig. Tres voltes a la redona de Famoti i ni es veu. Res que abans de la redona de Moncofa hem parat a esperar-lo. Ha arribat, ha passat i ha accelerat. No té remei. Anem Joan, ja pararà o quan vulgues l'envies a fer la mà. No ha tardat en amainar, es clar, estava acostant-se a la redona de Moncofa i no volia prendre la decisió. Ara em toca a mi, de bona gana em aniria cap a La Vall; però li passe i no li deixe que obri la boca, enfile cap a La Vilavella. Hem trobe per primera vegada en tota la tornada al capdavant. Doncs vaig a fer el cabró. Vaig a posar-me per dalt de 28 com Joan i a veure que passa. Pedro s'apega, passem el desviament a Nules i darrere. Puje a 30. Segueix. 31, 32 i darrere. Arribem a l'eixida cap a La Viavella i ha aguantat. La meva expressió no ha tardat en arribar. "Ja veig que te va més el meu cul que les cerveses d'aquells". Al final s'ha animat el xic. Segona expressió que se m'acut, "Pedro, ara no te molestava els calçotets. Crec que te xorra sang, en arribar a casa tindràs que posar-te Halibut". Estava insultant, es veia recuperat. Camí de les hortes, Pedro davant, arribem al stop, "Cuidado que viene un coche, cuidado con Pascualet, no se caiga", en al·lusió al ciclista major de La Vall que venia per la dreta,. Total que aprofita i arranca, "serà maricó"!. Aquesta vegada soc jo el que hem quede en mig, espere a Joan i prenc la determinació de no anar a per ell i deixar una distància que li faci pensar que vaig apurat. Ja que per Nules li he estimulat a seguir-me vaig a continuar mantenint la seva autoestima. Així hem anat el primer tram, on la carretera va pujant; però en arribar dalt i entrar en la recta, Joan m'ha passat dient que no li donem més avantatge, que ara cara avall ens traurà més distància i no l'agafarem. Jo a la meva, confiava que la distància que tenia seria suficient. He pujat un puntet però no he seguit a Joan. Abans de pujar a la redona del Randero els dos cunyats ja estaven junts, suficient per a que a Pedro li entre el tercer "bajón" i es que el coneix més que sa mare. En la rampa a la redona ja els tenia a tir. Pedro s'ha girat, error, m'ha vist massa prop. El final de la història ja us la imagineu. Aquesta és La Morralla que m'agrada. Benvinguts a les nostres batalletes.

EIXIDA A TORRES TORRES (05/10/2016)

En Torres-torres, escaporres

El número tres, perfecte és; 

sobretot quan no em podem ser més 

i després d'anar sols, encara més.

I, qui som els tres?. Doncs, Pedro, Joan i José. A més a més, els tres hem acudit en un tres i no res. No ha mediat convocatòria, no hi ha hagut contacte previ. El mutisme ha estat present en el que anava de setmana; però tots teniem en el cap que a les 7:45 h. al lloc. L'arrivada al banquet ha estat fent el joc del tres en ratlla, Jose pel sud, Pedro per l'Oest i Joan pel Nord, els tres alhora, hem fet tirera al banquet i per tancar la rosa dels vents hem pres la direcció cap a l'Est.

Una llarga introducció de l'esglai que ha patit Pedro la nit del dissabte, on un dolor del braç el cagà pensant-se que li venia l'infart. Escoltat tot el procés i a la vista que tot ha estat una falsa alarma i que ha quedat en un poregós que li dona molta importància als xicotets coses, hem arribat a la conclusió que s'havia passat en l'eixida del dissabte per La Yesa. Açò ha donat peu a que els dos cunyats informaren de l'esmentada eixida. Ràpidament ha agarrat la verba Pedro, que com és costum en ell, es recrea i monopolitza en la visió negativa de les coses,la qual cosa cabreja a Joan que només feia que corregir-li i puntualitzar. A més a més, el més curiós ha estat que tot ho ha centralitzat en el menjar, de la ruta no s'ha parlat gens. Tota aquesta conversa ens ha durat més d'una hora de bici. No sé quantes vegades haurà repetit que ha menjat un arròs brut (arròs amb porc senglar, qui és el que li donava un color rogenc); si els entrants eren pocs, els postres s'ha limitat a fruita del temps i que patatin i que patatan. Oh!, i damunt 20€, quim atracament! Vos podeu imaginar, que un simple dinar, doni per a tanta canya en boca de Pedro. La cosa s'ha acabat arribant a Petrés (fixeu-vos en el recorregut: La Vall d'Uixó-Almenara-Les Valls-El Pontazgo-direcció Petrés i girar pel camí de Terol a Torres Torres). Doncs bé en el camí de Petrés Joan li ha proposat a Pedro que aquest diumenge, ell i la seva dona i Joan i la seva, agarre el seu cotxe i per 25 € cadascú que els porte a La Yesa i que ell pague demanat tot el mateix que s'han menjat i begut. Contestació: "De acuerdo, me los dais y os invito en mi casa" Ha estat un bon antídot, Joan. Genial!

Hem entrat en el camí de Terol i hem tingut que fixar molt l'atenció per la gran quantitat de cotxes i un parell d'autobusos que anaven i venien al Col·legi Sant Vicent Ferrer. Així que callaets, fins a Torres Torres.

Joan entrant al Bar Martí de Torres Torres

L'esmorzar en aquest bar no cal parlar gaire, tots ho coneixeu i segueix en la seva bona línia. Per trencar l'excel·lent menú, Jose ens ha obsequiat en una coca dolça, que segons el portador de Pedro, era el millor que hi havia. 

El carajillo amb coca un bon complemet

La coca torresana, ges a veure amb la petresana

Un Wassap de Quique amb tot un mostrari de medicines li ha recordat a Pedro el malet que està i que tenia que prendre's les pastilles, tot i que abans ja l'haviem convençut de que no se les prenguera.

La medicació de Quique, quina merla deu de tindre!

Dues pírriques pastilles per un cuentista

Hem tancat la conversa amb la introducció del tema polític del moment i treien les nostres pròpies conclusions, al tems que ens alçàvem per moure i que ha aprofitat Pedro per dirigir-se a la taula del costa i la barra per a donar-los part en la conversa amb una alçada de veu per a cridar l'atenció. Els 5€ han apagat la flama i bicicletes endavant. 

Vagi, a Pedro li entra "el bajón" només eixir decideix no seguir-nos. Li entra eixa fluixera que el fa anar per camins diferents. Total que es va a la seva. Nosaltres per Alfara i algima Algar i el pel riu, carretera d'Algar i de tant en tan anavem en paral·lel fins a la redona del Pinyal que s'ha incorporat a l'aria de servei i tots junt a la vall. 

Xerradeta al banquet i el dissabte a Petrés. Tornem a ser Morralla, curta; però Morralla.

EIXIDA A ESLIDA (01/10/2016)

UN MAL SOMNI

El dimecres una amenaça de pluja em s'acovardeix i espante els cunyats. Propose eixir dijous, no reb resposta, per contra descobreix que per al dissabte Joan es va a la cita dels bons homes i arrossega a Pedro. M'he quedat sol, penso. Deixe córrer la setmana i a veure que passa. Divendres de vesprada un despistat Julio demana auxili, jo em quede a la rereguarda a veure com ix la cosa. Es confirma el panorama. Hem queda doncs l'opció de Julio, penso una mica; sincerament, Julio, la companyia em seduïa; però el fet d'anar sols em tirava enrere. Calle i decideix quedar-me en casa.

Em gito al llit pensant, què està passant?. Què queda d'aquesta Morralla. Bé està que molts esteu esguerrats, altres ocupats; però la realitat és que La Morralla està sota mínims. Tot angoixat m'adorm.

Hem desperto sobresaltat i tot suat, he tingut un mal son. He somniat en una peixera amb poca aigua i uns peixos, en cara dels de la penya, pegant glopades i a un costat una capelleta amb una mare de Déu en la cara de la Paquita en una ciri alspeus amb una flama dèbil i a punt d'apagar-se. Ja despert penso, serà un mal presagi. No crec en aquestes coses; però una cosa tinc clara, demà ix en bici, no em quedo en casa, dec seguir amb la rutina, l'eixida del dissabte es sagrada i una mandra no deu de ser motiu per abandonar. El destí ho tinc clar, La Paquita. Un pensament en David em reforça  la decisió, ell sempre que pot escapar-se pren la decisió d'anar a Eslida. Ho tinc clar. Em dorm amb la pau d'una decisió que em salvarà el dissabte.

M'aixeco i sols m'encamino al santuari d'Eslida. Només arribar em dirigeix en busca de la Paquita per tal de que em done la flama que revifi la esgotada palmatòria perquè no s'apagui,

Amb l'esperit de la Morralla reviscolat, sols mancava omplir la peixera i això és el que faig, agafo taula i gaudeix d'un gran esmorzar,

Amb l'anima i el cos recarregat em torni a casa amb la satisfacció del deure complit. 

En casa tinc la flama. Quan vulgueu recarregar-vos passeu per casa

EIXIDA A ALMEDIJAR (17/09/2016)

SETMANA DE RETROBAMENT AMB LA SERRA D'ESPADÀ

Pedro i Jose, cap més. Els dos sols, és el que hi ha, la Morralla segueix sota mínims. Avui se'ns ha caigut Joan i Julio, uns compromisos socials ens ha arrabassat de la seva companyia. La resta segueixen barallant-se amb les seves pròpies circumstàncies.

No vaig a posar-me en Pedro. Aparellaments d'aquests també tenen les seus coses positives i ens permet un apropament, que afavoreix un coneixement més estret. Ho hem passat molt bé. El que semblava una eixida desangelada i que als primers kilòmetres, el pensament estava en la nostàlgia del gran grup, d'eixa companyia necessària, d'eixes primeres converses, discussions i carregades, poc a poc va anar canviant a mesura que avançaven i va girar de sobte quan en arribar al Juncar hem agarrat la direcció a Segorb, deixant a l'esquerra la reiterada ruta de la Penya. Automàticament el cervell es rearma i va prenen de la situació i treu a la memòria les imatges i bons moments viscuts a cada kilòmetre que vas passant. Et concentres en nous traçats, canvis de desarrolls diferents, no deixes quasi mai la circulació en paral·lel, pel que la conversa no s'interromp en cap moment i el més estimulant, ens movem per la nostra Serra d'Espadà.  Curiosament, el tram del bufador (Soneja-Almedijar), s'ha convertit en un tram perillós. Molts cotxes ha vist en aquesta ruta la manera d'estalviar kilòmetres i temps i tens d'anar en compte en les corbes no te la pegues en algun de cara. Però bé, en prudència mereix la pena pedalejar primer entre tarongers, per enseguida la poca rendibilitat d'aquest cultiu, dona pas a les oliveres, ametllers i la vegetació autòctona. 

Unes poques rampes i entrem en Almedijar en busca del bar del nostre amic el simpàtic. Entrem pel carreró estret prohibit i el primer que ens crida l'atenció és l'ombratge que cobreixen els carrers que envolten el bar. No ho dubtem, ens quedem fora. Primer canvi positiu. Ràpidament apareix en la llibreta el simpàtic. Segon canvi positiu, es presenta cordial, amable i alegre de la nostra presència. S'interessa per la nostra absència i inclòs es dirigeix a la taula del costat per comentar-los el temps que ens coneix, fins i tot, personalment revoca a quan hem servia aigua a ma casa i el col·legi. Tal com ho conte, no sé si haurà passat la pigota o que la trastornat; però estava desconegut. Passa a la feina i ens pregunta que volem. Altres vegades anàvem directes a demanar lo clàssic; però avui, a la vista de tanta amabilitat li responc, que tens?. I tot un seguit de sortit i de corredissa ix de la seva boca. Tan bocabadats estàvem que no ens hem assabentat gaire; perquè hem acabat demanant el clàssic de francesa en llonganissa i botifarra. Ja no l'hem tornat a veure fins l'acomiadament. El que ha vingut a continuació ha estat un servici esplèndid en el que dues cambrers alternaven la seva presència sinó venien les dues. Sembla, tot siga dit, que durant tot l'estiu ha degut de tindre molta marxa i avui li ha fallat la clientela, de ciclistes sols estàvem nosaltres, la resta la taula de dins dels de sempre i fora un parell de taules i el personal contractat, en un número de tres a mes del matrimoni disposaven de més temps. Tercer canvi positiu, encara que accidental; però si hagués vingut ell i en el mateix semblant, més entretingut hauria estat l'estada.

Primer viatge, la cambrera jove ens porta els cacaus (un bon plat i dels autèntics valencians); les olives (verdes i negres i en quantitat) i la beguda (llimonà i vi, etiqueta personificada -Carmen Viñado- i de bon beure). Parlant de personificacions, els tovallons de paper també estan etiquetats fent publicitat. A l'igual que el tendal de l'entrada al bar. Tot una mostra de poder, del molt que deuen d'estar folrats i del bé que es va el negoci.

Segon viatge, una altra cambrera, aquesta més dureta, ens porta els bocates (pa del forn, bona mida i calentet, recent fet). La paraeta està preparada. Bon profit.

Tercer viatge, repeteix l'anterior. Demanem els rebentats de conyac cremat. 

Quart viatge, al poc bé la jove preguntant que voliem. Ja hem demanat, gràcies.

Entre mitges, des de la porta del bar el simpàtic en llança una de les d'ell: 

-- "¡Que, os traigo unos poleos!"

-- No fa falta, ja venen els carajillos.

Quint viatge, es presenta la jove en ells.

Amb uns gots més grans dels normals (cosa que dona la sensació de buits) els assaborim per fer-los durar. Molt bons. La satisfacció es total. Seguts en taula i el somriure de boca a boca, semblem una parella d'enamorats.

Una hora ens ha ocupat fer compte de l'esmorzar. Ens mirem els dos i pensem, si fossim més, de segur que hauria repeteixo i allargaríem l'estada; però així, anem-nos.

Passem a la barra i darrere ens rep l'ama. Tota una mostra d'amabilitat i establim una conversa amena, entrant en detalls de la marxa del negoci, de les nostres visites més espaiades i els motius, etc. Açò no ho podem considerar un canvi perquè ella sempre s'ha manifestat així.

Demanem el compte, consulta amb el simpàtic, que respon: 5,50€. Ha baixat el preu. Quart canvi positiu.

Ens acomiadem amb el compromís de tornar més sovint.

La tornada pel bufador. Només entrar i a la primera corba ens trobem un un accident de ciclistes, parem, ens preocupem; però l'operativa ja estava en marxa, un en terra semblava el pitjor parat, dos ferits (un assegut en una ferida al cap i l'altre parlant per telèfon amb el cul del mallot destrossat i sagnant)  i un quart que ha eixit lliurat. Les causes, el que havia comentat al principi de la crònica, en entrar en la corba el primer s'ha trobat un cotxe de cara, anava cara d'ell, ha frenat i els de darrere un a un han entropessat i a terra.

Un poc arrabassats i venint-nos a la ment situacions recents viscudes i als perills que ens enfrontem hem anat fent camí i pel Marianet a casa.
CONCLUSIÓ. Si el dimecres la nostàlgia retreia indrets de la Morralla com la Paquita o Torres Torres, avui hem de afegir Almedijar. 
Rebobinem i recuperem eixes sensacions mig oblidades.

EIXIDA A ESLIDA (14/09/2016)

LA MORRALLA 

MÉS QUE UNA PENYA CICLISTA

La Morralla és una penya ciclista que encara que s'ha creat per a fer la practica esportiva de la bicicleta no té com a meta prioritària les fites esportives, ni molt menys adquirir una forma insultant, res d'això, més ve utilitzem la pràctica ciclista per aconseguir com a meta unes fites saludables, fomentar les relacions humanes i alcançar les satisfaccions personals, entre altres.

Tota aquesta introducció bé a compte que avui hem estat esmorzant al bar de la Paquita Pedro, Joan i Jose i ja sabeu que aquest indret per a La Morralla és el Santuari. I és que només seure en taula el cos experimenta una descompressió, es relaxa i sents una sensació de plaer que no es produeix en cap altre lloc.

Hem tingut una conversa ininterrompuda i hem consumit dues hores sense adonar-nos del pas del temps tot en un clima de pau. Avui la Paquita oferia un ambient ideal: La terrassa en poca gent, sense soroll, un clima temperat i la família participant en la nostra conversa cada vegada que s'arrimaven a servir-nos, una vegada era un fill, l'altra era el germà, i de tant en tan la Paquita i fins en un moment va guaitar el pare. Se'ls nota que ells no s'obliden de nosaltres i se n'alegren de la nostra presència. 

Moltes vegades pensem que estem en una roda monòtona i recurrent dels destins de les nostres eixides; però l'essència de La Morralla està ahi, de treure suc de qualsevol lloc; perquè el que busquem  és trobar en cada eixida allò que ens fa sentir bé i això ho aconseguim, no en una ruta més o més pesada o en un esmorzar mes o menys exquisit, no, està en la convivència que hem creat i que fa que la nostra Penya tinga una vida tan llarga i una salut tan bona.

Llocs com la Paquita i Torres Torres ens fan recordar que el nostre sentit de Penya té una solera que ens identifica i ens fa diferents i que és el que ens ha fet i ens fa perdurar. Assaborim aquest moments i altres que segurament a més d'un es vindrà al cap i que cal mantenir-los encesos. 

No se si serà nostàlgia; però la veritat és que hem de vindre més vegades a Eslida que últimament la tenim prou oblidada i no devem de renunciar a les nostres arrels.

No ha pogut faltar com a tema de conversa la recent visita del grup Movistar al bar i que tots hem pogut conèixer via wassap. Ha estat el moment que tota la família ha acudit al voltant de la taula. Nosaltres hem aprofitat per presentar a la Paquita al nostre Nairo Quintana i reproduir la foto en ella.

EIXIDA A CANET D'EN BERENGUER (10/09/2016)

REAGRUPAMENT DE LA MORRALLA DESPRÉS DE L'ESTIU

Una Morralla sota mínim reprèn l'activitat rutinària després de les vacances

Com ho pogut comprovar els seguidors del bloc, si no escric jo les cròniques, no hi ha hagut cap que hagi volgut agafar aquesta responsabilitat i ens hem quedat sense conèixer les vicissituds, els secrets i tota la mena de converses que s'adonen en les eixides i tertúlies de la nostra penya.

La primera cosa que hem trobe en tornar és que la penya està sota mínims. Tomás segueix de baixa i en lenta recuperació, a Javi, que a meitat estiu li ha esclatat l'esquena, segueix invàlid, Vicent està de baixa avus maternus, David segueix desaparegut i a més a més en el dia d'avui, Pedro ha fet fugina per un compromís gastronòmic-guitarrer i Antonio en mode estandby.

Els que hem quedat disponibles i ens hem assegut en la taula del bar Murillo de Canet hem segut: Joan, Jose, Julio, Quique, Sergi i Tony.

Avui farà un mes que jo eixia a Canet i un mes després ix i torne al mateix lloc. Els que haguéssiu llegit aquella última crònica es quedaríeu en el missatge de descontent del bar Murillo. Però el cicle no es trenca ni crec que es trencarà. De totes maneres sembla que el tracte, la situació, les circumstàncies, etc, són aleatòries. Avui s'han ajuntat totes les variables de cara i la cosa ha eixit quasi totalment contrària a la vegada anterior. Tot ha ocorregut amb la normalitat dels millors moments. L'única objecció ha estat la poca oferta alimentària; però el que ens han servit ha estat acceptable i en la beguda ens han servit el que hem necessitat i alhora de pagar no ens han refregat per la cara si hem begut més i hem tornat al preu anterior, el de sempre.

Segurament ha influït  la poca clientela que hi havia i no tenien l'estrès d'altres vegades.

DARRERES EIXIDES DE L'ESTIU

Per tal de fer constància de les eixides de la Penya publique les darreres fetes, fins la meva tornada, després de l'aturada estival.

            20-08-2016: Torres Torres

Bar Martí (Torres Torres)

            24-08-2016: Puçol

            27-08-2016: Torres Torres

            31-08-2016 : Algar del Palancia

            03-09-2016: Petrés

EIXIDA A SEGART (17/08/2016)

LA MORRALLA ACONSEGUEIX EIXIR DE LA RUTINA

Una vegada més es demostra que si La Morralla programa una eixida inèdita o fora de la rutina, el poder de convocatòria augmenta, Avuí s'ha nodrit de cares conegudes i cares noves, Un fet tan especial requereix d'una bona crònica, Per tant i en absència del cronista oficial, seria bo que algú es llançara a fer constància  escrita d'aquest esdeveniment. Dels veterans i segons la foto enviada per wassap veig a Joan, Pedro i Javi. Delego per assignació a dit a Joan. 

EIXIDA A CANET D'EN BERENGUER (13/08/2016)

DES D'ALBALAT DELS TARONGERS 

FINS A CANET D'EN BERENGUER

Encara que el bloc està parat La Morralla no ha deixat la seva activitat. Eslida, Benavites, Petrés, Algar, Faura i l'Oronet han estat els destins, a més de l'extra als Càtars, on la nostra penya ha estat representada per Joan.

La Morralla cada any que arriba l'estiu es descompon i es té que rearmar i les solucions són imprevisibles. Tot i així, com el nostre poder d'exigència ha anat a menys i l'actitud conformista s'ha instaurat, doncs ja ens dona igual onze que catorze. En hem fet pràctics. Hora d'eixida, lloc de trobament i lloc de destí i casascú que s'ho arregli per acudir. I com diu el refrany castellà: "A rio revuelto ganancia de pescadores" l'amic Pedro s'ha aprofitat per marcar els itineraris al seu propi benefici.

La planificació bàsicament s'ha coordinat al principi de l'estiu en Javi que estava sols i a més a més s'ha incorporat a les eixides dels dimecres i últimament com sempre tras la incorporació de Julio i Antonio. Tony segueix anant per lliure.

Pel que a mi respecta sols he pogut acudir a quatre, dues a Benavites, una a Algar i la d'avui a Canet. Com a fet rellevant dir que en l'ultima a Benavites ens vam xopar. I en quant a la del Oronet, pel que m'han contat, bé en quant a la pujada, no tan bé en quant a l'esmorzar, perquè anaven tots ensomniant en el plat d'ous fregits, patates i embotit i ens van trobar el Xaparral tancat, tenint que recórrer al de baix.

L'eixida a Canet d'avui ha estat diferent en quant a la ruta; perquè seguint la nova ruta imposada per Pedro, la qual suposa que els de La Vall hem d'anar a la redona de Xilxes, el senyoret fuig de la pujada de Xilxes, hem anat per la N 340 i en el Ventorrillo pujar a Torres Torres. Ja a partir d'aci seguim el camí habitual. Una observació i una suggerència. En arribar al fatídic lloc, de mal record per la Morralla, on es va enganxar Tomás i produir-se el contratemps, s'ha construït una redona i hem comprovat que la nostra seguretat no està coberta i que deuríem d'agarrar el carril bici.

Una altra diferència ha estat la visita de David que ha fet servir la invitació de Javi via Wassap i en ha acompanyat en la taula a Julio, Antonio, Jose, Javi, Tony, Quique, Pedro, Joan i Vicent.

L'ultima diferència és que aquest bar té una de cal i una altra d'arena i avuí ens ha tocat la vessant roina. Hem fet el de sempre, hem actuat com els clients que fidelment anem acudint des de no se quant anys i hem tingut que suportar un cambrer mal educat, el germà menor que feia uns anys havia desaparegut i ha tornat, uns bocates mal cuinats i aburrussats i per a súmmum, alhora de pagar, ha fet una cosa que no havien fet mai, cobrar 6€, i justificant-lo perquè hem begut més del compte. La realitat per a mi es, que el bar estava buit i com no li eixia el calaix que esperava, s'ha aprofitat de nosaltres.
I la puntilla, escoltar el comentari de: "Ya era hora que se fueran. Tu sabes si arman jaleo estos ciclistas"

Morrallers ja sabeu el que penso i com jo més d'un; però nosaltres som així, ens acatxem i ...

EIXIDA A ALBALAT DELS TARONGERS (16/07/2016)

A L'ANADA: 

Anar més sol que la una; però 

Val més anar sol que mal acompanyat

A LA TORNADA

En bona companyia; però

A tota pastilla

Açò ha estat el inici i el final de l'eixida d'avui. De matí sembla impossible la coordinació. Cadascú vetlla per la seva comoditat i tria la ruta que menys el perjudica. Aquest any els xilxeros han baixat un esglaó més, ja es ve tort pujar a La Vall; sobretot gràcies a la posició de Pedro. I ja se sap, quan un fa marxa enrrere després és molt difícil de recuperar. Ho va provar el primer dia anant en busca dels valencians i li va eixir bé, ho va repetir la setmana passada i els càlculs li tornaren a eixir bé en trobar-se en el camí en la resta i avui ni ha encertat en la ruta ni en els càlculs, no ha topetat a ningú.  Cal dir que Jose ha jugat al amagatall, primer, que com a sol que ha eixit, ha iniciat una marxa de arrossegament de temps, retallant en la no espera del banquet i més encara en la no espera de la carretera d'Algar. Total que ha avançat 20 minuts. Pels que coneixeu els nostres temps de pas, avui a les 8:25 ja hi era a Algar (en comptes de les 8:45 h). 

En girar cap a Alfara m'ha vingut al pensament que deuria d'haver pujat al Juncar; però per no fer marxa enrrere he continuat, sabent que anava molt avançat de temps per fer els retrobament en els de València i en Pedro, si feia el mateix que la setmana passada. Però vas sol i sense voler vas calfant-te i et veus en Estivella prou abans de les 9. He passat la cruïlla de Les Valls sense trobar-me en Pedro. Clar, he pensat, ell porta en el cap l'altre horari i avui quan ixca de la cruïlla, jo ja haure passat i ell anirà cap a Algimia i..., que es fotiga. En arribar a la cruïlla de Segart he tingut un pensament de pujar i fer temps. Ha estat tot un encert. Faria més de 20 anys que no hi pujava i ni em recordava com de pesat seria la pujada, ni els kilòmetres de distància. El primer que he descobert només entrar a la carretera és que hi han els accessos a l'autovia; això explica perquè sempre que passem per la redona Albalat-Segart hi ha algun que altre cotxe que ens fa amainar o parar. Un cartell ens diu que són 4 km. 

Total que la pujada al principi té una alternança entre ascens continuat i alguna pujada curta per arribar a l'últim kilòmetre que és quan es fa més dura. No ha estat mal. Propose com alternativa fer-la de tant en tant i en comptes de rodar per Petrés, pujar a Segart i tornar directes a Albalat. O inclòs quedar-nos aquí a esmorzar.

En tornar a la carretera de costum i al pas per Gilet m'he trobat de cara en Javi i Antonio. Els tres hem continuat fins a Albalat per Petrés. Ja entrant al poble els que venien de cara eren Quique i Sergi, aparcant les bicis en la plaça, Pedro i quan estàvem agarrant taula, Joan. Que curiós, alhora del pessebre si que hem sabut estar tots en temps.

Ja en taula, la curiositat de Pedro no s'ha fet d'esperar. 

--¿Por donde habéis venido? Però mirant-me a mi.

-- I tu? Explica't. Nosaltres hem fet la ruta marcada. Amb l'excepció de que jo he anat a Segart. 

-- Ahi està, por eso no te he visto. 

-- Yo he venido por la N-340, haciendo el recorrido al revés y me he subido hasta Estivella para ver si venias; pero claro tu estabas en Segart.

-- Si; però reconeix que no portes bé els temps; perquè aquí hem arribat tots junts i tots ens hem trobat en ruta menys tu. Fins i tot, Quique i Sergi també han pujat a Segart i curiosament  no ens hem trobat. Quan ells han pujat jo ja havia tornat i mentre jo he rodat per Petrés ells han pujat i tornat directes a Albalat i fent el recorregut en direcció Petrés per trobar-se en nosaltres com així ha ocorregut.

I com Joan no ha piulat, no hem sabut de perquè ha vingut sol i com tampoc li hem preguntat, en això ens hem quedat.

Hem tingut temps de raonar, de carregar de beure i menjar cacaus (no gaire; perquè aquí els serveixen en plats de disseny i cap poc més que res); perquè avui ha segut un verdader desastre. Quan ha pres nota dels bocates i en escoltar a Pedro que volia brascada, ja ha arrugat el nas i li ha fet una mirada, que a Pedro no se li ha passat per alt; perquè arreglo seguit a afegit, "si puedes". Però a la fi, encara que quan més tard li hem demanat explicacions per la tardança inusual d'avuí i ha retret que la culpa estava en haver demanat brascada i calamars, no és excusa. 

-- I calamars també! Però si estem farts de demanar-ne. 

-- No, és que s'havien de descongelar. 

-- Això es falta de previsió vostra. 

Res que per a acontentar-nos ens ha tret uns pocs cacaus més i una altra cervesa i curiosament el bar del costat buit. Ja tenim la mateixa de Petrés la setmana passada, en un lloc patint i en l'altre sense rascar bola. Coses del negoci de l'hoteleria.

Per fi ha arribat la comanda. Vagi, sembla que han canviat de forner o panificadora, que bocates més raquítics, no arriben a un pam, de fet els que han demanat mig bocata se'ls han portat en un mos menys. L'únic que s'ha salvat, els rebentats.

Total que hem arribat prompte i ens han servit super tard. La raonada s'ha portat a terme només abans de l'esmorzar (llarguíssima) i durant; perquè a l'últim trago de carajillo hem eixit botant (11:45 h). Dues hores de bar. L'ombra del carrer curt ha fet que no patirem calor; però estar en un bar sense rossegar, com que no. REPLANTEJAMENT. Açò, o que estem molt ben acostumat a l'hivern en poca gent i els bars tot per a nosaltres i quan arriba l'estiu, l'afluència de gent els desborda.

Hem passat per la barra ha pagar de la que hem eixit remugant per uns 50 cent. de més o de menys, no ho sé; perquè jo he pagat el primer, he donat el que m'han demanat i he eixit en busca de la bici que no era temps d'entretenir-se.

Hem anat tots junts fins a la redona de l'eixida de Petrés. Allí com sempre, Javi i Antonia han pegat cap a València, la resta hem seguit, agarrant la següent formació: Davant i sempre en paral·lel, Quique i Sergi, a continuació Jose i Pedro, un darrere de l'altre i en alguns moments en paral·lel i ja mantenint la distància com és costum en ell, Joan. Aquesta formació s'ha mantingut durant tot el trajecte de tornada.

Des de la mateixa redona de l'eixida de Petrés, Quique ha posat el plat xixotet i el pinyo xicotet i en tot el camí no ha canviat, la resta amb el plat gran i pujant i baixant un pinyo segons el desnivell. Li ha posat una velocitat sempre per dalt de 30 km/h., arribant fins el 37 km/h. i els demés hem aguantat el tiró. Cal dir que avui no teniem l'aire en contra com les setmanes anteriors; però tot i així, aguantar eixe ritme tanta estona i per els que no estem ja acostumats, tela. 

En arribar a l'eixida de Xilxes, els cunyats han pegat a fugir, no sabem si per esgotament o per la comoditat que ha introduït enguany Pedro a l'aplicar la llei del mínim esforç, acurta a l'anada i acurta també a la tornada.  Les veus es sentien allà darrere; però nosaltres tres ni ens hem girat, ni tan sol Quique i Sergi s'han assabentat fins arribar a la redona de Moncofa, lloc on m'han preguntat que volia fer. Jo, fent-me el valent, els he contestat que per on vulgueu. Menys mal que Sergi ha contestat que volia estar en la platja per prendre el bany i hem tirat cap a La Vall. Pujada de pinyo, mantenint la formació i a 30 km, cap amunt. Total que al arribar a l'altura del camí Cabres he dit prou. Ells han seguit, han pegat la volta en la redona de la carretera d'Algar per tornar per Moncofa, moment que ens hem acomiadat.

Total, que jo avui he estat 3:20 hores damunt de la bici, he fet 76 km. a una mitja de 23 km/h. (recordar la pujada a Segart de 322m arribant a 560m d'altitud) i alcançant una velocitat màxima de 50 km/h (en el descens de Segart). 

El dimecres els que estem hem quedat d'anar a Eslida i el dissabte com que només estarà Pedro i aquest diu que se n'anirà a Jaén, no hi haurà eixida. La gent que estarem repartida per eixe món gaudiu allà on es trobeu.

RUTA RECORREGUT PEL RIU TÚRIA: VALÈNCIA-VILAMARXANT-VALÈNCIA (13/07/2016)

Dues setmanes que li hem agarrat el gustet al tren. Si la setmana passada ens ha portat als limitis de la província de Terol, aquest dimecres ens ha apropat al Cap i Casal per fer el recorregut del llit del riu Túria des de la Ciutat de les Arts i les Ciències fins a la població de Vilamarxant, fent l'aturada de l'esmorzar i refer el camí de tornada al punt d'origen.

ELS PRELIMINARS. Ha hagut que matinar per tal d'estar als diferents punts de trobada. Jose des de La Vall i Pedro, Joan, Joan Carles i Javi Pedreguer (júnior) des de la Platja de Xilxes per tal d'estar a les 6:55h. a l'estació de Xilxes.

Javi des de Benicalap per tal d'estar a l'estació del Cabañal a les 7:30h. I Quique des de Paterna per tal de trobar-se amb tots en el trajecte del riu a l'altura del pont del 9 d'Octubre.

Tot i recordar que havia que matinar i que el tren no espera,encara ha hagut uns minuts de nerviosisme i com no, Pedro arribar en el cagalló al cul. Gràcies al retard del tren no l'ha perdut. Ha estat l'únic  contratemps. La resta tot ha anat de meravella.

ACCÉS: La ruta s'inicia a l'estació del Cabañal de València, per fer un tram de via urbana pel carrer de la Serradora que ens porta directe al llit del riu Túria a l'altura del Museu de les Ciències, circulant un tram pel passeig de l'Albereda i per la primera rampa baixar al llit. 4KM.

Estació del Cabañal-València

RUTA. Iniciem el recorregut pel mig del vell llit del riu Túria, donant-li l'esquena al Museu de les Ciències, i seguint el marge dret del riu, en sentit ascendent.

Al principi, per un enllosat vermellós, hem anat deixant enrere el Museu de les Ciències, el Hemisfèric, el Palau de les Arts, el Parc Infantil Gulliver, al Palau de la Música i passant sota els ponts de Montolivet, del Regne, de l'Àngel Custodi, d'Aragó, de la Mar o Pont de la Trinitat, el més antic de València construït a 1402, i els ponts de les Flors, de l'Exposició, aquest popularment conegut com el «Pont de la Peineta», fins a arribar davant del Pont del Real. En aquest tram ens hem topetat en Quique de cara.

En creuar el Parc de Capçalera hem arribat a l'alçada del Molí del Sol, on s'ubica un reforç de la Policia Local, i des d'on comença el Parc Fluvial del Túria, moment que hem aprofitat per fer les necessitats, reposar forces i omplir aigua.

Passem pel costat de la carretera que dóna accés a un camp de tir. A continuació passem per sota de la V-30 per arreglo seguit trobar-nos en un tram en obres per estar arreglant la passarel·la de fusta que és per on es deuria de passar i en aquest cas l'hem tinguda que rodejar i utilitzant un tram de carretera en direcció contraria per entrar novament al camí de la ruta justament en l'inici del Pla Sud, on es troba l'Assut del Repartiment, lloc triat per desviar el riu Túria, i ja en el terme municipal de Quart de Poblet.

Seguim ara el recorregut pel terme de Paterna i creuem la sèquia de Montcada. De tant en tant anem passat per passarel·les, totes elles amb unes rampes pronunciades per a les quals havia que pujar pinyos de sobte i en la que en més d'alguna, per no calcular bé hem tingut que posar peu en terra, moment que hem aprofitat per fer-nos la primera foto.

En passar una d'aquestes passarel·les veiem a l'equerra la urbanització Masia de Traver.

Passem sota un pont i arribarem davant el pont vell de Riba-roja de Túria pel qual creuarem, un cop més, a l'altre costat del riu. A continuació passem per sota del «Pont de Ferro» ja fora de servei, des que el tram ferroviari Riba-roja de Túria - Vilamarxant - Llíria va ser desmantellat i on Javi li ha proposat a Pedro venir a desmuntar-ho per vendre la ferralla.

Estem ja prop de Vilamarxant, es veu a l'esquerra.

Passem l'última passarel·la i per sota el pont de la carretera CV-50 que uneix Llíria amb Vilamarxant, hem arribat a l'alçada del Centre d'Interpretació i d'Informació del Parc Fluvial del Túria, on es dóna per finalitzat el recorregut pel llit i per una rampa accedim a l'esmentada carretera que per una pista de terra ens apropa a la població de Vilamarxant i seguint a Javi a la recerca del Restaurant Civera, lloc escollit per fer l'aturada de l'esmorzar. Fins aquí hem fet 39 km.

En arribar confiem en trobar-nos en Antonio que havia promès a Javi allargar-se,ja que està en Ribarroja el Túria, tant sols un 6km. d'aquí i tal vegada a Julio. De moment ni l'un ni l'altre. Una trucada de Javi seguit d'un wassap ha alertat a Antonio de la nostra arribada i a meitat esmorzar ha aparegut.

L'esmorzar ha estat tot un clàssic ciclista, amb repeteixo de rebentat. El dolç no ens ha acompanyat per estar en un polígon, molt lluny de qualsevol forn o pastisseria.

A la tornada pel mateix lloc ja hem pogut anar gaudint del meravellós entorn, creuant els ponts de fusta, i els que Pedro ha anat contant, hem traçant les sinuoses corbes de la pista amb més confiança i velocitat i escoltant de tant en tant el relaxant i suau xiuxiuejar del riu i els pardals, al tems que teniem que sortejar les rames de les canyes que contínuament envaïen la pista en ample i en altura.

Un de tants ponts de fusta

En passar pel terme de Paterna, Quique ha agarrat un bufador de l'esquerra i s'ha encaminat a sa casa. La resta hem continuat.

A l'arribar novament a l'altura de l'inici del Parc de Capçalera, hem eixit per una pista de l'esquerra que ens ha portat a Campanar, lloc que volíem visitar i aprofitar per fer-nos un refresc. El repàs als ponts, segons els càlculs de Pedro, estaria d'uns 15. Javi, irònicament,  li ha proposat tornar per contar-los bé. Ell ho ha assegurat.

Així que hem entrat al casc antic de Campanar i guiats per Joan hem parat davant de la casa on havia viscut sa mare. Pare i fill s'han retratat davant dels seus arrels.

A continuació ens hem encaminat a la plaça de l'església de la Mare de Déu de la Misericordia, on s'havien casat els seus pares. Hem begut i omplit els bidons d'aigua en la font pública i de cap al bar d'enfront a fer-nos una líquida granitzada.

Plaça de Campanar

Esperant la líquida

En acabar hem reprès la marxa en busca novament del vell riu del Túria, accedint pel pont de les Glòries Valencianes. Hem seguit pel carril bici procurant no topetar-nos de cara en altres bicis. A l'altura del pont de la Petxina, Javi s'ha acomiadat de nosaltres i per una rampa d'eixida s'ha dirigit cap a Benicalap. Nosaltres hem fet els últims quilometres pel llit i en arribar a l'accés de la Ciutat de les Arts i les Ciències hem eixit i pel carril bici del passeig de l'Albereda hem seguit fins l'altura del pont d'Assut de l'Or i girar a l'esquerra pel carrer de la Serradora que ens ha portat a l'estació del Cabañal. Assegut en els banquets hem esperat l'hora d'arribada del tren. A les 16:04h. hem agarrat el tren que ens ha deixat en Xilxes i cadascú a sa casa.

TOTAL KM: 78KM.

CONCLUSIÓ.- Ruta senzilla i agradable, encara que en alguns trams hem tingut que esforçar-nos per salvar uns quants pujades de no més de 20 metres cada una, i també els inicis de les rampes de quinze passarel·les (PEDRO L'HAS CLAVAT, en realitat la informació que he consultat diu que hi han vint, però dos són planes i tres no les hem creuat), ja que les han dissenyat amb una inclinació excessiva per la poca velocitat amb que les tenim que abordar. A més a més cal anar amb molt de compte de no trobar-te ningú de cara, ja que les han construït donant-los l'ample just per a l'encreuament de dues bicicletes en sentit contrari. Precaució que no s'ha de perdre en tot el trajecte per la poca visibilitat que ofereix el sinuós traçat. Finalment, no es pot entretenir gaire en la contemplació del paisatge ja que el ferm de la pista està en molts trams deteriorat i algun que altre clot i per descomptat alça una pols blanca que ens ha deixat a nosaltres i a les bicis com si vingueren de treballar d'una cantera.

EIXIDA A PETRÉS (09/07/2016)

Fugir del foc i caure a les brases

-- On anem el dissabte?
-- A Petrés
-- Uff, a Petrés!
-- Va, anem a canviar d'aires, anirem a esmorzar al bar de l'entrada.
-- Vinga, va, anem a provar.

Amb eixa idea hem eixit cadascú del seu corral i seguint pel carrer de la dula el bestiar dispers, poc a poc ha anat posant-se dins del ramat fins nodrir-se de 9 caps en el pessebre del bar Avinguda de Petrés.

Del corral de La Vall han eixit Joan i Jose. Del de Moncofa, Vicent. De Xilxes ha aparegut Pedro per una "cañada" i Quique i Sergi per una altra. De les pastures dels arrossars s'han arrimat Julio i Javi. I ja pel camí de la Vall de Segó, Tony.

En arribar a la paridora, altres ramats ja ens havien avançat i el seu pastor els havia ubicat en els millors llocs; i això que hem arribat més prompte que mai. La cosa quedava molt atapeïda. L'eficàcia i bona disposició de la pastora ha resolt la situació instal·lant-nos en una zona descoberta i exposada a la prompta aparició del sol. I és que el món està mal repartit, Déu dona un tros de pa a qui no se'l sap guanyar. On va Vicent? On va la gent,
Aixi que tot el ciclista que arriba a Petrés va de cap al bar Avinguda i de rebot al bar de la Societat Petrenense.
Com bé diu la capçalera d'avuí, hem fugit del fang per caure dins l'aigua, o dins el bassiot, o en el barranc. Perquè bocata per bocata ja estàvem bé on estàvem i per a aquest viatge no necessitàvem alforges. La veritat és que el personal s'ho curra bé i no para d'aquí cap allà; però la tranquil·litat és un factor primordial i això queda garantit a l'altre bar.
I com no, alhora estipulada del calendari solar, ha aparegut el rei i mitja taula hem pegat l'espantada en busca d'ombra per a poc a poc anar fent el mateix la resta i acabar els rebentats i el tros de coca petresana que ens ha convidat Pedro en una altra taula que havia quedat lliure.
Per unanimitat hem decidit de tornar a la nostra paridora.
Igual que a l'eixida cadascú poc a poc ha deixat el ramat i per la dula ha tornat al seu corral.