EIXIDA A PETRÉS (08/10/2016)

"GÜELOS I MÉS GÜELOS"

Vagi, arribe al banquet, encara no són les 7:45 i Joan ja està assegut. Noticia, que no serà la primera vegada que arriba el primer? Al poc arriba Pedro i s'atribueix el haver arribat primer; però que havia tingut que tornar a casa a posar-se el pilot. Tal si val, doncs ara el titular és que jo per primera vegada arribe l'últim.

Entre dos clarors movem, Pedro es situa l'últim per anunciar la nostra presència amb la seva llum roja. La marxa és molt més tranquil·la que el dimecres. Les converses són escasses i curtes. Hem anat majoritàriament en fila i alternant les posicions entre xerrada i xerrada.

Al desviament a Petrés, com que encara eren les 9.30, Pedro i Jose han girat; però Joan ha seguit a l'encontre de Julio.

Lògicament, Pedro i Jose han arribat primer al bar, han elegit taula i rosegant cacaus i engolint cervesa al temps que els ulls s'anaven darrere d'unes platerades d'anguiles que anaven servint a les taules del costat, han quedat a l'espera. Jo ho tinc clar, si les anguiles formen part de l'oferta culinària d'avui, en demane. L'arribada de l'expedició ens ha portat la novetat de que també venia Antonio. Les salutacions han vingut en l'anunci d'Antonio de que és "güelo" per segona vegada, un xiquet de nom Alberto. A La Morralla li creixen els "güelos".

Amb les felicitacions hem passat a demanar l'esmorzar. Tots s'han llançat a demanar primer: però jo que estava en la meva idea fixa, he interromput preguntant-li si les anguiles que eixien de la cuina era per tothom. En contestar que si, i assabentar-se la resta, ràpidament Joan i Julio han canviat de menú, Pedro en cara d'oix, no i a la seva, brascada i Antonio que no li convenia mullar ha seguit en el seu mig bocata. 

Ens han servit i els tres de les anguiles hem gaudit de que manera, estaven en el seu punt de sabor, textura i picant. Jo de les millors que he menjat. La resta també ha opinat el mateix.

Aquesta és la pinta que tenien

Antonio és ha informat dels decibels que té el bar fent us d'una aplicació de mòbil, 80, 20 més del límit aconsellable, que està en no passar de 60. Aquest soroll ha propiciat que la taula portara dues converses alhora, per un costat Joan, Pero i Julio i per l'altre Antonio i Jose. O siga, lògicament en funció de la proximitat.

Al final si que ha hagut una crida d'atenció al conjunt per anunciar l'acord pres en la conversa de Julio de que el divendres estem convidats a dinar a casa Julio després d'una passejada per la capi. Bé morrallers, esteu convidats.

I parlant de convit, moltes gràcies Antonio, que ha tingut el detall de convidar-nos a esmorzar per festejar la bona nova. 

Reton a casa amb la separació pertinent en el lloc estipulat. Ens trobem novament els tres en fila. Fila que prompte encapçala Joan i que amb el gust del coentet en la boca li donava l'energia suficient per posar-nos firmes i no tindre temps de contemplar l'hort de taronges madures ni molt menys que Pedro pogués fer compte d'alguna d'elles. En favor de Joan dir que ha posat un punt per sota del que sol posar Quique i el fill quan ens arrosseguen. En aquest cas ha posat el crono per dalt de 28. Així hem anat fins la redona del Ventorrillo on una passada de frenada de Pedro, no sé si intencionada o d'imprudència l'ha posat al capdavant amb uns metres de distància, que en girar-se i comprovar l'espai, ràpidament li fa canviar el gip i es llança. Coses de Pedro, que es resisteix a tindre els peus a terra. Amb aquesta formació i mantenint la distància hem arribat a la circumval·lació d'Almenara, en la que novament Joan a pres el cap i ha tornat ha posar-nos per dalt de 28. Però a mesura que la pendent pujava i ens arrimàvem al final de  la pujadeta, anava pujant la velocitat fins a 32. Adéu Pedro. L'efecte imminent ja sé sap, li entra el "bajon", deixa de pedalar i a esperar-lo. En La llosa junts i aguantant l'excusa de que els calçotets li molesten i damunt donant-nos les culpes "me obligais a que me ponga calzoncillos y no se porque os hago caso" i a ritme de mariquites hem continuat. En això que ens passen dos ciclistes a la veu de "anem a per les cerveses", no sé si Pedro ha entès que l'han convidat a beure; perquè s'ha anat darrere d'ells. Joan i jo hem anat a la nostra i observant-lo en la distància. Però Joan no estava per a que li tocara les pilotes, després d'esperar-lo. A la caça! Doncs anem. A 35 i a per ells. Anàvem menjant el terreny i ja observàvem que Pedro no podia seguir el ritme d'aquells. Es gira i en veure-nos arribar es despenja d'aquells pensant que nosaltres l'engoliríem i ens quedaríem els tres; però Joan no estava per eixes, l'hem passat, hem connectat en els altres i a la seva roda ens hem anat, adonant-me jo, que anava darrere, que Pedro no ha enganxat. Li entra el segon "bajón". En un kilòmetre li hem tret mig. Tres voltes a la redona de Famoti i ni es veu. Res que abans de la redona de Moncofa hem parat a esperar-lo. Ha arribat, ha passat i ha accelerat. No té remei. Anem Joan, ja pararà o quan vulgues l'envies a fer la mà. No ha tardat en amainar, es clar, estava acostant-se a la redona de Moncofa i no volia prendre la decisió. Ara em toca a mi, de bona gana em aniria cap a La Vall; però li passe i no li deixe que obri la boca, enfile cap a La Vilavella. Hem trobe per primera vegada en tota la tornada al capdavant. Doncs vaig a fer el cabró. Vaig a posar-me per dalt de 28 com Joan i a veure que passa. Pedro s'apega, passem el desviament a Nules i darrere. Puje a 30. Segueix. 31, 32 i darrere. Arribem a l'eixida cap a La Viavella i ha aguantat. La meva expressió no ha tardat en arribar. "Ja veig que te va més el meu cul que les cerveses d'aquells". Al final s'ha animat el xic. Segona expressió que se m'acut, "Pedro, ara no te molestava els calçotets. Crec que te xorra sang, en arribar a casa tindràs que posar-te Halibut". Estava insultant, es veia recuperat. Camí de les hortes, Pedro davant, arribem al stop, "Cuidado que viene un coche, cuidado con Pascualet, no se caiga", en al·lusió al ciclista major de La Vall que venia per la dreta,. Total que aprofita i arranca, "serà maricó"!. Aquesta vegada soc jo el que hem quede en mig, espere a Joan i prenc la determinació de no anar a per ell i deixar una distància que li faci pensar que vaig apurat. Ja que per Nules li he estimulat a seguir-me vaig a continuar mantenint la seva autoestima. Així hem anat el primer tram, on la carretera va pujant; però en arribar dalt i entrar en la recta, Joan m'ha passat dient que no li donem més avantatge, que ara cara avall ens traurà més distància i no l'agafarem. Jo a la meva, confiava que la distància que tenia seria suficient. He pujat un puntet però no he seguit a Joan. Abans de pujar a la redona del Randero els dos cunyats ja estaven junts, suficient per a que a Pedro li entre el tercer "bajón" i es que el coneix més que sa mare. En la rampa a la redona ja els tenia a tir. Pedro s'ha girat, error, m'ha vist massa prop. El final de la història ja us la imagineu. Aquesta és La Morralla que m'agrada. Benvinguts a les nostres batalletes.