La superació personal no és una idea utòpica
Sovint, quan entrem en una llibreria, deixem caure la nostra vista en una determinada secció de la botiga. "Supera't a tu mateix", "4 reptes per a ser millor" o "Desafiaments que posen a prova la teva capacitat personal", podrien ser alguns dels títols imaginaris que ens trobéssim en la nostra recerca.
Però, és possible aprendre a desafiar personalment? És cert que podem complir els reptes que ens proposem, siguin quines siguin? En psicologia, es defineix la paraula resiliència com la capacitat individual per sobreposar-se a períodes de dolor emocional i traumes variats. En altres paraules, el poder de suportar una situació, per difícil que sigui, i aprendre d'ella.
I per què aquesta introducció?, Doncs són ja moltes setmanes què, per una celebració o una altra, els protagonismes de la crònica ha estat d'altres. Però entre elles hem observat la progressió ascendent i el bon esta de forma de Tomàs. Ha ningú se'ns escapa i encara que el tractament és de naturalitat, tots som conscients de l'esperança, la voluntat, el sacrifici, i la força que has posat i segueixes posant al llarg d'aquests últims anys.
Disculpa Tomás aquest atreviment; però no volia deixar passar més temps sense fer públic aquest reconeixement merescut i el molt que t'admirem. Moltes vegades ens has agraït les nostres atencions i l'ajut; però nosaltres també volem agrair-te tot el que estem aprenent de tu.
Bé. igual ara, quan trenques aigües, se't va les forces i totes aquestes floretes es queda en foc d'encenalls.
FITXA DESCRIPTIVA
Hora d'eixida: 8:00h.
Lloc d'eixida: La Vall d'Uixó
Lloc de destí: Càrrrica (Bar Serapios)/Ribesalbes.
Bici:Carretera
Bici:Carretera
Equip: Jose, Tomás, Pedro, Joan i Vicent (A Càrrica). David (A Ribesalbes)
Ruta: La Vall d'Uixó-Algar-El Juncar-Soneja-Segorbe-Càrrica (esmorzar bar Serapios)-Segorbe, Soneja, Azuebar-Fondeguilla-La Vall d'Uixó.
Crònica: Tic, Tac, Tic, Tac. Les 8 h. Falta Joan. Per ahí ve. Ja estem tots. Ale, anem-se'n. Però Tomás parla.
--En l'aire que fa, penseu que es bona decisió anar a Ribesalbes?.
--Pedro s'agarra de seguida com una pagellida. -- Si, si, vamos a Torres, Torres, al bar del aguelete. Tant que ha malparlat d'aquest bar i ara no vol eixir d'allí. Com gira la truita.
-- Jose, Vicent i Joan, muts
-- Tomàs continua en el seu raonament. --Podríem anar a Càrrica i així si augmenta el vent al tornar el tindrem a favor.
-- Tu que dius, Joan?
-- A mi m'és inversemblant. Aquesta ha estat l'única paraula que hem sentit fins que hem arribat al bar de Càrrica.
-- Si el vent no passarà de 20 km/h. diu Jose.
-- No!, mira la bandera d'Espanya com està.
-- Bandera!, Jo diria banderes; perquè no sé si sabreu; però en el poblet hi han més Consolats que en altra part de La Vall. És el lloc on més banderes per quilòmetre quadrat hi han.
-- Bé, Tomás tu manes. Mou i tots darrere de tu.
Que li hem dit, no sé si perquè es sentia culpable o què, o per el que he comentat al inici de la crònica, el seu bon estat de forma, la cosa és que s'ha posat a tirar i ni vent, ni pujades ni dificultat que es posés al davant, fins a Càrrica no ha amollat i no ens ha deixat amollar. També pot ser que li va picar el qualificatiu de l'altre dia de que ell i Pedro són cul i merda; perquè des de ja que s'ha desenganxat de la merda (Pedro) i no la deixat que s'arrimés. La desmoralització de Pedro era tal, que ha tingut que trobar excuses com les de "me duele la rodilla", "los 70 años pesan".
Entre mitges, Jose li fa un comentari a Tomás. --I David, tu saps algo?. T'ha dit si eixia?. Igual va a Ribesalbes.
-- Què, en cotxe? contesta Tomás.
-- Igual si fins a Betxí i des d'allí a Ribesalbes en bici. --contesta Jose.
La cosa és que es queda així i ningú hem pres la decisió de comunicar-li el canvi, pensant que en aquest oratge no eixiria.
Passant 5 minuts de les 10 h. saludàvem a la propietària del bar Serapios que estava raonant en una veïna a la porta.
La nostra taula està lliure, els que els agrada el sol al costat de la finestra i la resta a continuació. Ràpidament venen a prendre nota i en temps record ens serveixen. Vicent, recordant-se que ací les "guindilles" són molt bones, en demana i si teniu all-i-oli, també.
Sona el telèfon de Vicent. Jose amb una premonició diu. -- Ja està ahi David.
Efectivament, Vicent llegeix en el mòbil el seu nom. En començar la conversa i per la cara de Vicent, anem descobrint que David a eixit i que ha fet cap a Ribesalbes. Les excuses d'a continuació ho confirmen. Penja i fem el comentari de que hauriem d'haver avisat. Uns segons d'acusacions d'uns als altres de qui hauria d'haver cridat i fi de la discussió. El que està fet, està fet i el que no té remei, no té remei.
--¿Todos querran carajillos? -- pregunta la cambrera.
-- Si, si.
-- ¿Quemados y de ron?.
-- Si, quemados; però de conyac.
-- Pedro, tinc una bici que és ideal per a tu. --Li diu Joan. Aquesta oferta dona peu a una conversa de les avantatges de la bici, de la seva idoneïtat, de la gran oportunitat; però Pedro segueix fidel a la seva cartera, la té tancada i ben tancada.
Ens acabem els carajillos i no ens encantem com altres vegades. No eren les 11:30 h. i ja estàvem de tornada. Girem el calcetí i per on hem vingut tornarem. Això ha estat el primer pensament fins que en arribar a Soneja, Pedro ens ha proposat anar pel Marianet.
-- Tomás, ¿tu que dices? Nos vamos por el Marianet.
-- Por donde vaya Pepe, que és el que va delante. -- Contesta Tomás.
Pepe, que es dona per al·ludit, amaina la marxa i deixa passar a Pedro passant-li el repte.
-- Bueno què, si me giro a la izquierda ¿me seguireis? Seguit d'una sèrie d'auto qualificacions, no me hareis caso, jo no pinto nada... Tal era la llàstima que donava, que l'he animat a que gire que el seguirem. Ell continuava.
-- Ja veras como no viene nadie.
Arriba a la redona i en el coll girat cap enrere agafa la direcció del Marianet, tots el seguim. Ell continuava en el coll girat assegurant-se que tots el seguien.
-- Vaya, no me lo creo. Me haveis hecho caso. Ahora resulta que mando y todo.
-- Pedro, després de que el dimecres dius que t'hem deixat, estàvem en deute en tu i no hem volgut contrariar-te.
-- Que poc a necessitat per motivar-se. La seva marxa s'ha convertit en més lleugera. Ha donat el tipus i fins i tot s'ha avançat per agafar aigua en Azuebar. I quan ens ha tornat a agarrar, no ha parat. Aprofitant dos bikeros joves que ens passaven, s'ha posat a roda d'ells i s'ha anat. No l'hem vist fins dalt del Marianet. Sorprenentment, ni ens ha ensenyat el cul, ni ha soltat cap crit despectiu ni res. Molt bé Pedro, tot un cavaller.
Ja tot cara avall i cadascú segons les seves habilitats i riscs hem posat les bicis a tope.
Eren les 12:30 h, quan en fila hem anat arribant al banquet per fer una llarga aturada. Avui hem fet una cosa bona. El recés de l'esmorzar curt, eixir a bona hora i per tant arribar a bona hora. A la fi mitja hora de banquet.
-- Joan, on anem el dimecres?
-- A mi m'és inversemblant. Aquesta ha estat la primera paraula d'aquest matí i ara és l'última.
Després de diferents recorreguts geogràfics i sospesant les diferents alternatives, ens hem inclinat per Algar.
A les 13 h. ens hem acomiadat fins el dimecres per anar a Algar entre camins de terra i buscant alguna que altra pujada que ens enforteix les cames. Per al dissabte ens veurem amb els nostres amics de l'Horta en Petrés.
--En l'aire que fa, penseu que es bona decisió anar a Ribesalbes?.
--Pedro s'agarra de seguida com una pagellida. -- Si, si, vamos a Torres, Torres, al bar del aguelete. Tant que ha malparlat d'aquest bar i ara no vol eixir d'allí. Com gira la truita.
-- Jose, Vicent i Joan, muts
-- Tomàs continua en el seu raonament. --Podríem anar a Càrrica i així si augmenta el vent al tornar el tindrem a favor.
-- Tu que dius, Joan?
-- A mi m'és inversemblant. Aquesta ha estat l'única paraula que hem sentit fins que hem arribat al bar de Càrrica.
-- Si el vent no passarà de 20 km/h. diu Jose.
-- No!, mira la bandera d'Espanya com està.
-- Bandera!, Jo diria banderes; perquè no sé si sabreu; però en el poblet hi han més Consolats que en altra part de La Vall. És el lloc on més banderes per quilòmetre quadrat hi han.
-- Bé, Tomás tu manes. Mou i tots darrere de tu.
Que li hem dit, no sé si perquè es sentia culpable o què, o per el que he comentat al inici de la crònica, el seu bon estat de forma, la cosa és que s'ha posat a tirar i ni vent, ni pujades ni dificultat que es posés al davant, fins a Càrrica no ha amollat i no ens ha deixat amollar. També pot ser que li va picar el qualificatiu de l'altre dia de que ell i Pedro són cul i merda; perquè des de ja que s'ha desenganxat de la merda (Pedro) i no la deixat que s'arrimés. La desmoralització de Pedro era tal, que ha tingut que trobar excuses com les de "me duele la rodilla", "los 70 años pesan".
Entre mitges, Jose li fa un comentari a Tomás. --I David, tu saps algo?. T'ha dit si eixia?. Igual va a Ribesalbes.
-- Què, en cotxe? contesta Tomás.
-- Igual si fins a Betxí i des d'allí a Ribesalbes en bici. --contesta Jose.
La cosa és que es queda així i ningú hem pres la decisió de comunicar-li el canvi, pensant que en aquest oratge no eixiria.
Passant 5 minuts de les 10 h. saludàvem a la propietària del bar Serapios que estava raonant en una veïna a la porta.
La nostra taula està lliure, els que els agrada el sol al costat de la finestra i la resta a continuació. Ràpidament venen a prendre nota i en temps record ens serveixen. Vicent, recordant-se que ací les "guindilles" són molt bones, en demana i si teniu all-i-oli, també.
Sona el telèfon de Vicent. Jose amb una premonició diu. -- Ja està ahi David.
Efectivament, Vicent llegeix en el mòbil el seu nom. En començar la conversa i per la cara de Vicent, anem descobrint que David a eixit i que ha fet cap a Ribesalbes. Les excuses d'a continuació ho confirmen. Penja i fem el comentari de que hauriem d'haver avisat. Uns segons d'acusacions d'uns als altres de qui hauria d'haver cridat i fi de la discussió. El que està fet, està fet i el que no té remei, no té remei.
--¿Todos querran carajillos? -- pregunta la cambrera.
-- Si, si.
-- ¿Quemados y de ron?.
-- Si, quemados; però de conyac.
-- Pedro, tinc una bici que és ideal per a tu. --Li diu Joan. Aquesta oferta dona peu a una conversa de les avantatges de la bici, de la seva idoneïtat, de la gran oportunitat; però Pedro segueix fidel a la seva cartera, la té tancada i ben tancada.
Ens acabem els carajillos i no ens encantem com altres vegades. No eren les 11:30 h. i ja estàvem de tornada. Girem el calcetí i per on hem vingut tornarem. Això ha estat el primer pensament fins que en arribar a Soneja, Pedro ens ha proposat anar pel Marianet.
-- Tomás, ¿tu que dices? Nos vamos por el Marianet.
-- Por donde vaya Pepe, que és el que va delante. -- Contesta Tomás.
Pepe, que es dona per al·ludit, amaina la marxa i deixa passar a Pedro passant-li el repte.
-- Bueno què, si me giro a la izquierda ¿me seguireis? Seguit d'una sèrie d'auto qualificacions, no me hareis caso, jo no pinto nada... Tal era la llàstima que donava, que l'he animat a que gire que el seguirem. Ell continuava.
-- Ja veras como no viene nadie.
Arriba a la redona i en el coll girat cap enrere agafa la direcció del Marianet, tots el seguim. Ell continuava en el coll girat assegurant-se que tots el seguien.
-- Vaya, no me lo creo. Me haveis hecho caso. Ahora resulta que mando y todo.
-- Pedro, després de que el dimecres dius que t'hem deixat, estàvem en deute en tu i no hem volgut contrariar-te.
-- Que poc a necessitat per motivar-se. La seva marxa s'ha convertit en més lleugera. Ha donat el tipus i fins i tot s'ha avançat per agafar aigua en Azuebar. I quan ens ha tornat a agarrar, no ha parat. Aprofitant dos bikeros joves que ens passaven, s'ha posat a roda d'ells i s'ha anat. No l'hem vist fins dalt del Marianet. Sorprenentment, ni ens ha ensenyat el cul, ni ha soltat cap crit despectiu ni res. Molt bé Pedro, tot un cavaller.
Ja tot cara avall i cadascú segons les seves habilitats i riscs hem posat les bicis a tope.
Eren les 12:30 h, quan en fila hem anat arribant al banquet per fer una llarga aturada. Avui hem fet una cosa bona. El recés de l'esmorzar curt, eixir a bona hora i per tant arribar a bona hora. A la fi mitja hora de banquet.
-- Joan, on anem el dimecres?
-- A mi m'és inversemblant. Aquesta ha estat la primera paraula d'aquest matí i ara és l'última.
Després de diferents recorreguts geogràfics i sospesant les diferents alternatives, ens hem inclinat per Algar.
A les 13 h. ens hem acomiadat fins el dimecres per anar a Algar entre camins de terra i buscant alguna que altra pujada que ens enforteix les cames. Per al dissabte ens veurem amb els nostres amics de l'Horta en Petrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada