UN, DOS, TRES
ALGUNA CÀMERA MÉS!
FITXA DESCRIPTIVAHora d'eixida: 7:45h.
Lloc d'eixida: La Vall d'Uixó
Lloc de destí: Platja Xilxes (Bar Alicia)
Bici: BTT
Equip: Vicent, Jose, Tomás, Pedro i Joan.
Ruta: La Vall d'Uixó-Camí Casanya-Pedrera d'Almenara-Les Valls-Redona Benavites-Marjal d'Almenara-Cases de Queralt-Platja Almenara-Platja de Vilxes Platja de Cabres (Bar Monpiedra-tancat)-Platja de Xilxes (esmorzar, Bar Alicia)-Camí Xilxes, Camí La Punta-Polígon la Mesquita-La Vall d'Uixó.
Km. totals: 47 km.
Crònica: L'hora real d'eixida ha segut les 8:10h. Joan s'ha adormit. Molta celebració dels triomfs del Barça sembla tenir la culpa. Mentre venia, els quatre novies del banquet ens hem dedicat a tornar les salutacions dels conductors dels cotxes que amb el seu clàxon, alçada de braç, coll o mirada ens anaven llençant. També hem presenciat una llarga conversa entre "Con la muerte en los talones" (l'enterrador de La Vall) i Pedro. El tema, les meravelles del barça i la ruïna del Madrid en nom dels seus jugadors més representatius i les pertinent comparacions. Una exposició molt graciosa i il·lustrativa, fins a tal punt que Pedro ha exclamat:
--"Si hasta me vas a convencer y me pasaré al Barcelona".
Al temps que movia cap al tanatori li ha espletat:
--Doncs no tardes massa que el forat t'espera.
Crònica: L'hora real d'eixida ha segut les 8:10h. Joan s'ha adormit. Molta celebració dels triomfs del Barça sembla tenir la culpa. Mentre venia, els quatre novies del banquet ens hem dedicat a tornar les salutacions dels conductors dels cotxes que amb el seu clàxon, alçada de braç, coll o mirada ens anaven llençant. També hem presenciat una llarga conversa entre "Con la muerte en los talones" (l'enterrador de La Vall) i Pedro. El tema, les meravelles del barça i la ruïna del Madrid en nom dels seus jugadors més representatius i les pertinent comparacions. Una exposició molt graciosa i il·lustrativa, fins a tal punt que Pedro ha exclamat:
--"Si hasta me vas a convencer y me pasaré al Barcelona".
Al temps que movia cap al tanatori li ha espletat:
--Doncs no tardes massa que el forat t'espera.
En arribar Joan hem iniciat la marxa amb recriminacions entre cunyats referent a les trucades de telèfon establides entre ells per tal d'anunciar Joan el motiu de la seva tardança. Com totes les discussions acaben amb una aposta llençada per Joan jugant-se l'esmorzar i del que la resta sempre esperem que qualle i que a la fi Pedro mai accepta.
Joan ha anat rectificant la ruta sobre la marxa per tal de guanyar el temps perdut. Hem creuat per la pedrera del camí Casanya.
--"Ya he pinchado"
Hem seguit, falta poc, ell a peu. Hem tingut sort, el Bar Alicia està obert, no hi ha elecció. Aparquem les bicis deixant la de Pedro l'última per a que avançara feina reparant la punxada.
--"Ahora voy a almorzar, luego la arreglo", desestimant el consell de la resta.
Com a lloc nou, s'enceta l'incertesa i en la que Pedro sempre l'inicia dient que:
--"Aquí no habra ni pan" I això que estem en el seu territori; però ell no freqüenta aquest bar. Bé agafem taula i demanem. L'oferta és atractiva i en servir-nos, el resultat millor que l'esperat. Tot recent fet, calentet i el que és més important, mengívol. La conversa ha girat d'herències, testaments, donacions. Mal senyal, conversa de gen gran. Un recordatori ha deixar les coses lligades i ben lligades. Però el tema són les despeses que suposa i el negoci regnant en les notaries. Els carajillos que venen i la sorpresa agradable, estan boníssims, a més a més tenen un sabor de fons que no arribem a desxifrar i que a la fi és el culpable de la seva qualitat. Es clar, hi ha que repetir i això és el que hem fet i les 12h. ja havien tocat de sobra.
-- Ondia! Pedro, encara tens que arreglar la punxada, a bona hora arribarem a casa. Si hagués fet cas al consell.
Se`n va de cap a la bici i inicia el procés, al moment entra a per la motxilla per agafar la bomba en la càmera en les mans a la que se li veu un "parche".
--Encara vas en càmeres apedaçades!
--"Veis que fácil, esto està en un momento".
La resta pixem, paguem i sortim al carrer. Primera sorpresa, el vegem manxa que manxa i la roda que no agarra aire. Tenia dos ajudants, un pescador conegut i Vicent Vera, que li ofereix anar a la seva cotxera per fer servir un inflador de compressor que té. Torna sense resultat.
--Venga dejarme una cámara.
Vicent li proporciona la seva. Desmunta i torna a muntar. Li tirem la càmera al fem.
--Que haceis si está bien.
Utilitza el seu bombí per unflar.
--Coño, esto no se incha.
Vera li torna a oferir el seu compressor. Se'n va cap allí, al temps que li tirem el bombí al fem també.
--Però que haceis, ¡venga no me jodais, traed aqui el bombín!.
Torna sense poder unflar. Es clar el bombí trenca la vàlvula, no pot ser altra cosa, càmera nova, compressor potent. I van dos càmeres.
-- Jose saca la tuya.
És la tercera i no hi han més, les bicis de Tomás i Joan són de 29'. En muntar-la va directe al compressor. No falla, ve amb la roda unflada. Tot això, vora l'una. Cridades de telèfon a les dones perquè no es preocupen. Ja estem preparats tots menys Pedro, que es dirigeix a la paperera del bar a replegar les dues càmeres i el bombí. És únic. No canviaràs mai.
Cap a la Vall i com no, parlant tota l'estona de la situació viscuda. La veritat, que seria de les nostres eixides sense Pedro. Avui ens ha resultat car perquè jo no m'arrisque a que hem torne la càmera després de replegar les inservibles. És capaç de donar-me una d'elles. Però val la pena per lo bé que ho passem vivint aquestes anècdotes i revivint-les després.
A la 1:45h. entràvem en la Vall. Matí complet. Per cert, el Bar Alicia es queda com alternativa al tancament del Monpiedra, per qualitat i preu (5,5€).
Joan ha anat rectificant la ruta sobre la marxa per tal de guanyar el temps perdut. Hem creuat per la pedrera del camí Casanya.
 |
| Pedrera |
Hem descobert que a pocs metres del nivell del mar, el terme d'Almenara té una zona de mitja muntanya que ens ha fet anar la major part del camí d'eixida cara amunt. Això ens ha permet veure l'abandonada urbanització de Monte Almenara, dissenyada pel Sr. Florentino.
Passades les 10h. hem arribat a la porta del bar Monpiedra, lloc de destí de l'esmorzar; però ens hem topetat amb la porta als morros. Hem girat cua i ens hem dirigit a la Platja de Xilxes, territori estiuenc dels cunyats, a veure si algun bar estava obert. Pedro crida:--"Ya he pinchado"
Hem seguit, falta poc, ell a peu. Hem tingut sort, el Bar Alicia està obert, no hi ha elecció. Aparquem les bicis deixant la de Pedro l'última per a que avançara feina reparant la punxada.
--"Ahora voy a almorzar, luego la arreglo", desestimant el consell de la resta.
 |
| Bar Alicia (Platja de Xilxes) |
--"Aquí no habra ni pan" I això que estem en el seu territori; però ell no freqüenta aquest bar. Bé agafem taula i demanem. L'oferta és atractiva i en servir-nos, el resultat millor que l'esperat. Tot recent fet, calentet i el que és més important, mengívol. La conversa ha girat d'herències, testaments, donacions. Mal senyal, conversa de gen gran. Un recordatori ha deixar les coses lligades i ben lligades. Però el tema són les despeses que suposa i el negoci regnant en les notaries. Els carajillos que venen i la sorpresa agradable, estan boníssims, a més a més tenen un sabor de fons que no arribem a desxifrar i que a la fi és el culpable de la seva qualitat. Es clar, hi ha que repetir i això és el que hem fet i les 12h. ja havien tocat de sobra.
-- Ondia! Pedro, encara tens que arreglar la punxada, a bona hora arribarem a casa. Si hagués fet cas al consell.
Se`n va de cap a la bici i inicia el procés, al moment entra a per la motxilla per agafar la bomba en la càmera en les mans a la que se li veu un "parche".
--Encara vas en càmeres apedaçades!
--"Veis que fácil, esto està en un momento".
La resta pixem, paguem i sortim al carrer. Primera sorpresa, el vegem manxa que manxa i la roda que no agarra aire. Tenia dos ajudants, un pescador conegut i Vicent Vera, que li ofereix anar a la seva cotxera per fer servir un inflador de compressor que té. Torna sense resultat.
--Venga dejarme una cámara.
Vicent li proporciona la seva. Desmunta i torna a muntar. Li tirem la càmera al fem.
--Que haceis si está bien.
Utilitza el seu bombí per unflar.
--Coño, esto no se incha.
Vera li torna a oferir el seu compressor. Se'n va cap allí, al temps que li tirem el bombí al fem també.
--Però que haceis, ¡venga no me jodais, traed aqui el bombín!.
Torna sense poder unflar. Es clar el bombí trenca la vàlvula, no pot ser altra cosa, càmera nova, compressor potent. I van dos càmeres.
-- Jose saca la tuya.
És la tercera i no hi han més, les bicis de Tomás i Joan són de 29'. En muntar-la va directe al compressor. No falla, ve amb la roda unflada. Tot això, vora l'una. Cridades de telèfon a les dones perquè no es preocupen. Ja estem preparats tots menys Pedro, que es dirigeix a la paperera del bar a replegar les dues càmeres i el bombí. És únic. No canviaràs mai.
Cap a la Vall i com no, parlant tota l'estona de la situació viscuda. La veritat, que seria de les nostres eixides sense Pedro. Avui ens ha resultat car perquè jo no m'arrisque a que hem torne la càmera després de replegar les inservibles. És capaç de donar-me una d'elles. Però val la pena per lo bé que ho passem vivint aquestes anècdotes i revivint-les després.
A la 1:45h. entràvem en la Vall. Matí complet. Per cert, el Bar Alicia es queda com alternativa al tancament del Monpiedra, per qualitat i preu (5,5€).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada