EIXIDA A LUDIENTE/ARGELITA (25/07/2012)

Bé, el que tenia que ser una eixida a Ludiente s'ha convertit en un "querer y no poder" i m'explicaré. Per començar l'hora d'eixida plantejada és un quart d'hora tard i si a més a més no s'és puntual encara pitjor. Damunt si et trobes amb un Pedro negat i en l'enronia de que "eso queda lejos", yo a las 10 me paro a almorzar" i que si patatin que si patatan, envés d'anar cap avant pareixia que pedalejava cap enrrera. Total que Joan i Jose tiraven cap endavant i deseguida veies que no venia Pedro i la neboda Mª Pilar i Jose Carlos, més considerats l'esperaben. Per contra no sabiem si David que havia dit d'eixir amb el cotxe fins a Betxí aniria per davant o per darrere. Així que al arribar a la font de la Salut de Vallat, passades les 9:30h. hem parat per fer honor a la parada de rigor i beure i omplir bidonets.

Font de la Salut (Vallat)

Ací hem fet el comentari de que David aniria per davant i això ha motivat a Pedro de que l'entrara les ganes d'alcançar-lo i hem agarrat un ritme més viu; però el temps ja no perdonava i en el camí haviem decidit parar en Argelita i averiguar que era de David. L'hem tocat i en efecte, David ja era a Ludiente, i amb una discussió de si seguir o fer-lo tornar, finalment ha prosperat la de que David tornara, pensant que es faria tard i després havia que tornar. La desilusió ha estat a càrrec de Jose Carlos i Mª Pilar que tenien ganes de arribar a Ludiente i passar pel tram més bonic que quedava, que és el d'Argelita a Ludiente. Una altra vegada serà, o com a joves que són, que tornen un altre dia pel seu comte.

Argelita

Torre redona i placa explicativa (al costa del bar)

Parlem de l'esmorzar. Primer anavem en l'incertea de si el bar estaria obert o no, donat que una vegada ja ens havia passat. L'altra era que d'haver bar el preu no seria barat, cosa que va ocòrrer un altre any que vàrem esmorzar. Doncs hem demanat  els bocates, molts bons per cert, amb bon pa i mescla considerable, la beguda la que hem volgut (ahí ja algú havia fet l'observació que ens contarien tot a la carta i que cada jarra de cervesa la pagariem), l'acompanyament fluix, dos platerets d'olives i el carajillo molt bo. Ha vingut l'hora de pagar i no ha fallat, 7,50 lauros. Pedro s'ha posat a protestar i l'hem deixat sols, per no ser partícips de la conversa, amb una dona mosquejada. Yo les cobro lo que se han tomado, piensen que han pedido otra jarra, (el que haviem comentat ha eixit). La resposta és clara, on hi ha preu fixe els esmorzars són més barats i on es fa el conter cosa per cosa consumida, es dispara. En aquestos poblets, han d'aprofitar-se d'aquestes situacions. Un bar en el que només estaven nosaltres i una altra taula, el marge de benefici és molt limitat i han de treure el que puguen. No cal calfar-se el cap.
Hem tornat cap a cas i pel camí hem anat dispersnt-nos, primer en Onda David que tenia el cotxe i Mª Pilar que se n'anat a Castelló. Ja en La Vilavella, Pedro i Joan cap a Xilxes i Jose i Jose Carlos cap a La Vall. L'arrivada, passades les 13:30 h. i amb vora de 90 km. Es clar que aquestes eixides requereixen matinar més i portar un ritme més espabilat.